|
Geologia
Situació regional
El massís de Sant Llorenç del Munt està format per roques sedimentàries
que pertanyen a la part est de la unitat geològica coneguda com a
Conca de l’Ebre. Aquesta era una zona
deprimida confinada pels relleus dels Pirineus, les
Serralades Costaneres Catalanes i
la Serralada
Ibèrica.
Aquests relleus aportaren sediments a la conca, que donaren lloc a
les roques sedimentàries que hi trobem. Aquesta conca coincideix en
part amb l’àrea que actualment drena el riu Ebre, i d’aquí el
seu nom.
La formació de les roques de Sant Llorenç tingué lloc entre fa
41 i 37 milions d’anys (dins l’Eocè), interval de temps
durant el qual la conca de l’Ebre era una prolongació de l’Oceà
Atlàntic. Als marges de la conca s’hi acumularen sediments de
mida de partícula més grossa (graves), que en consolidar-se donen
lloc a les roques que coneixem com a conglomerats (que provenen de
graves de còdols arrodonits i cimentats). Les graves es disposaven
en grans ventalls al·luvials, que eren com tarteres en forma de
ventall que provenien dels relleus i que anaven a parar al mar
donant lloc a un delta. Així doncs, podem observar com els
conglomerats de Sant Llorenç evolucionaren mar endins donant lloc a
roques marines diverses i de mida de gra més fi que l’aigua podia
seguir transportant un cop arribava al mar. Aquestes roques són, a
banda d’uns escassos conglomerats, els gresos (mida de gra sorra)
i les lutites (mida de gra fang). Aquestes roques les trobem als
flancs de l’antic ventall deltaic, on actualment hi ha les
poblacions de Talamanca, Rocafort, Manresa (part sud), Sant Vicenç
de Castellet etc. Al sud-est del massís, per contra, els
conglomerats eren adjacents a
la Serralada
Costanera
Catalana (que llavors formava part del més extens Massís
Catalano-Balear).
|
Les roques
Els conglomerats de Sant Llorenç són de dos tipus segons
sigui la seva composició: polimíctics i calcàris. Els
primers són els dominants i es caracteritzen per una
composició molt diversa dels còdols. Hi trobem fragments
de roques paleozoiques (granitoides i roques metamòrfiques)
i també roques posteriors al paleozoic (gresos i
carbonats). Aquests conglomerats estan poc cimentats i
presenten un color vermellós degut a la seva matriu gresosa
i lutítica. El conglomerats calcaris (o oligomíctics, de
composició preponderant) són menys abundants i es
presenten en quatre nivells de gruixos oscil·lants entre
pocs metres i vint metres. La seva cimentació és
relativament important i tenen un color blanquinós degut
als còdols de carbonat. |
 |
L’estructura
Després de la sedimentació dels estrats de graves (que tingué lloc en
estrats horitzontals) i de la seva litificació en conglomerats,
aquests es bascularen lleument cap al nord-oest degut a esforços
tectònics. Posteriorment l’estructura del massís es veié
afectat per altres processos que també n’han determinat la seva
estructura.
En l’estructura del massís hi intervenen tres tipus de discontinuïtats
(veure gràfic adjunt): les horitzontals i les verticals. Les
horitzontals són superfícies d’estratificació, que separen
diferents moments en la deposició de sediment. En general no hi ha
contrast del tipus de roques entre estrats de roques successius ja
que el predomini dels conglomerats és molt important. Però en
alguns punts la presència d’estrats de lutites o gresos marquen
una discontinuïtat doncs són més fàcils d’erosionar i donen
lloc a balmes.
Les discontinuïtats verticals són fractures de dos tipus: aquelles que
comporten desplaçament dels dos blocs de roca que separen (falles,
que en nombre son relativament escasses) i aquelles on no hi ha
desplaçament (diàclasis). Les diàclasis poden ser de dos tipus
(petites i grans) segons les seves dimensions i s’agrupen en famílies
quan són paral·leles entre sí. Les petites queden restringides a
un sol interval d’un mateix tipus de conglomerat i les grans
travessen diferents tipus de conglomerats. A més, les diàclasis
(veure fotointerpretació d’alineacions en color blanc) es
presenten en un conjunt principal orientat N-S/NE-SW. A banda
d’aquesta família principal de diàclasis, n’existeixen altres
de menors que es creuen amb les anteriors. A més, la quantitat de
diàclasis és funció de les característiques mecàniques de la
roca. Això fa que en els conglomerats calcaris, les diàclasis
siguin més abundants que en els conglomerats polimíctics.
|
El relleu
Les formes del relleu dels conglomerats del massís de Sant Llorenç del
Munt venen condicionats per tres factors: la seva distribució,
la resistència a l’erosió i la seva estructura.
|
|
El massís com a tal (Montcau,
La Mola
i
la Serra
de l’Obac) es diferencia per ser un conjunt compacte i
homogeni del mateix tipus de roca (conglomerats) molt
similars entre sí i que trobem a la part més interna del
ventall. Per contra, la diversitat de roques a la perifèria
del ventall al·luvial, junt amb el fet que algunes d’elles
s’erosionen fàcilment (sobretot les lutites), fan que el
massís quedi delimitat a les parts dominantment
conglomeràtiques.
La composició dels conglomerats és determinant pel què fa als efectes
de la meteorització. Els conglomerats polimíctics, en
estar poc cimentats, es meteoritzen (es disgreguen) amb
relativa facilitat donant lloc a extenses formes
arrodonides. Per contra, els conglomerats calcaris estan més
cimentats i són més difícils de desagregar i donen lloc a
petites cingleres verticals.
Les discontinuïtats verticals (sobretot les diàclasis) són plans per
on hi circula l’aigua i els processos de meteorització
s’hi desenvolupen més fàcilment. Així doncs les formes
del massís de Sant Llorenç s’han anat esculpint
principalment segons els plans de diaclasat, que han
fracturat el massís determinant els blocs que posteriorment
queden diferenciats o cauen per gravetat.
El diaclasat i la composició dels conglomerats també afecta el modelat
interior del massís (cavitats càrstiques). El tipus de
cavitat predominant són les galeries (de recorregut
horitzontal), que es formen en els conglomerats calcaris,
que es dissolen més fàcilment ja que l’aigua pot
circular-hi més degut a la seva xarxa de diàclasis més
densa. Els avencs (de recorregut vertical degut a diàclasis
grans) són molt menys freqüents. Lligat al carst i la
circulació d’aigua hi ha l’aparició de les fonts i
surgències. L’aigua s’infiltra al massís per les
discontinuïtats verticals més superficials, que sovint
estan eixamplades per la meteorització, i en arribar als
nivells de conglomerats calcaris circula molt més ràpid
cap a la superfície. Les surgències són de funcionament
intermitent i es donen en èpoques de pluja.
|
|
|
En general, els
sistemes càrstics en conglomerats estan més desenvolupats
en els nivells superiors, on l’aigua hi ha circulat més.
|
Els
processos de meteorització i el modelat del relleu encara són
actius, tot i que a escala humana puguin semblar molt lents.
Col·laboreu!
Si voleu afegir alguna dada o imatge a aquesta pàgina,
trameteu-les a la secretaria de
la ICHN
(ichn@iec.cat) i les hi inclourem!
Institució
Catalana d’Història Natural
Carme, 47 – 08001 Barcelona - ichn@iec.cat - http://ichn.iec.cat.
|
