L’itinerari permet recórrer diversos canals i sèquies, com és el cas del canal de la Bunyola, que es troben a l’origen del delta agrícola, ja que va ser a partir de la dessecació de bona part dels aiguamolls primitius i, després, en el pas del segle xix al xx, de l’establiment del regadiu, quan es va poder destinar aquest ampli espai a l’agricultura, la qual avui encara manté la seva productivitat.

L’itinerari també arriba fins a les restes de l’antiga caserna de carrabiners i de l’edifici del semàfor. El semàfor es va construir el 1887 a la platja del Prat amb l’objectiu de regular el tràfic marítim a causa de la seva proximitat al port de Barcelona. Es comunicava amb el vaixells i amb el castell de Montjuic a través de banderes i telegrafia òptica. Cap al 1910 deixa de funcionar com a equipament de control marítim, però s’utilitzà per allotjar els oficials de la propera caserna de carrabiners. S’abandonà el 1930.

La caserna dels carrabiners acollia a principis del segle XX a uns 20 carrabiners que vivien en aquesta caserna allunyada de tot nucli habitat amb les seves famílies i en unes condicions pèssimes, tant per la manca dels mínims mitjans de subsistència com per la insalubritat del lloc.

A la topografia mèdica del 1904 escrita per Segimon Salgot, metge del Prat, es parla de les miserables condicions de vida dels carrabiners: «La caseta de carabineros del término situado al lado de una de las lagunas más peligrosas del término parece construída ex profeso para hacer perder la salud y quizá la vida de los pobres carabineros que junto a sus mujeres e hijos viven la miserable vida que les consiente su escaso haber». La situación del semàfor no era pas millor segons les paraules de Salgot: «…se construyó un Semáforo magnífico y bien dotado, al cual contribuyó en gran manera el comercio de Barcelona, en un sitio bajo, pantanoso, palúdico, sin caminos de comunicación y abarcando un área de observación tan pequeña que ha sido preciso continuar sirviéndose para avisar el movimiento de buques, del anticuado vigía del castillo de Montjuich, cuando hubiera sido tan fácil y práctico colocarlo en la vecina costa del Garraf…».