La Vall d'Incles i els estanys de Juclar

CAMINANT ENTRE PRATS DALLADORS, PASTURES ALPINES I RELLEUS GLACIALS

Durant el juliol, l'espendor de les nostres muntanyes i la calor fan gairebé inevitable reservar aquestes dates per a fer cap al Pirineu. Enguany, l'objectiu és retornar a Andorra per a recórrer els estatges subalpins i alpins de la Vall d'Incles i els Estanys de Juclar.

La Vall d'Incles i la seva capçalera són un bon exemple de relleu glacial sobre un sòl majoritàriament d'origen prehercinià. Solcada pel riu Juclar, un dels molts que recullen les aigües de la part NE d'Andorra i que acaben alimentant la Valira d'Encamp (dita també de Canillo, de Soldeu o d'Orient), la vall progressa des de l'accès a la Badalosa (1835 m.) fins a la collada de Juclar (2442 m.) passant pels Estanys de Juclar (2300 m.). Com un didàctic model a escala natural, cada pas que hom dona és talment com girar pàgina a un llibre de Flora Alpina, començant des dels prats dalladors fins arribar a les zones rocoses de major altitud. Poques són les formacions i les espècies que no hi són representades. Qualsevol esforç per recollir-les totes fóra un despropòsit pretenciós; lla llista aquí inclosa és simplement un tast de la riquesa d'aquest racó de la natura.

La sortida farà anada i retorn seguint el mateix itinerari, escapant dels amenaçadors núvols sobre la collada de Juclar, i acabarà amb paradeta i àpat al pont d'Incles (1748 m.), el punt d'inici de la sortida, per a despedir una altra magnífica temporada de coneixement naturalista dels Països Catalans.

I per a qui vagi quedar amb ganes de completar la volta, incloem un annex que cobreix l'itinerari sencer inicialment previst, fet espontàniament a mitjan agost. El recorregut, que permeté tenir una visió un tant diferent de la flora entrat l'estiu, es féu a la inversa, sortint des de la Badalosa cap al coll de Fontargenta (2263 m), d'aquí als estanys de Fontargenta (2145 m) i de Juclar (2327 m) en territori francès, pujant fins a collada de Juclar, fins a retornar a la Badalosa, passant ja per territori conegut.

 

 
 
 

Mapa amb la ruta orientativa de la sortida

Edició: Marta Queralt

 
AL FONS DE LA VALL, PRATS DALLADORS 

L'esplendor floral amb que la vall ens rep al pont d'Incles, punt d'inici de la caminada, ens permet intuir quina serà la tònica dominant de la sortida: l'esclat d'una miríada de plantes subalpines i alpines.

 

 
Amplieu imatge
 
 

1. Entrada de la Vall d'Incles. A l'esquerra, es pot veure el coll de Fontargenta (2263 m), a la dreta, la vall que ens menarà cap els estanys de Juclar (2300 m)i, i que també condueix als del Siscaró. Al fons, l'Alt de Juclar (2588 m).

Autor: Florenci Vallès

 

A pesar del bon esmorzar amb què comença la diada, costa posar-s'hi sense haver donat una ullada a les plantes del marge i les prades a tocar de la carretera, prades denses i ufanoses, alimentades pel reguerot a peu de carretera, i que compten amb robustes umbel·líferes, com la  pampa (Heracleum sphondylium subsp. pyrenaicum), de fulles marcadament pinnatipartides, o l' angèlica de Rasuls (Angelica razulii), amb les seves boniques umbel·les,

 

Amplieu imatge
 

2. La bonica umbel·la de l' angèlica de Rasuls (Angelica razulii), de radis molt desiguals i pètals amb l'àpex incurvat. Aquesta apiàcia té els foliols estretament oblongo-lanceolats i no pecilulats, com es pot veure a la fotografia.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

3. Rubustes fulles de pampa, una altra umbel·lífera, força polímorfa, amb diverses varietats, i que en certes contrades pirinenques és anomenada salsufragi, nom que rep genèricament una altra apiàcia, el salsufragi (Peucedanum ostruthium).

Autor: Marta Queralt

 

El botó d'or (Ranunculus acris), la  fonollada (Rhinanthus mediterraneus subsp. pumilus), el bellugadís (Briza media), totes elles plantes d'estatge montà, formen també part d'aquest espai,

 

 
Amplieu imatge
 
 

4. Flor de  fonollada (Rhinanthus mediterraneus subsp. pumilus), o esquellada grossa, una escrofulariàcia hemiparasítica, força abundant als prats subalpins.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

5. Detall de les boniques espícules ovades del bellugadís (Briza media), una gramínia d'aspecte ben caracterísitc, present a prats i pastures d'estatge montà i subalpí.

