Un cop assolida la base del cingle Major, on s’inicia el grau de l’Agnet pròpiament dit, són les formacions rupícoles les que presenten el protagonisme principal. Atès que ens trobem en un vessant solà a una altitud considerable (950-1.050 m), podrem observar tant les comunitats casmofítiques mediterrànies (Asplenion petrarchae) en les situacions microtopogràfiques més exposades i assolellades, com les submediterrànies (Saxifragion mediae) a les més ombrívoles. Entre les espècies que les componen, algunes són de gran interès per la seva raresa, com la botgeta (Alyssum spinosum), o per l’ús tradicional que se n’ha fet, com el te de roca (Jasonia saxatilis), el te negre (Globularia repens) o l’herba del mal de pedra (Rhamnus pumilus). Les comunitats rupícoles també abunden al grau de Salfores.

Superat el grau, el paisatge vegetal sobre els conglomerats massius de la serra Major es veu condicionat per un substrat rocós i un clima de forts contrastos tèrmics i hídrics, combinació amb la qual els processos erosius superen els edafogènics. La vegetació característica d’aquestes planes culminants és una brolla poc densa formada per mates i arbusts pulviniformes —en forma de coixí o semiesfera—, adaptació ecològica dels vegetals a les àrees batudes pel vent. Sistemàticament, aquesta brolla és de difícil filiació, ja que presenta plantes típicament mediterrànies, com l'argelaga (Genista scorpius), la savina (Juniperus phoenicea) o el càdec (J. oxycedrus), a les que es barregen elements oromediterranis, com els coixinets espinosos de l'eriçó —també anomenats coixins de monja — (Erinacea anthyllis), el timó groc (Teucrium polium ssp aureum), o la gramínia Koeleria vallesiana. 

La presència de plantes extramediterrànies — tals són el boix (Buxus sempervirens), el corner (Amelanchier ovalis) o l'espina cervina (Rhamnus saxatilis) — acaba de dibuixar un panorama complex.

Els arbusts alts, com la savina, el càdec, el boix o el romer adopten aquí formes rabassudes i arrodonides al capdamunt. Els individus més alts, que rarament sobrepassen els 2 m, creixen esparsament entre les mates més baixes, de manera que la comunitat és fàcilment transitable. Algunes de les plantes interessants d’aquests ambients són, en el capítol de l’etnobotànica, la sàlvia (Salvia officinalis ssp lavandulifolia), la boixerola (Arctostaphyllos uva-ursi) o la sajolida (Satureja montana). Avançada la primavera és freqüent observar la Brimeura amethystina, planta bulbosa endèmica de Montsant i els Ports.

El clot del Cirer és un indret singular, on la modesta capa de sòl conté elevats nivells de nitrogen degut al pas freqüent de bestiar cabrum. Hi prospera un mantell vegetal herbaci on es poden identificar espècies pertanyents a diverses comunitats ruderals afiliables als Sisymbrion officinalis i Arction, la més característica de les quals és l’Anthrisco-Geranietum lucidi, amb les seves dues plantes típiques: el cerfull cospinenc (Anthriscus caucalis) i el gerani lluent (Geranium lucidum). A les vores del clot i al fons dels comellars que hi menen són freqüents les bardisses de gavarreres (Rosa spp.), espina cervina (Rhamnus saxatilis), cirer de guineu (Prunus mahaleb), llessamí groc (Jasminum fruticans), etc. És en aquests ambients on Prudenci Seró i Oriol Bolòs van identificar el coralet (Breberis vulgaris ssp seroi), retrobat al decenni de 1990, però que actualment sembla haver desaparegut.

Finalment, el descens al racó del Teix ens permetrà tenir una aproximació a la vegetació forestal submediterrània dels obacs septentrionals. Es tracta d’un bosc mixt amb predomini d’espècies aciculifòlies, com el pi carrasser (o pinassa, Pinus nigra ssp. salzmanii) i el teix (Taxus baccata), a les que es barregen arbres caducifolis, com l’auró (Acer opalus ssp granatense), la moixera (Sorbus aria) i el roure valencià (Quercus faginea) i també planoperennifolis, com l’alzina (Quercus ilex) i el grèvol (Ilex aquifolium).

A1: Pi del Cugat (Pinus nigra ssp. salzamanii)

Coordenades:  X: 317789; Y: 4572388.

Arbre de port robust i capçada aplanada pel vent, un dels exemplars més característics de la serra Major.

A2: Noguers del clot del Cirer, 2 exemplars (Juglans regia)

Coordenades noguer 1:  X: 317384; Y: 4572436

Coordenades noguer 2:  X: 317384; Y: 4572467

Exemplars de gran port, i capçada espessa, únics arbres del clot del Cirer.

A3: Cirer de guineu (Prunus mahaleb)

Coordenades:  X: 317290; Y: 4572510

És una espècie que, normalment, desenvolupa un port arbustiu. A la serra de Montsant n’hi ha alguns exemplars madurs dels quals aquest és un dels representants més grans.

A4: Teix de la Cova (Taxus baccata)

Coordenades:  X: 316459; Y: 4572302

Aquest és un arbre declarat monumental, sense cap mena de dubte el degà dels teixos de Montsant. Estudis recents permeten estimar-li una edat de 700 a 800 anys.