|
Geologia
Situació regional
La Serra
de Milany forma part a la
vegada de dues unitats geològiques relacionades:
la Conca
de l’Ebre i els Pirineus.
En el Paleogen, al nord est de
la Península Ibèrica, s’hi desenvoluparen tres sistemes
muntanyosos durant la denominada orogènia alpina. Aquests sistemes
eren els Pirineus, les Serralades Costaneres Catalanes i
la Serralada
Ibèrica.
Aquests tres relleus aportaren sediments a la depressió que
delimitaven: la conca de l’Ebre. Durant l’Eocè aquesta conca
era un braç de mar de l’Atlàntic que s’estenia per sobre la
península. En aquesta conca s’hi dipositaren sediments que després
van donar lloc a les roques sedimentàries que hi trobem.
El
reompliment de la conca de l’Ebre i la formació dels Pirineus van
tenir lloc al mateix temps. Mentre els Pirineus s’anaven formant,
generaven una conca allargada del tipus que s’anomena “conca
d’avantpaís”. Aquestes conques es caracteritzen per anar
canviant la seva localització (a escala de milions danys) en funció
de com evolucionen les estructures tectòniques. En general, bona
part de la conca de l’Ebre la podem considerar com l’estadi
final de la conca d’avantpaís pirinenca. Cada pulsació tectònica
va generar uns canvis en la conca d’avantpaís que es veieren
reflectits en els estrats de roques sedimentàries (donant lloc al
que en geologia sedimentaria i estructural s’anomena “seqüència
deposicional”). La “Seqüència de Milany” és una unitat geològica
que s’ha usat per a designar un estadi d’evolució de la conca
d’avantpaís sudpirinenca oriental.
|
Les roques
En aquest itinerari hi trobem tres tipus de roques sedimentàries que,
per la seva textura, es corresponen a lutites, sorres
i conglomerats (originades a partir de fangs, sorres
i graves, respectivament). Segons el seu ambient de
sedimentació, aquestes roques les podem agrupar segons si
es van formar en medis marins o continentals.
Aquestes
roques estan ordenades (de més antigues a més modernes) de
la manera que tot seguit es descriu. A la part més baixa de
l’itinerari hi predominen les lutites (que pel seu
contingut en carbonat càlcic anomenem margues); són
d’origen marí, presenten un color blavós (es poden
observar a la vessant nord del Puig de Sant Jaume, inici de
l’itinerari) i s’alternen amb gresos que també són
marins. A mesura que ascendim, les roques —més recents—
són d’origen continental, amb escassos conglomerats,
gresos i lutites de color vermell (color que acostuma a
indicar ambients continentals d’exposició subaèria). |
|
|
Finalment,
a la part més alta de l’itinerari (Puig de l’Obiol i
castell deMilany) hi dominen els conglomerats, d’origen
continental. Aquesta successió indica una regressió, és a
dir, el mar s’anà retirant sucessivament fins a
establir-se unes condicions completament continentals. |
L’estructura
Tots els esdeveniments que podem llegir a les roques de
la Serra
de Milany tingueren lloc al fons d’una conca i no dalt d’una
muntanya com les trobem ara. L’emplaçament actual és el resultat
de deformacions i aixecaments lligats a la formació, i posterior
erosió, dels Pirineus i de les seves zones perifèriques.
Els Pirineus, a l’igual que molts altres sistemes muntanyosos, es
caracteritzen per estar estructurats en dos grans tipus de roques
segons el seu comportament mecànic: un sòcol i una cobertora. El sòcol
és d’edat paleozoica i és format per roques ígnies i metamòrfiques
que trobem a les parts més altes i internes de la serralada (veure
esquema adjunt, modificat de J. A. Muñoz). La cobertora és de
roques sedimentàries que en aquesta part dels Pirineus són de
l’Eocè.
L’estructura i formació de
la Serra
de Milany estan associades a la deformació d’una de les
estructures tectòniques de cobertora més importants dels Pirineus,
que anomenem
encavalcament de Vallfogona, i que comportà el desplaçament
d’una part important de la cobertora anomenat mantell del Cadí.
Al sud de l’encavalcament de Vallfogona (conca de l’Ebre endins)
encara hi trobem evidències de la deformació pirinenca a
l’anticlinal de Bellmunt.
El relleu
Després de la formació i deformació de les roques que trobem a
la Serra
de Milany, aquestes s’erosionaren fins a la configuració del
relleu actual. La diferent resposta a l’erosió de cada tipus de
roca fa que trobem vessants inclinats en roques que s’erosionen fàcilment
i cingleres en aquelles que són molt resistents a l’erosió. Així
doncs,
la Serra
de Milany presenta un perfil esglaonat degut a l’alternança de
roques fàcils d’erosionar (lutites) i més resistents (gresos i
conglomerats). La facilitat d’erosió de les lutites es fa evident
en els xaragalls (terrers) que trobem al coll del Barretó. Per
contra les roques més resistents a l’erosió (sobretot si tenen
un gruix important) es poden reconèixer en diverses cingleres però
sobretot en els conglomerats que formen el turó del Castell de
Milany. La suau carena del Puig d’Obiol és el sostre d’aquestes
capes de conglomerat.
Col·laboreu!
Si voleu afegir
alguna dada o imatge a aquesta pàgina, trameteu-les a la Secretaria
de
la ICHN
(ichn@iec.cat) i les hi inclourem!
Institució Catalana
d’Història Natural
Carme, 47 – 08001 Barcelona - ichn@iec.cat - http://ichn.iec.cat.
|