Autor: Marta Queralt

 

Fins i tot davalla als prats l'exquisida paradísia (Paradisea liliastrum), compartint espai amb el fiteuma pirinenc (Phyteuma spicatum subsp. pyrenaicum), el gerani de bosc (Geranium sylvaticum), el pensament subalpí (Viola tricolor subsp. subalpina), esplanades de bistorta (Polygonum bistorta) i mates de fajol alpí (Polygonum alpinum),

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

6. Paradísies en plena florida. Aquesta liliàcia desenvolupa a l'àpex de la tija i en nombre de dues a cinc, unes flors d'un blanc pur, totes elles orientades per igual. La podem trobar des dels prats dalladors a les prades subalpines.

Autor: Florenci Vallès (dalt), Marta Queralt (baix)

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

7.El fiteuma pirinenc (Phyteuma spicatum subsp. pyrenaicum), una campanulàcia d'inflorescència ovoide en glomèrul compacte, composada de petites flors pentàmeres de corol·la actinomorfa. Quan fructifca, pren una forma cilíndrica, allargant-se notoriament. L'etimologia del mot fiteuma sembla relacionat amb la paraula grega phyteúo¯, que significa plantar, engendrar, i la derivada, phýteuma, -atos, és a dir, el que està plantat.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

8. Mata de fajol alpí (Polygonum alpinum) o caganiu, i detall de la inflorescència. Aquesta és una herba de rizoma curt i tiges de fins a 70 cm. De fulles alternes, lanceolades a ovato-lanceolades i òcrees (= Beina tubular situada a la base del pecíol i formada per dues estípules membranoses concrescents) de fins a 3cm. La inflorescència paniculiforme i morfologia piramidal, està composta per flors hermafrodites blanques a rosades que, en fructificar, genera aquenis trígons i lluents, molt similars als del fajol (Fagopyrum esculentum) o blat cairut, emprat a algunes comarques, com a la Garrotxa, per a l'elaboració de farinetes.

Autor: Marta Queralt

 

 
Amplieu imatge
 
 

9. El gerani de bosc, una planta perenne, amb rizoma de gareibé 1 cm de diàmetre, tiges de fins a 70 cm, fulles basals palmatipartides en 5-7 segments, i caulinars alternes, les superiors essent oposades. Les flors s'agrupen en corimbes, de color violeta, i els petals s'alternen amb 5 nectaris. Convé no confondre-la amb el gerani de prat (Geranium pratense), del qual se'n diferencia per l'orientació dels pedicels, dirigits cap a terra en aquesta última espècie, un cop la corol·la s'ha desprès.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

10. El pensament subalpí, és una planta perenne pluricaule, amb fulles ovals a lanceolades, i flors de pètals usualment grocs, però amb una gran variabiliat, de tamany molt superior al calze, amb estriacions als inferiors, laterals i tacats sovint de violeta, els superiors.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

11. L'abundant bistorta (Polygonum bistorta), de tija simple, fulles basals ovades, truncades o cordades a la base i llargament peciolades i caulinars sèssils i estretes. La inflorescència és una espiga terminal densa i sense bulbils, a diferència de la bistorta vivípara (Polygonum viviparum), com es pot comprovar a la fotografia corresponent. Les flors tenen un periant format per 5 tèpals lliures amb els estams exserts

Autor: Marta Queralt

 

Tota aquesta comunitat vegetal forma part dels prats dalladors subalpins, comunitats seminaturals de fons de valls i vessants suaus, fortament influenciades per l'home degut a la seva funció com a font de farratge pel bestiar. Degut a la dallada més o menys regular, tan sols s'hi desenvolupen plantes de cicle i creixença ràpida, de reproducció vegetativa o brotada tardana. Tant la limitada accessibilitat dels terrenys, que fa els prats poc mecanitzables, com la seva baixa productivitat, fa que aquest tipus de prats dalladors acabin essent emprats com a pastures extensives.

 

 
Amplieu imatge
 
 

12. Extensions de prats a la part baixa de la vall, zona de pasturatge de bestiar

Autor: Albert Pujolar

 

En aquest cas, si l'explotació directe per part del bestiar és molt intensa, les plantes que fan de mal menjar i que s'acomoden bé a sòls nitrificats són les dominants, com és el cas de la cardigassa palustre (Cirsium palustre), que tenim l'ocasió de veure estesa en alguns dels prats que anem trobant mentre fem camí.

