SERRA D’RA: ERMITA DE SANT JAUME

Flora i vegetació

Ý

Inici

Accés i itinerari

Medi natural

4

Documentació

Flora

La major part de les espècies vegetals que podem observar al llarg d’aquest itinerari són de distribució mediterrània. No obstant això, els factors lligats a la tendència continental del clima (hivern amb freqüents gelades, estiu força calorós, amplitud tèrmica dia-nit accentuada, precipitacions més aviat minses) li confereixen una sèrie de trets diferencials: En primer lloc la presència de races més adaptades a les esmentades condicions, com és el cas, per exemple, de l’alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota), que es diferencia de la litoral (Q. ilex subsp. ilex) per tenir unes fulles més arrodonides i piloses. En segon lloc, la importància que hi assoleix el grup de plantes mediterrani estèpic i el paper poc rellevant que hi fan les plantes termòfiles; i, per últim, la incorporació d’algun element submediterrani (Ramnus saxatilis, per exemple) ens fa considerar aquest anticlinal com una primera transició cap al Prepirineu.

El component mediterrani estèpic  —format per endemismes de la depressió de l’Ebre i ibèrics, plantes de distribució iberomagrebina, i també per espècies de connexió mediterrània i iranoturaniana, i ibero (europeo) pòntica— es caracteritza per tenir el seu estat òptim en ambients  amb concentracions de sals més o menys elevades que, poden ser molt secs, o bé més aviat humits, com és el cas de les depressions endorreiques. En el nostre espai, aquests vegetals solen créixer en els matollars i llistonars orientats al sud i, sobretot, en els enclavaments guixencs. De les plantes que es fan sobre substrats calcaris i lutítics, podem destacar, per exemple, la botja pudent (Artemisia herba-alba) i la barrella terrera (Bassia prostrata). Pel que fa a les plantes gipsícoles, tenen molt protagonisme la trincola (Gypsophila struthium subsp. hispanica), l’arnalla o ruac (Ononis tridentata) i  un heliantem (Helianthemum squamatum). Hem de dir, però, que aquest grup de plantes de tendència estèpica no assoleix la diversitat de les zones més planes de l’Urgell.

Els vegetals termòfils, que es veuen molt afectats per les gebrades que es donen en situacions d’inversió tèrmica, hi són poc representats: la presència d’un exemplar de foixarda (Globularia alypum) i d’unes quantes mates de romer (Rosmarinus officinalis), al costat del camí que ens porta a Cal Trepat de Dalt, ens en donen testimoni.

Finalment, hem de ressaltar l’existència de dues plantes que tenen molt poques localitats a Catalunya: un lliri (Iris lutescens subesp. segarrica) i el liquen fruticulós Teloschistes lacunosus.

Vegetació

El territori per on discorre l’itinerari correspon al domini climàcic del carrascar. Avui en dia, però, la major part de la superfície està ocupada per conreus de secà i les petites clapes de bosquets de carrasca només les podem observar en els indrets més abruptes i pedregrosos, on la tasca agrícola ha estat especialment difícil. Aquestes condicions es donen sobretot en la segona meitat del recorregut. Un altre tipus de vegetació que hem de destacar són els matollars gipsícoles que es fan en els turonets que sobresurten de tant en tant en la vall invertida de l’anticlinal,  espais que es troben majoritàriament a la primera part del nostre trajecte.

El carrascar (Quercetum rotundifoliae) quan està ben constituït no és massa ric en espècies. La  seva degradació comporta la instal·lació del coscollar o garriga (Quercetum cocciferae), una bosquina dominada pel garric o coscoll (Quercus coccifera). La intensa i continuada acció antròpica, ha implicat que en moltes ocasions ni tan sols s’hagi permès l’establiment dels coscollars i que, per tal causa, s’hagi passat directament a les brolles i llistonars.

Pel que fa a les brolles, en podem distingir dos tipus segons la naturalesa del substrat: la brolla de romaní i maleïda  (Rosmarino officinalis- Linetum suffruticosi) de terrenys calcaris i  la de trincola i ruac (Ononidetum tridentatae)  que es fa sobre el guix. L’escassetat del romer (Rosmarinus officinalis) implica que aquests matollars tinguin un aspecte obert i poc dens. La brolla de romaní i maleïda  sempre la trobarem de manera fragmentària, mentre que sobre sòls prims, la comunitat de trincola i ruac permet el desenvolupament d’una timoneda (Helianthemetum squamati) que sovint va acompanyada per poblacions de petites plantes anuals i  d’una considerable varietat de líquens especialistes del guix.

Les comunitats d’espècies anuals dels indrets carbonatats, estan representades sobretot pels llistonars (Ruto angustifolii-Brachypodietum retusi) i  els pradells d’anuals (Saxifrago trydactylitis-Hornungietum petraeae, Clypeolo jonthlaspii- Psiluretum incurvi), mentre que els espartars hi tenen un paper molt més discret. De les comunitats nitrohalòfiles, hem de destacar la  gran extensió que ocupa el siscallar amb botja pudent (Salsolo vermiculatae-Artemisietum herba-albae) i la presència de l’associació de grans cards (Onopordetum nervosi). En els marges o bé en els indrets poc tractats amb herbicides dels conreus d’ordi, s´hi fa  la comunitat de ruella morada i ballarida (Roemerio hybridae- Hypecoetum penduli).

Col·laboreu!