SERRA D’ALMENARA: ERMITA DE SANT JAUME

Geologia

Ý

Inici

Accés i itinerari

Medi natural

4

Documentació

Altitud, límits i hidrografia

La Serra de Bellmunt té els cims compresos entre els 360 i els 371 metres. Més a l’est, la Serra d’Almenara s’enlaira una mitjana d’uns 100 metres més fins a assolir els 459 metres al Pilar d’Almenara.

Pel nord, tot el sistema limita amb el riu Sió que baixa des d’Agramunt (350 m) fins al Segre (250 m) resultant un desnivell, entre el fons del riu i els cims més elevats, força constant, d’uns 110 metres.

Pel sud queda envoltada per la Plana de l’Urgell, amb la qual empalma de forma molt suau per formacions de tipus glacis. Els canals de reg que segueixen el límit sud de les serres (Canal d’Urgell a la Serra d’Almenara i Primera Sèquia Principal a la de Bellmunt) es troben a altituds compreses entre els 300 i els 320 metres i constitueixen un canvi important en els usos del sòl (reg-secà) de manera que es poden considerar els límits de la serra.

Per l’oest, està limitada pel riu Segre, a Sant Jordi de Muller i, per l’est, el seu límit és més difús ja que empalma, per la zona anomenada Plans del Sió, amb els altiplans segarrencs. D’est a oest, té una longitud d’uns 25 km mentre que de nord a sud, ateny una amplada mitjana força constant que no arriba per poc als 3 km.

No la travessa cap riu, de manera que esdevé capçalera d’aigües tant en la seva vessant nord, on s’insinuen alguns barranquets afluents per l’esquerra del riu Sió, com per la vessant sud, amb una xarxa de drenatge més desenvolupada, que drena el nucli de la serra, formant barrancs ben visibles que conflueixen amb els desguassos de la xarxa de reg del Canal d’Urgell i acaben desguassant al Segre mitjançant el riu Corb.

Geologia 

La Serra de Bellmunt-Almenara forma part d’una unitat geogràfica i geològica molt ben diferenciada, anomenada avantpaís plegat. En aquesta unitat, conflueixen dues característiques aparentment incongruents.

D'una banda, forma part de la conca d’avantpaís de l’orogen pirinenc formada per materials sedimentaris dipositats en estrats horitzontals en l’interior d’una conca tancada, durant l’Oligocè. Entre els materials sedimentats en aquesta zona hem de destacar: guixos i anhidrites de la formació guixos de Barbastre, dipositats en medis evaporítics; calcàries, amb restes de fauna d’aigua dolça, dipositades en medis lacustres; margues i gresos dipositats en medis al·luvials.

De l'altra, els materials estan plegats per una conjunció de causes tectòniques i diapíriques: el desplaçament cap al sud del mantell de les Serres Marginals va encavalcar els sediments terciaris de la zona d’avantpaís generant sobre ells una sobrecàrrega. L’augment en la pressió de confinament va originar una fluxió subterrània dels materials més plàstics (els guixos de la formació Barbastre) cap al sud alhora que un ascens en la zona on la resistència del confinament era inferior, és a dir, al sud del front d’encavalcament. La pressió exercida pel moviment d’aquests guixos va provocar la formació d’una sèrie de plecs, anomenats diapírics, suaument arquejats i bastant simètrics, tal i com mostra el tall.

Els plegaments per causes tectòniques i diapíriques s’estenen per una longitud d’uns 140 km al llarg del marge nord de la depressió de l’Ebre, en el límit amb el Prepirineu. Neixen a Barbastro (d’on pren el nom la formació geològica guixos de Barbastro) i penetren a Catalunya per Alfarràs. D’Alfarràs (Noguera Ribagorçana) a Balaguer (Segre) formen la Serra Llarga. Just quan són tallades pel Segre es bifurquen en una branca nord (Serres Blanca i de Montclar) formades per l’anticlinal de Sanaüja i una branca sud (Serres de Bellmunt i Almenara) formades per l’anticlinal de Bellmunt, separades ambdues branques pel sinclinal d’Agramunt (vall del Sió).

A la imatge, el color rosat correspon a l’aflorament de guixos del nucli dels anticlinals de la formació guixos de Barbastre. Els materials grocs circumdants corresponen a les roques sedimentàries suprajacents, perforades per la fluxió dels guixos inferiors.

Geomorfologia

El relleu general de la zona té un important component estructural, de manera que les serres (Bellmunt-Almenara, Blanca-Montclar, Llarga...) es corresponen amb plecs anticlinals mentre que les valls (Sió) coincideixen amb els sinclinals. La imatge mostra unes cuestes de gresos, al vessant sud de la Serra, vora el poblet d’Almenara.