 

 
Amplieu imatge
 
 

13. Al grup dels cards pertany la cardigassa palustre (Cirsium palustre), una composta pilosa i de tija alada, de cridaners capítols aglomerats de color purpuri. Aquesta planta, predominantment d'estatge montà, penetra els prats dalladors molt humits o entollats.

Autor: Marta Queralt

 

A mesura que ens acostem al pont de la Badalosa per la pista, la llista d'espècies continua augmentant, especialment al ric marge esquerre de la pista, alimentat per reguerots. Així, espècies més muntanes, com el clavell dels cartoixans (Dianthus carthusianorum), el Tragopogon pratensis, el lot corniculat (Lotus corniculatus subsp. corniculatus) , la  llengua de bou (Echium vulgare subsp. vulgare), l'espunyidella groga (Galium verum) o el gaiol (Chamaespartium sagittale subsp. sagittale), alternen amb la flor de cucut (Lychnis flos-cucutis) , el  gasó alpí (Armeria maritima subsp. alpina) o la pedicularis verticil·lada (Pedicularis verticillata),

 

 

Amplieu imatge

 
 

14. Una altra planta de pastures, el clavell de gitano o clavell dels cartoixans (Dianthus carthusianorum), una cariofil·làcia amb tiges de secció quadrangular, fulles oposades i linears, com en gairebé totes les espècies del gènere Dianthus. Els glomèruls compten amb 2-8 flors, de bràctees brunes, lanceolades i coriàcies, i pètals truncats, poc dentats i pilosos a la gorja, com es pot apreciar a la fotografia.

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

15. La barba cabruna,Tragopogon pratensis, una composta de prat de muntanya, de fulles linears (atenció a les fulles amples de la fotografia que no pertanyen a aquesta planta!), grosses inflorescències, lígules grogues i 8 llargues i característiques bràctees.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

16. Flors de lot corniculat (Lotus corniculatus subsp. corniculatus) , una lleguminosa força comú als prats de l'estatge montà. A major altitud però, trobem un parent proper, la subespècie alpinus, de port menor i flors un pèl més grosses i acolorides i que, aparentment, és l'originadora de la seva cosina montana.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

17. Una altra planta abundant és la  llengua de bou (Echium vulgare subsp. vulgare), herba glauca, erecta i densament pilosa i punxant, de fulles basals en roseta a l'hivern, mentre que a la primavera ofereix unes vistoses flors, agrupades en cimes escorpioides, de color lila a blau intens i estams sobresortint de la corol·la.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

18. Un altre clàssic de les pastures montanes, l'espunyidella groga (Galium verum), de tiges relativament llargues i erectes. Les fulles són linears, disposades en caracterísitcs verticils de 6-10. També és distintiva la inflorescència, , composta per cimes pedunculades de flors minúscules - 2-3.5 mm- i flairoses. La corol·la és d'un groc viu, rarament de color vermellòs.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

19. Una altre nota de groc la dona el gaiol (Chamaespartium sagittale subsp. sagittale), un petit arbust, de branques alades, com es pot apreciar a la foto inferior, essent les estèrils articulades i amb 4 costelles longitudinals, 2 de les quals alades i oposades. En canvi, les branques fèrtils no estan tan articulades i presenten 5-8 costelles, 3-4 d'elles alades. Amb fulles el·líptiques i cobertes de pèls patents, les seves vistoses flors papilonades s'agrupen en una espiga terminal.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

20. El bonic cucut de rec o flor de cucut (Lychnis flos-cucutis) , una cariofil·làcia de pètals purpuracis caracterísitcs, dividits en quatre segments, com es pot apreciar a la fotografia.

Autor: Marta Queralt

 
 
 
Amplieu imatge
 
 

21. L'armèria o    gasó alpí (Armeria maritima subsp. alpina), una planta cespitosa amb uns glomèruls terminals de flors rosades. Es diferencia d'altres Armeria per tenir fulles linears i planes, de 2-4 mm d'amplada.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 

 
 

22. Espigues de pedicularis verticil·lada (Pedicularis verticillata), una herba pluricaule, amb roseta de fulles basals, tija erecta i poques i petites fulles caulinars, disposades en verticils de 3-4. Les flors bilabiades formen una espiga terminal densa i allargada, de pètals rosats amb el característic llavi superior en forma de casc i l'inferior trilobat.

