COLLSACABRA: FALGARS D’EN BAS  

Flora i vegetació

L’itinerari transcorre per tres àmbits ben diferenciats, la plana d’en Bas, de caire agrícola i amb el Fluvià que la travessa, els vessants forestals que la separen de l’altiplà del Collsacabra, i els terrenys de pastura amb rodals de bosc d’aquest altiplà.

Ý

Inici

Accés i itinerari

Medi natural

 4

Documentació

A la plana d’en Bas l’agricultura hi té un paper predominant, essent habitual el cultiu de blat de moro i altres plantes farratgeres. Cal fer esment d’alguns prats de dall que resten prop del Molí Vell, els quals destaquen per la seva riquesa florística i d’insectes.

També a la plana, s’hi poden trobar rodals de roureda que anuncien la vegetació forestal que aviat serà la dominant. En aquestes rouredes el roure martinenc (Quercus pubescens) va acompanyat d’espècies com el grèvol (Ilex aquifolium), l’avellaner (Corylus avellana), el sanginyol (Cornus sanguinea), el boix (Buxus sempervirens), l’heura (Hedera helix), el tortellatge (Viburnum lantana), la blada (Acer opalus), l’arç blanc (Crataegus monogyna), l’el·lèbor verd (Helleborus viridis), etc.

Quan s’abandona la plana i el camí comença a pujar rost amunt, apareix l’alzinar, cosa que pot sorprendre quan a la plana hi dominava la roureda, però que s’explica pel fenòmen de la inversió tèrmica, que fa que a la plana s’hi acumuli l’aire fred i que la vegetació més termòfila, com l’alzina, se situï per sobre seu. Però a mesura que es va pujant, la temperatura va disminuint i la humitat augmentant, de manera que a l’alzinar el tornarà a substituir el roure i, més amunt, la fageda. Quan s’arribi als altiplans del Collsacabra, la insolació serà major i tornarà a aparèixer l’alzina i el roure.

A l’alzinar hi predomina l’alzina (Quercus ilex) i el boix, s’hi mantenen algunes de les espècies de la roureda i n’apareixen de noves més característiques d’ambients secs o càlids: com el pi roig (Pinus sylvestris), el ginebró (Juniperus oxycedrus), el marfull (Viburnum tinus), el lloreret (Daphne laureola), el roldor (Coriaria myrtifolia), etc. L’alzinar, a mesura que es puja i el pendent és més pronunciat i l’ambient més ombrívol, deixa pas a la roureda, que a més de les plantes anteriorment enumerades, s’acompanyarà d’arbres com la moixera (Sorbus aria), flors delicades com les de l’herba fetgera (Anemone hepatica) i tot un seguit de falgueres que a partir d’ara seran molt comuns: falzia roja (Asplenium trichomanes), falzia negre (Asplenium adiantum-nigrum), polipodi (Polypodium vulgare), falguereta de cingle (Asplenium fontanum), polístic (Polystichum setiferum), etc.

A les parts més elevades, la fageda apareix gairebé de sobte, predominant-hi el faig (Fagus sylvatica) i el boix. També s’hi trobaran moltes altres espècies d’arbres, però a causa de la seva alçada seran difícils de reconèixer, motiu pel qual cal fixar-se amb les fulles que han caigut al terra, cosa que permetrà detectar la presència d’espècies com el til·ler de fulla petita (Tilia cordata), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), l’auró blanc (Acer campestre), l’oma (Ulmus glabra), etc. En aquest ambient humit hi apareixerà una nova espècie de falguera, la llengua de cèrvol (Phyllitis scolopendrium). Aquesta fageda s’ha de visitar just quan els fajos comencen a treure les fulles, que és un dels pocs moments en que la llum del sol arriba al terra i nombroses espècies floreixen d’una manera espectacular, com és el cas del joliu (Scilla lilio-hyacinthus), el buixol (Anemone nemorosa) i la canugera (Cardamine heptaphylla). Al punt d’observació número 1, les Marrades, es mostra una relació més completa de les espècies vegetals que es poden observar a la fageda.

La part més elevada de l’itinerari transcorre per terrenys de pastura amb alguns rodals de roure martinenc. Aquest boscos poden ser d’alzina als llocs més rocosos i assolellats, de faig a les capçaleres de les torrenteres, d’avellaner i vern (Alnus glutinosa) a les torrenteres més frescals o de pollancres, generalment plantats, prop dels corrents d’aigua.

La flora dels camps de pastura també mereix entretenir-s’hi observant la seva diversitat i com les espècies que la componen van canviant al llarg de l’any: a la primavera, i en els camps més pasturats domina el groc de la dent de lleó (Taraxacum officinale) i la margaridoia (Bellis perennis), els més propers a prats naturals també tenen un color groc, però més esclarissat, el típic de la prímula vera (Primula veris), després predominarà el color blavós de la llengua de bou (Echium vulgare), el groc vermellós de la vulnerària (Anthyllis vulneraria), el porpra de la trepadella, etc. Als marges dels camps hi són abundants la falguera aquilina (Pteridium aquilinum), la milfulles (Achillea millefolium), la pastanaga borda (Daucus carota), l’herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea) i nombroses orquídies com la flor caputxina (Anacamptis piramidalis), la flor del simi (Orchis simia), l’abellera aranosa (Ophrys sphegodes), etc.

Tots aquests canvis en el paisatge vegetal es poden observar clarament en la Cartografia dels hàbitats a Catalunya elaborat per la Universitat de Barcelona. Com es pot veure al mapa adjunt, l’itinerari ―indicat amb una línia de color taronja― transcorre per la vall d’en Bas, de caire agrícola, passa per la zona forestal, tant de pujada com de baixada, i travessa la zona de pastures de l’altiplà del Collsacabra.

Col·laboreu!                                                   

Si voleu afegir alguna dada o imatge a aquesta pàgina, trameteu-les a la secretaria de la ICHN (ichn@iec.cat) i les hi inclourem!