Entre els mamífers, un dels més abundants i estesos és l’isard (Rupicapra pyrenaica), i de fet la zona està inclosa dins la Reserva Nacional de Caça Freser-Setcases, creada l’any 1966 per a conservar aquesta espècie, de la qual només en quedaven poc més de 60 exemplars. En l’actualitat el cens és de més de 3.100 exemplars, dels quals cada any se’n maten uns 270-300 entre caça selectiva i de trofeu. L’any 2005 es va detectar una epidèmia de pestivirus que va reduir fortament les poblacions d’isard d’altres reserves de caça o espais naturals protegits, i les d’aquesta zona són les que millor van resistir l’afecció.

El porc senglar (Sus scrofa) i el cabirol (Capreolus capreolus), fan algunes incursions als prats subalpins, però normalment s’amaguen als boscos de més avall. I si bé fa alguns anys es deixava veure un exemplar mascle de daina (Dama dama), darrerament no se n’ha observat cap. Com tampoc de cérvol (Cervus elaphus), present en altres boscos del Ripollès. Pel que fa als carnívors, un dels més freqüents és la guilla (Vulpes vulpes), que puja fins a dalt de tot del Balandrau buscant les restes de menjar dels excursionistes. També puja força amunt el toixó (Meles meles), sobretot a finals d’estiu i tardor en què s’alimenta dels nombrosos ortòpters que rosten l’herba dels prats.

Des que se’n van alliberar alguns exemplars procedents dels Alps al vessant francès a principis dels anys 80, la marmota (Marmota marmota) s’ha estès i ha ocupat tots els vessants de l’alta muntanya del Ripollès, i de fet al llarg de l’itinerari es podran observar unes quantes colònies des del principi del recorregut fins al voltant del coll dels Tres Pics. Sobretot a la coma de Fontlletera, per sobre i per sota del camí, però només entre els mesos d’abril i octubre, ja que l’hivern la marmota es manté dins els caus en estat de semi-hivernació.

Aquesta última espècie ha anat molt bé per a millorar la diversitat de preses d’un dels rapinyaires de més interès de la zona, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), de la qual se’n poden observar els exemplars de dos dels territoris que aquesta espècie té a la comarca.

Altres rapinyaires fàcils de veure, el voltor (Gyps fulvus), l’aligot (Buteo buteo) o el xoriguer (Falco tinnunculus) durant tot l’any, i amb una mica de sort el trencalòs (Gypaetos barbatus), que fins i tot disposa d’alguns trencadors d’ossos prop del recorregut.

A la tardor i la primavera, durant la migració, es poden veure moltes altres espècies d’ocells rapinyaires, com l’àliga marcenca (Circaetus gallicus), que cria als boscos propers, l’àliga calçada (Aquila pennata), l’aligot vesper (Pernis apivorus), que també cria als boscos de Ribes i de Siat, o el falcó mostatxut (Falco subbuteo), entre d’altres. El falcó pelegrí (Falco peregrinus), fa algunes incursions de caça per la zona, però tampoc és fàcil de veure. I durant la migració també es pot observar algun falcó de la reina (Falco eleonora), milans (Milvus sp.), arpelles (Circus sp.), etc. Fins a finals dels anys 1990s l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus) criava en prats relativament pròxims a aquesta zona, però s’ha anat rarificant i gairebé només es veu en època de pas.

Alguns còrvids presents són el corb (Corvus corax), i les gralles de bec groc (Pyrrhocorax graculus) i de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), que crien a les cingleres de sota el Balandrau. A vegades aquestes dues últimes formen estols conjunts.

A l’hivern hi ha poca activitat faunística, i d’ocells segons el fred poden arribar la griva cerdana (Turdus pilaris), o rarament algun pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis). L’any 1999, al novembre, es va poder observar un exemplar de sit blanc (Plectophenax nivalis), que aleshores era raríssim a Catalunya, i més en un indret de muntanya.

A la primavera i estiu, si el dia és assolellat, es poden veure alguns rèptils prenent el sol a la roca, com la sargantana de paret (Podarcis muralis) o fins i tot algun lluert (Lacerta bilineata) a la part més baixa. De serps no se’n troben gaires, tot i que hi viu l’escurçó (Vipera aspis), la colobra llisa septentrional (Coronella austriaca), o la serp verd-i-groga (Hemorrhois hippocrepis). Fa uns anys es va una petita població de sargantana vivípara (Zootoca vivipara), que és la més oriental dels Pirineus orientals. D’amfibis només es pot veure alguna granota roja (Rana temporaria) als torrents i basses de la part baixa del camí i alguna salamandra (Salamandra salamandra) a les nits més humides.