Autor: Jordi Badia (dalt), Marta Queralt (baix)

 

També trobem orquídies, algunes en formacions apreciables, com la caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea) i l' orquis maculat (Dactylorhiza maculata). Daltres, en menor abundància, com la bonica  nigritel·la (Nigritella nigra subsp. gabasiana) o ja pansides, com l' orquis sambucí (Dactylorhiza sambucina subsp. sambucina), tot i que tindrem ocasió de trobar-ne exemplars en floració quan guanyem alçada.

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

23. La caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea), una orquidàcia flairosa, amb una flor de llargs esperons, que es desenvolupa en espais oberts i prats humits, preferentment al Pirineu o serralades del Sud de Catalunya, i que ja coneixem d'alguna altr` sortida, com la de El salí de Cambrils i la Mora Comtal (Solsonès). La fotografia de baix mostra una imagte d'un prat amb diversos exemplars.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

24. Una altre orquídia, l' orquis maculat (Dactylorhiza maculata), d'ambients humits, boscos, molleres, joqueres i marges de rierols i d'estanys de l'alta muntanya. Les fulles solen tenir màcules fosques i petites i la inflorescència és una espiga densa de color rosat a porpra, amb flors trilobulades d'index label·lar entre 1,05 i 1,2, cosa que la distingeix d'altres espècies.

Autor: Florenci Vallès (dalt), Marta Queralt (baix)

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

25. La nigritel·la (Nigritella nigra subsp. gabasiana), una orquídia d'aspecte un tant diferent a la resta de identificades durant la sortida, possiblement a causa de les seves denses inflorescències d'entre 16 a 52 petites flors, i al color dels seus sèpals i pètals, d'un to vermell obscur a negre. L' àpex agut i label obert, amb marges revoluts, sovint sol·lapats de la subespècie gabasiana Teppner & Kline, fan que molt possiblement sigui aquesta la localitzada durant la sortida.

Autor: Marta Queralt

 

Arribem a l'àrea l'aparcament del pont de la Badalosa, on prenem el camí de la dreta que ens porta cap el pont del Travenc (1928 m), una petita zona de pícnic i punt d'inici del camí cap a l'Estany del Siscaró (2324 m), que deixem a la nostre dreta.

 

 
Amplieu imatge
 
 

26. Al pont del Travenc, un plàcid prat travessat pel riu Incles.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

27. Els marges en aquest punt, es mostren en el punt àlgit de la florida d'orquídies i ranuncles.

Autor: Marta Queralt

 
L'EXUBERANT VEGETACIÓ MEGAFÒRBICA

Com una selva exuberant, els racons del camí més humits i rics en matèria orgànica reuneixen plantes de dimensions considerables, fullatge dens i ufanós, flors de colors i morfologia diversa: sens dubte, estem davant de les formacions megafòrbiques.

Aquí, l'adenostil (Adenostyles alliariae), el talictre aquilegifoli (Thalictrum aquilegifolium), el  ranuncle aconitifoli (Ranunculus aconitifolius subsp. platanifolius), la saxifraga rotundifòlia (Saxifraga rotundifolia), el gerani de bosc (Geranium sylvaticum), el rovell d'ou (Trollius europaeus) o el marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) competeixen en bellesa,

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

28. Florida del talictre aquilegifoli, una ranunculàcia ben diferent a la imatge prototipus d'aquest gènere. Les seves peculiars flors en panícula criden l'atenció pels llargs i acolorits filaments de l'estam, d'una delicada i etèria bellesa.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

29. Als marges humits de la pista, localitzem el ranuncle aconitifoli per la blancor de les seves flors i la forma palmatipartida de les seves fulles.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

30. Una altra ranunculàcia, elrovell d'ou (Trollius europaeus), en ple esclat floral.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

31. El marcòlic groc, una esplèndida liliàcia, de característics raïms de flors laxes, amb pedicel i tèpals lliures recorbats.

Autor: Marta Queralt

 

Al marge del riu, el salsufragi (Peucedanum ostruthium), esdevé a trams l'espècie dominant, on també veiem el veladre (Veratrum album), l'epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium), encara per florir, i el rovell d'ou (Trollius europaeus),

 

 
Amplieu imatge
 
 

32. El salsufragi, una umbel·lífera robusta i flairosa - que recorda la flaire de l'api, e tiges erectes, fulles palmatiticompostes i de cotorn triangular, amb els folíols dentats i trilobats. Les flors formen umbel·les de 15-40 radis, amb flors blanques o rosades.

