La principal formació vegetal del Montgrí és la garriga, alterada però per les repoblacions de pins ques’hanfet a les darreres dècades. Aquesta formació correspondria, segons alguns autors, a la vegetació climàcica. Aquesta comunitat ocupa els sectors rocallosos a on el sòl és escàs i poc profund i que no arriba a formar una coberta continua; allà on afloren les roques i apareixen pedres, i on el sòl es troba dispers en petites taques ocupant buits i concavitats de les roques, és on pot aparèixer aquesta comunitat. Es distingeixen diverses subassociacions com ara la garriga amb noguerola, que apareix a la vessant sud i la garriga amb margalló, que ocupa un espai simbòlic i fora de l’àmbit d’aquesta sortida.

Les brolles apareixen allà on ha hagut alteracions antròpiques o bé s’han incendiat, estan caracteritzades per la presència d’estepes a les que acompanyen nombroses espècies heliòfiles. Es pot distingir la brolla arbrada que va acompanyada amb pins no gaire alts (4- 5 metres) i que solen ser Pinus halepensis, que permeten el pas de la llum cap al sòl atès que formen claps poc extensos.

La comunitat de l’alzinar també es veu representada al massís del Montgrí tot i que ho fa en baixa proporció, de fet, queden reduïdes a petites formacions tupides d’1 a 2 metres d’alçada i són el testimoni d’una extensió més àmplia del passat a on es suposa que es situaven a fondalades i sectors de menor insolació on hi havia una mica de sòl mínimament desenvolupat. Cal indicar que en alguns punts arrecerats es troben alguns peus de 5- 6 metres d’alçada.

També es pot observar, sobretot als vessants més inclinats, els llistonars (de Brachypodium retusum) i prats secs calcícoles de terra baixa. D’altra banda les pinedes de pi blanc amb sotabosc de garriga que ocupaven el fons de vall de Santa Caterina han estat substituïdes després de l’incendi majoritàriament per pastures i conreus de secà.

El recorregut s’inicia a l’àmbit de la garriga, on es podrà observar un seguit de tàxons de zones obertes i asoleiades com ara el grup de les estepes (Cistus sp.), les lleterasses (Euphorbia sp.) o altres arbusts com ara l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), el fals aladern (Phillyrea latifolia) o el llentiscle (Pistacia lentiscus), espècies aquestes que seran presents durant la major part de l’itinerari.

La duna continental està poblada de pins, principalment de pi blanc. Per sota dels pins es desenvolupa un sotabosc no gaire dens amb una important presència de llentiscle (Pistacia lentiscus) i aladern (Rhamnus alaternus). Allà a on l’entrada de llum sigui més acusada, apareixeran algunes espècies heliòfiles com el romaní (Rosmarinus officinalis), o diverses espècies d’estepes (Cistus sp.). Cal destacar que s’aniran trobant alguns peus d’alzina (Quercus ilex), generalment de port arbustiu. 

Al llarg del recorregut apareixeran moltes plantes del món mediterrani: l’esparreguera (Asparagus acutifolius), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), el bruc boal (Erica arborea), el romaní (Rosmarinus officinalis), el galzeran (Ruscus aculeatus), la farigola (Thymus vulgaris), l’aritjol (Smilax aspera) i el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa) entre d’altres, A la primavera cal parar especial atenció a la presència dels lliris (Iris sp.). Quant als arbres, a banda de la pròpia pineda, s’observarà ací i allà la presència d’algunes oliveres (Olea europea), romanent d’antigues plantacions, així com alguna alzina (Quercus ilex) que indica quina podria ser la vegetació potencial allà on els sòls es troben una mica més desenvolupats