SANT LLORENÇ DEL MUNT: 
EL MONTCAU - CANAL DE LES TEIXONERES

Ý

Inici

Accés i itinerari

Medi natural

4

Documentació

Cal destacar, en primer lloc, la gran extensió contínua de boscos de planifolis: alzinars, però també rouredes, que es poden veure seguint l’itinerari. Això, enmig d’un país on predominen els boscos secundaris de pins (pi blanc, sobretot) en diferents estadis de la successió, ja és interessant per si mateix. El fet que s’hi hagin conservat els boscos primaris de planifolis és degut al predomini de terrenys abruptes i pedregosos que van dificultar l’establiment de l’agricultura.

Fins als anys 1960 l’aprofitament dels boscos es basava en l’obtenció de llenya i carbó i, per aquest motiu, la majoria d’alzines i roures actuals no tenen un tronc principal, sinó que presenten diversos brots que neixen de grans i velles rabasses que durant segles han anat oferint els seus rebrots a carboners i llenyataires. Al llarg de l’itinerari es troben diversos indrets que havien estat ocupats per les carboneres. El color gairebé negre del sòl i d’escàs recobriment arbori ho delaten.

Per la seva raresa i frondositat, el bosc més notable per on passa l’itinerari és la roureda de roure de fulla gran (Quercus petraea) que ocupa el vessant obac amb poc pendent de la part alta de la canal de les Teixoneres. El conjunt format per aquesta roureda, una altra de la mateixa canal i la que hi ha a la propera canal del Sot de la Bóta constitueix una illa de vegetació centreeuropea en un territori on predominen les espècies mediterrànies i submediterrànies. Aquesta afirmació queda confirmada per la presència en el seu interior d’algun freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i d'un gran faig (Fagus sylvatica) amb petits fillets vora seu. Aquest faigs són els únics que creixen espontàniament a la comarca de Bages.  

Als pocs espais amb sòl d’un cert gruix que no estan intensament ombrejats per arbres alts, hi ha grans arbustos, com el bruc boal (Erica arborea) i l’aladern fals (Phillyrea latifolia). Als indrets de poc sòl on l’aladern fals competeix amb l’alzina, la primera espècie pot arribar a desplaçar la segona perquè tolera molt millor les sequeres intenses, com les que hi va haver els anys 1994 i 2003. Les brolles d’arbusts baixos, com l’estepa blanca (Cistus albidus) i el romaní (Rosmarinus officinalis), ocupen els indrets assolellats de sòls prims i empobrits.

Les savines (Juniperus phoenicea) arrelen sovint a les escletxes de les roques i la cargola de roca (Erodium foetidum ssp. glandulosum) i l’almesquí (Narcissus assoanus), abunden als petits replans i codines on s'aguanten uns centímetres de terra. Erodium foetidum ssp. glandulosum té a Sant Llorenç del Munt i l’Obac la seva única localitat en totes les muntanyes Catalanídiques, però la retrobem al llarg de tot el Prepirineu calcari. Curiosament, a Montserrat hi viu la subspècie rupestre –que no és present a Sant Llorenç del Munt i l’Obac–, però no hi viu la subspècie glandulosum. A les esquerdes ombrívoles hi creix l’herba del nord (Saxifraga fragilis [= S. corbariensis]), un oròfit mediterrani que, amb l’excepció d’una petita zona del sud-est de França, només es troba en algunes muntanyes de l’est de la península Ibèrica, i dues rareses florístiques més molt notables: la corona de reina (Saxifraga callosa ssp. catalaunica), un subespècie exclusiva de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i de Montserrat, i l'orella d'ós (Ramonda myconi), una relíquia de la flora preglacial endèmica dels Pirineus i les muntanyes Catalanídiques.

Punts d’observació

Conegueu amb més detall la flora i la vegetació visitant el punt d’observació núm. 1 - Cruïlla entre el camí fresat d’ascensió al Montcau i el corriol al coll del Séc i el punt d’observació núm. 2 - Roureda de les Teixoneres.

Altres llocs i elements d’interès

Els líquens

Amb motiu de la realització del curs naturalista de la Institució , Biologia i hàbitats dels líquens. Reconeixement dels macrolíquens del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, a la part d’aquest itinerari compresa entre el coll d’Estenalles, les roques de la Coca i el Montcau, es va tenir l’oportunitat d’observar i identificar un elevat nombre d’espècies de líquens d’aquest sector tant interessant pel que fa a la flora liquènica. El professor d’aquest curs va ser Antonio Gómez i les imatges que segueixen han estat facilitades per Maria José Chesa i Josep Germain.

Entre les espècies observades destaquen, per la seva abundància o interès, les següents:

Altres espècies localitzades en aquesta part de l’itinerari:

En aquest punt, els líquens són molt abundants i entre els més coneguts destaca Rhizocarpon geograficum damunt les roques i Xanthoria parietina tant a les roques com en el brancam dels arbres i arbusts. A l’extrem de les branques seques és fàcil de veure-hi el vistós Teloschistes chrysophtalmus. Damunt superfícies rocoses però ja amb una mica de sòl hi són força abundants  Cladonia foliacea i Cladonia rangiformis.

Canal i roques de la Coca  

A la Canal de la Coca, com en totes les canals, els arbres s’hi fan més alts. A més d’alzines i roures hi creixen la moixera (Sorbus aria), el grèvol (Ilex aquifolium) i l’avellaner (Corylus avellana). La vidalba (Clematis vitalba) és una gran liana que entortolliga aquest bosc.

Al vessant nord del Montcau s’hi veuen les plantes més decididament rupícoles: l’orella d’ós i la corona de reina, un parell de saxífragues menys freqüents, ambdues amb fulles palmades, l’herba del nord i Saxifraga granulata, i els crespinells blanc (Sedum album), groc (Sedum acre) i gros (Sedum sediforme). El liquen geogràfic (Rhizocarpon geographicum) pinta de groc verdós, llampant, els còdols d’esquist, quars o granit que formen els conglomerats. Si fa poc que ha plogut, misteriosament, apareixerà la merda de bruixa (Nostoc commune), un cianobacteri que fa una massa mucilaginosa de color marró olivaci.

El roure de Palau

Es tracta d’un exemplar de roure de gran alçada arrelat a la carena del Pagès, prop del camí, enmig d’un alzinar madur. L’observació detallada de les característiques d’aquest roure fa pensar que es tracta d'un híbrid entre roure martinenc (Quercus pubescens) i roure de fulla gran (Quercus petraea).

Les alzines de l’entorn tenen diversos troncs d’una mateixa soca a causa de l’explotació pel carboneig. A mesura que l’alzinar esdevé madur, es fa també més ombrívol i en desapareixen moltes espècies de plantes perquè no poden resistir la poca llum. Entre la massa contínua de les alzines sobresurt la capçada enlairada d’algun pi roig. A l’estrat arbustiu hi ha el boix, el galzeran, el lloreret (Daphne laureola) i el xuclamel xilosti (Lonicera xylosteum). L’heura (Hedera helix), omnipresent, s’estén per terra i embolcalla els troncs. A l’estrat herbaci hi ha sobretot falgueres, la falzia de bosc i el polipodi o herba pigotera, molses i alguna planta superior escadussera com les violes (Viola sp.) o el frare de l’heura (Orobanche hederae), una planta paràsita específica de l’heura que només mostra la seva presència quan floreix. Molt a prop del roure de Palau hi ha una clariana de l’alzinar on abunden els esbarzers (Rubus ulmifolius). El color gairebé negre de la terra d’aquest indret fa pensar que possiblement es tracta d’una antiga carbonera.