Autor: Marta Queralt

 

Deixem definitivament la pista i anem guanyant alçada. Mentre avancem, ens fixem en els boscos subalpins de pi negre (Pinus mugo subsp. uncinata) amb sotabosc de neret (Rhododendron ferrugineum) i bàlec (Genista balansae subsp. europaea), ambdos en plena floració,

 

 
Amplieu imatge
 
 

33. Neretar amb bàlec, un esplèndit espectacle de colors.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

34. Als punts més rocosos, la flora adquireix tortuoses formes, fruit del seu esforç per sobreviure. Aqui, nerets, falgueres i ginebrons, pengen literalment dels vessants de la vall.

Autor: Florenci Vallès

 

Retrobem orquídies, aquest cop encara florides, com la caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea), en una extensió apreciable, o ambdues varientats de color de l' orquis sambucí (Dactylorhiza sambucina subsp. sambucina), una de les espècies "guardonades",

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

35. L'orquis sambucí, una orquidàcia amb fulles de color verd clar, oblongues i sense roseta basal. La inflorescència és peculiarment curta i densa, amb flors d'un color groc pàl·lid o, més excepcionalment, purpuri, amb un curt i gruixut esperó cilindrico-cònic.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

36. Orquis sambucí de flors propres, més excepcional que la versió en groc.

Autor: Marta Queralt

 

També identifiquem algunes espècies de Pedicularis, com la pedicularis pirinenca (Pedicularis pyrenaica subsp. pyrenaica)  o la pedicularis foliosa (Pedicularis foliosa),

 

 
Amplieu imatge
 
 

37. La pedicularis pirinenca, un planta amb roseta basal, tiges erectes amb poques fulles caulinars, són pinnatisectes i peciolades, les caulinars molt petites i subsèssils. Les flors formen una espiga terminal, de corol·la porpra i bilabiada, amb un llavi superior en forma de casc i un d'inferior trilobat. A pesar de la lleugera pilositat del calze i bràctees, possiblement es tracta de la subsp. pyrenaica.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

38. Una altra pedicularis, la pedicularis foliosa, amb corol·la pilosa d'un color groc pàl·lid, bràctees que depassen les flors, abundantment foliosa, amb fulles inferiors pinnatisectes.

Autor: Marta Queralt

 

L'aigua és la protagonista indiscutible de la vall. Arreu trobem vetes d'agua i fontinyols amb una característica vegetació tendra i verdejant. La calta (Caltha palustris) de vibrants colors, la verònica de Pona (Veronica ponae), l' escrofulària alpestre (Scrophularia alpestris), la abundantíssima  pingüícula comuna (Pinguicula vulgaris var. alpicola), la cardamine pirinenca (Cardamine pyrenaica) i alguns exemplars de bàrtsia alpina (Bartsia alpina) que hi podem identificar en són un bon exemple.

 

 
Amplieu imatge
 
 

39. Una altra ranunuculàcia, la calta, present en molleres, vores de rierols i fonts d'alta muntanya és una herba tòxica, com caracteritza aquesta família, d'arrels gruixudes, fulles basals cordiformes, dentades i amb un llarg pecíol de 10-20 cm, més gran que el limbe, mentre que les caulinars es van fent sèssils i petites cap a l'àpex. La corol·la és d'un groc llampant que resalta sobre to verd brillant de la planta.

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

40. Una altra herba característica d'herbassars humits, la verònica de Pona. De fulles oposades i grollerament dentades, flors blaves a liloses reunides en espiga terminal.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

41. La b àrtsia alpina, una escrofulariàcia d'un color purpuri fosc,és una planta rizomatosa, de tija piloso-glandulosa, fulles ovades i dents arrodonides. Prop de la inflorescència, s´n d'un color porpra i oculten el calze de les flors. Les flor s'agrupen en raïm terminal i també són d'un color violaci, fent un tub que s'obre en dos llavis, l'inferior, més curt que el superior i dividit en tres lòbuls, i el superior, en forma de casc.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

42. L'escrofulària alpestre, gènere que dona nom a la família, l'origen del qual té diverses versions. Per un cantó, aquest nom es relaciona amb la paraula llatina scrofulae, -arum f. pl (=escròfula o galtera), per la seva 'arrel nodulosa i la seva suposada efectivitat front les galteres - vulgarment anomenades escròfules. Per altra banda, també es relaciona amb la paraula scrofa, -ae f. (= truja), per l'afició dels porcs a menjar-les o perquè es reprodueixen com les truges

Autor: Marta Queralt

 

En aquest punt, fem una parada per observar i fer sment dels origens antics de les roques que trepitgem, mentre al nostre voltant, una munió de mallerenga petita (Parus ater) i pinsà comú (Fringilla coelebs) , es fan sentir al nostre voltant.

