La serra del Catllaràs, de la mateixa manera que les altres serres prepirinenques de l’entorn, forma part del conjunt de mantells de corriment que es van desplaçar cap al sud durant l’aixecament del Pirineu, aprofitant gairebé sempre els guixos i argiles triàsics com a lubricant. Aquests guixos i argiles del Keuper (triàsic superior) els podem veure en diversos afloraments laterals de la serra, com ara el fons de la vall del Llobregat entre Cercs i Guardiola de Berguedà, o al vessant nord de la serra per damunt del riu Llobregat.

En el cas de la serra del Catllaràs, els materials que es van desplaçar cap al sud, encavalcant el que actualment és el vessant sud de la serra del Cadí, eren sobretot calcàries del cretaci superior i del paleocè, que van quedar separats de les serres germanes de ponent (Rasos de Peguera, Ensija) per la gran falla del Llobregat.

Durant l’eocè inferior tot el moviment orogènic d’aixecament del Pirineu es va anar alentint i els mantells de corriment es van anar aturant. En el cas del Catllaràs, ràpidament es va veure cobert per importants dipòsits deltaics alimentats pel gran potencial erosiu que hi havia en aquells moment al Pirineu.

En l’itinerari, gairebé sempre ens mourem damunt d’aquests conglomerats, que de tant en tant inclouen intercalacions de gresos. Però si ens fixem en els còdols dels conglomerats, podem trobar-hi alguns detalls significatius, com la presència, en alguns llocs molt abundant, de còdols de granit i de roques paleozoiques.

Sabent que la composició dels còdols depèn sempre de la composició de les roques que en aquella època s’estaven erosionant i sedimentant, i veient que el granit més proper es troba al nord de la Cerdanya, podem imaginar-nos el llarg viatge que van fer aquests còdols i que durant l’eocè inferior el relleu d’aquesta part de Catalunya era molt diferent a l’actual.

L’excepció la veiem als voltants de la roca del Catllaràs, on passarem per la vora del contacte entre els conglomerats i les calcàries subjacents, i travessarem pel mig de les argiles i calcàries del paleocè, també anomenades del garumnià. Tot i que les calcàries són azoiques i no inclouen cap resta fòssil, actualment es considera que es van dipositar durant la transició entre el Mesozoic i el Cenozoic, en l’època de la gran extinció d’espècies de finals del secundari.

En aquest punt, si en comptes de seguir l’itinerari anéssim en direcció nord, ben aviat trobaríem els materials guixosos i argilosos del Keuper, responsables en gran part del relleu del Prepirineu actual.

Però l’itinerari continua cap al sud, entremig de conglomerats i gresos, la diferent duresa dels quals col·labora a la formació del característic paisatge de la serra.

Llegenda:

a.-   Conglomerats i gresos del Bartonià (eocè inferior)

b.-   Conglomerats i gresos del Bartonià-Priabonià (eocè inferior)

c.-   Conglomerats de Frontanyà, Bartonià (eocè inferior)

d.-   Conglomerats i gresos del Lutecià-Bartonià (eocè inferior)

e.-   Clasts angulosos, sorres i llims. Ventalls al·luvials antics degradats. Plistocè-Holocè

f.-    Calcàries micrítiques i argiles roges del Garumnià (Paleocè)

g.-   Calcàries bioclàstiques del Masstrichtià (Cretaci superior)

h.-  Calcàries micrítiques amb microcòdium del Garumnià (Paleocè)

i.-    Calcàries, lutites i margocalcàries del Garumnià (Maastrichtià, Cretaci superior)

k.-   Margues grises am
b intercalacions de calcàries margoses, argiles i calcarenites. Campanià-Maastrichtià (Cretaci superior)

m.-  Calcàries sorrenques. Campanià-Maastrichtià (Cretaci superior)