|
SANT
LLORENÇ DEL MUNT: de les Teixoneres
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Ý
4
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Punt d’observació núm. 1 - Cruïlla entre el camí fresat d’ascensió al Montcau i el corriol al coll del Séc
Cruïlla
entre el camí fresat d’ascensió al Montcau i el corriol al coll
del Séc Punt d’observació núm. 1 Km 0,63 de l’itinerari UTM: E 416942.25, N 4614151
Geologia Aquest
punt enlairat convida a observar el paisatge. En primer terme, de SW
a NE, apareixen la serra de l’Obac, la roca Falconera i el cim de
Cortins. Més enllà, limitat per Montserrat, s’estén el pla de
Bages. Cal fixar-se també en el runam salí del Cogulló de Sallent
—l’abocador més gros, descarat i contaminant de Catalunya—
i en l’àrea de Talamanca afectada l’any 2005 per un
incendi forestal. Si el dia és clar, es veurà el cercle de
muntanyes que tanca l’horitzó (de l’est cap al nordest): el
cogulló de Cal Torre i els relleus pirinencs del Montsec, el Port
del Comte, la serra del Verd, el Pedraforca, el Cadí, l’Ensija, Els turons que de l’entorn (el cim de Cortins, el Montcau etc.) mostren les seves formes arrodonides resultat de la homogeneïtat general dels conglomerats polimíctics. En aquests relleus també s’hi observen unes cavitats generalment degudes a la presència localitzada de roques que s’erosionen més fàcilment (gresos o lutites). A vegades aquestes cavitats es formen a partir de l’erosió d’estrats més continus donant lloc a balmes allargades on sovint hi creix la vegetació. Aquest major desenvolupament de la vegetació també té lloc en altres discontinuïtats (com les diàclasis) on la circulació d’aigua es veu afavorida.
En els conglomerats, l’estratificació és més difícil d’observar, però vistos de prop s’hi podran llegir altres aspectes del seu origen. Els còdols són bàsicament de roques paleozoiques de tipus igni (com els granitoids), metamòrfic (com els esquists) i de quars filonià. Quan els còdols són més aplanats que no pas esfèrics, poden presentar-se imbricats (inclinats cap a un mateixa sentit), disposició que indica el sentit del corrent de les aigües que varen sedimentar els còdols. En la fotografia, es pot observar com l’antic corrent anava des de la dreta cap a l’esquerra. Pel sentit d’orientació dels còdols (paleocorrent), es pot saber que foren transportats cap al N i NW, en direcció al centre de la conca de l’Ebre. Per la composició dels còdols també se sap que deriven de graves originades en roques que hi havia al sud (com les que ara es troben als Catalànids).
Flora Aquí
observarem les plantes que creixen a les carenes rocoses. D’una
banda hi ha la savina, el càdec (Juniperus
oxycedrus) i l’aladern fals, tots ells arbustos alts i que
resisteixen bé la sequedat, les arrels dels quals solen aprofitar
les esquerdes de la roca. Fixem-nos però com són encara ben
patents els estralls causats per la sequera de l’any 1994 a la
vegetació. De l’altra, als pradells amb només uns pocs centímetres
de sòl o arrelats a esquerdes de la roca, a la primavera trobarem
moltes plantes petites florides, entre elles el crespinell blanc (Sedum
album), la perdiguera (Helianthemum apenninum ssp. pilosum)
i l’herba passerella (Helianthemum oelandicum ssp. italicum),
el timó groc (Teucrium
polium ssp. aureum),
la cargola de roca i el seu congènere, les agulletes de bruixa (Erodium cicutarium). Si estem de sort enxamparem l’explosió de
les poblacions de la composta Leontodon
taraxacoides ssp. hispidus,
anual i amb capítols solitaris de flors grogues ligulades, o de la
delicada arenària de codina (Arenaria
conimbricensis), també anual. Serà impossible ignorar la
florida dels geòfits –plantes amb estructures perdurables que
passen l’estació desfavorable sota terra–, la majoria
d’elles monocotiledònies i amb flors ben boniques, algunes
comunes com l’almesquí, la calabruixa petita (Muscari
neglectum), el marcet (Dipcadi
serotinum) o la porrassa (Asphodelus
cerasiferus) i d’altres més rares com la fritil·lària (Fritillaria pyrenaica) o la tulipa silvestre (Tulipa sylvestris ssp. australis).
A l’estiu, la corretjola (Convolvulus
cantabrica) traurà llurs campanetes i la xicoira gran (Lactuca perennis) els capítols de flors blau violeta. Al deixar la
carena i avançar cap al coll del Séc, la vegetació s’enriqueix
amb més arbustos —el boix (Buxus
sempervirens), el bruc boal, el corner (Amelanchier
ovalis) i l’estepa blanca— i apareixen algunes alzines,
encara de port baix.
En
aquest punt, els líquens són molt abundants i entre els més
coneguts destaca Rhizocarpon
geograficum damunt les roques i Xanthoria
parietina tant a les roques com en el brancam dels arbres i
arbusts. Á l’extrem de les branques seques és fàcil de veue-hi
el vistós Teloschistes
chrysophtalmus. Damunt superfícies rocoses però ja amb una
mica de sòl hi són força abundants
Cladonia foliacea i
Cladonia rangiformis.
Col·laboreu!
Si voleu afegir alguna dada o imatge a aquesta pàgina,
trameteu-les a la secretaria de Institució Catalana d’Història Natural Carme, 47 – 08001 Barcelona - ichn@iec.cat - http://ichn.iec.cat.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