El modelat erosiu més important de la zona està constituït per una vall excavada al llarg de l’eix de l’anticlinal, originant un relleu invertit (vall anticlinal). La imatge mostra una vista cap a l’oest des de la carretera d’Almenara, on es veu el nucli de l’anticlinal, on aflora el guix, ocupat per sembrats d’ordi, mentre que als flancs, on afloren les calcàries i arenites, es conserven els darrers retalls de vegetació natural (brolles de romaní, carrascars, espartars...).

Aquest solc erosiu longitudinal té com a conseqüència l’aparició d’una doble carena separada per una depressió. La carena del nord (dreta de la imatge) és més uniforme, mentre que la del sud (esquerra) està interrompuda per diversos barrancs que drenen l’esmentada depressió longitudinal. A la part inferior esquerra es veu la capçalera d’un d’aquests barrancs.

Els punts més enlairats es van contraposant a una i altra carena. A la Serra de Bellmunt trobem enfrontats el Morinyol (sud) amb la Serra de les Guineus (nord) i la Serra del Bosc de Boldú amb el Tossal Roig. A la imatge s’insinua el poble de Bellmunt, sobre un cim del flanc sud. Més cap a l’est, el punt culminant de tota la zona, el Pilar d’Almenara, correspon a un nivell de calcàries molt resistents del flanc nord de l’anticlinal.

Els sòls

Els sòls d’aquesta zona estan condicionats pels següents factors:

• Roques mare sempre carbonatades, algunes riques en sulfats i amb propietats de cohesió i solubilitat variables.

• Un règim hídric xèric que no permet el rentat dels elements solubles del sòl, que per tant s’acumulen en els horitzons inferiors. Com a conseqüència, tots els sòls tenen un pH bàsic.

• Pendents localment forts que condicionen sòls força prims, així com un important efecte solana-obaga com a conseqüència de l’orientació E-W de la Serra.

• Abancalaments i roturació agrícola en els llocs amb poc pendent.

Sobre margues

Estructura de l’horitzó (A) molt estable ja que el calci actua com un catió complexant de les argiles i l’humus.

Horitzó inferior (B_k) d’acumulació de carbonat càlcic pulverulent (càlcic) o encrostat (petrocàlcic).

Es classifiquen com a sòl bru calcari (cambisòl calcàric, xerochrept calcixerollic).

Visibles als talussos del camí que va del Pilar d’Almenara cap a cal Martí.

Sobre calcàries o gresos

Els vessants exteriors de la serra són constituïts per afloraments estructurals de roques dures. Aquestes condicions de pendent i de substrat (calcàries o gresos que cedeixen poques argiles) no permeten el desenvolupament del cambisòl calcàric i es forma la rendzina (haploxeroll, calcisòls hàplics i pètrics), és a dir, un sòl poc desenvolupat, amb perfil O-A-R, fosc en superfície per la presència de matèria orgànica, amb abundant calcària activa i estructura molt estable. Pot haver-hi nòduls de calcària cimentada.

La reserva d’aigua d’una rendzina és molt inferior a la d’un cambisòl (sòl bru) i el desenvolupament del bosc depèn molt de la fracturació del substrat per a introduir arrels cap a zones més profundes.

La imatge correspon a una rendzina sota el carrascar de l’obaga del Tossal Roig.

Sobre guixos

Sobre substrat guixenc i clima subàrid té lloc el procés de gipsificació i es formen sòls anàlegs a la rendzina o al cambisòl calcàric encara que amb importants diferències:

• Color gris per l’abundància de guix i a la poca quantitat d’argiles.

• La manca d’argiles no permet la formació del complex argil·lohúmic i, per tant, són sòls poc cohesionats i fàcilment erosionables.

• L’abundància de l’anió sulfat condiciona la presència d’una vegetació gipsícola molt especialitzada.

Pertanyen als sòls bruns guixencs o rendzines guixenques (xerosòls gypsics, gypsic xerochrepts i xerorthents, gypsisòls) segons tinguin o no un horitzó B amb acumulació de guix.

En els sòls cultivats, els treballs de roturació barregen l’horitzó húmic (O) amb l’horitzó organomineral (A) formant un horitzó antròpic (Ap).

Si voleu afegir alguna dada o imatge a aquesta pàgina, trameteu-les a la Secretaria de la ICHN (ichn@iec.cat) i les hi inclourem!