SERRA DE TIVISSA: COVES DE VILELLA

 

Patrimoni cultural

Història i patrimoni cultural

Ý

Inici


Accés i itinerari


Medi natural

 

4

Documentació

L’ermita de Sant Blai es troba sota mateix de la cresta rocosa on es creu que hi degué haver un castell. Aquest castell, que possiblement ja existia en època islàmica, està documentat el 1174. Darrera l’ermita hi ha caminet que puja a les suposades restes del castell, però el visitant no trobarà actualment més que unes parets de pedra seca on suposadament hi havia el castell. Malgrat tot, és recomanable fer aquesta pujada per la impressionant vista que es gaudeix sobre Tivissa i les muntanyes veïnes.  

L’ermita actual és una construcció del 1858 —una edificació neogòtica— que es va bastir sobre una antiga construcció medieval. L’entorn de l’ermita està habilitat com a àrea de lleure i sota seu, al costat de la pista que hi puja, hi ha la font de Sant Blai. S’hi celebra un aplec el diumenge de després del 3 de febrer, sant Blai.


 

Les primeres notícies que es tenen de les coves de Vilella són del 1921, quan Jaume Poch va descobrir les pintures de la cova del Pi, les quals, al estar prop de la font de Vilella, segur que ja eren conegudes d’antic pels pastors que freqüentaven la zona.

 

Un cop coneguda l’existència d’aquestes pintures, van ser estudiades per experts procedents de Madrid i va ser Gernández Pacheco qui va publicar els resultats al Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural.  L’interès de la troballa queda palès si es té en compte que al cap de poc del seu descobriment l’Institut d’Estudis Catalans hi organitza dues exploracions. A la primera visita, Josep Colominas i Roca inspeccionà els entorns de la cova del Pi i troba noves pintures a la cova del Ramat i a la cova del Cingle. En una segona expedició també hi participa també Pere Bosch i Gimpera.  

Actualment aquestes coves són Bé Cultural d’Interès Nacional i, el 1998 van ser declarades element del Patrimoni Mundial per la UNESCO conjuntament amb altres coves amb pintures del litoral mediterrani. Tot i això, el visitant corre el risc de quedar decebut quan les visiti, atès que entre les bretolades d’uns i la desídia dels altres, d’aquestes pintures no en queda més que lleus taques vermelloses a la roca.

Aquest itinerari per la serra de Tivissa permet també observar les nombroses restes de l’activitat agrícola i ramadera que durant molts segles van desenvolupar-se en aquestes muntanyes i de les quals avui només en queden runes. Observant el paisatge es constata ràpidament que menys els llocs ocupats per roca compacte, la resta de la muntanya ha estat terrassada i conreada en un període o altre. Les parets de pedra seca ressegueixen les corbes de nivell fins als llocs més impensables, el que demostra les dures condicions de vida que van haver de suportar els qui van aconseguir viure d’aquestes terres.

Avui encara resten les runes d’alguns grans masos i de petites cabanes agrícoles o de pastors, així com les omnipresents parets de pedra seca que en alguns punts són d’una bellesa i complexitat remarcable.

 

 

Col·laboreu!                                                                       

Si voleu afegir alguna dada o imatge a aquesta pàgina, trameteu-les a la Secretaria de la ICHN (ichn@iec.cat) i les hi inclourem!

 

Institució Catalana d’Història Natural

Carme, 47 – 08001 Barcelona - ichn@iec.cat - http://ichn.iec.cat.