TREPITJANT TERRES MOLT ANTIGUES. ELS GNEIS

El característic relleu en U de la Vall d'Incles, com moltes altres valls alpines, es deu al treball de les glaceres formades a les valls fluvials preexistents durant les glaciacions del Pleistocè. De fet però, aquests processos erosius moderns han moldejat materials precarbonífers, molt més antics i profunds.

Efectivament, deixant de banda sediments quaternaris, Andorra està constituïda per materials del Precambrià al Paleozoic inferior, formant part dels materials que afloren a la zona Axial del Pirineu. Aquests materials han experimentat dos grans orogènies, la herciniana, durant el Carbonífer i que va originar la Serralada Herciniana, totalment erosionada durant l'última fase del Paleozoic -entre l'Estefanià superior i la base del Triàsic inferior-, i l'orogènia alpina, desenvolupada durant l'Eocè i de nou erosionada practicament des dels seus origens fins al Miocè Inferior. De fet, l'actual relleu dels sistemes muntanyosos es deu a reexcavacions des del Miocè Superior fins l'actualitat i a les glaciacions del Pleistocè. Es pot dir doncs, que trepigem antigues terres de modern relleu ...

La caminada per la vall ens permet observar alguns d'aquests materials antics, com els gneis ocel·lats, tot i que no són els únics que conformen les valls andorranes.

 

 
Amplieu imatge
 
 

43. El gneis, una roca metamòrfica formada a partir de granitoides prehercinians, de textura heterogènia amb bandes característiques i típics nòduls de feldspat (anomenats ocels)

Autor: Marta Queralt

 

De fet, podem localitzar-hi tres grans grups de materials: els materials sedimentaris paleozoics i equivalents metamòrfics, que constitueixen la part inferior de la sèrie Cambroordoviciana, d'edat incerta. Alguns autors n'atribueixen l'origen entre el Cambrià i l'Ordovicià (edat probable compresa entre els 590 i els 439 milions d’anys), els granitoides i els gneis.

Els gneis, d'edat incerta, però anteriors al Carbonífer, provenen de la deformació i metamorfització de granitoides prehercinians durant l'orogènia herciniana del Carbonífer. A Andorra, s'hi troben dos tipus de gneis: els gneis de l'Ospitalet o gneis ocel·lat i els gneis blancs. Ambdós afloren únicament al massís de l'Ospitalet , i són els que ocupen més extensió.

En particular, els gneis ocel·lats de l'Ospitalet afloren a les capçaleres de les vall de Ransol i d'Incles i s'estenen fins al límit NE de la frontera amb França. Aquest material doncs és una roca metamòrfica que ha estat sotmesa a fortes compressions i elevades temperatures, podent ésser d'origen sedimentari o igni. Si el grau de metamorfisme més prou elevat, hom ja no pot discernir l'origen dels materials. Serà aquest el cas del gneis de la vall que visitem. Aquest gneis és una roca de composició similar a la del granit, però de textura més heterogènia, amb bandes marcades i els típics nòduls de porfiroclastos de feldspat potàssic (o ocels, de l'ordre dels centimetres). Està composta de quars, moscovita i biotita juntament amb altres minerals de tipus metamòrfic. Dins d'aquesta matriu hi ha bandes de biotita de 2 a 4 mm de gruix, i en menor proporció de moscovita, que produeixen una feble foliació. Quant al seu origen, la roca precursora podria ser plutònica, de composició granítica a granodiorítica. La presència de aplites i pegmatites, semblen recolçar aquesta suposició.

 

 
Amplieu imatge
 
 

44. Plaques de moscovita, o també anomenada mica blanca, és un mineral de silicat d'alumini, potassi i fluor d'hàbit laminar, que trobem en algunes roques mentre remuntem la vall.

Autor: Marta Queralt

 

Tot i que no aflorant a la Vall d'Incles, Andorra també posseeix metasediments que constitueixen la part inferior de la sèrie Cambroordoviciana, d'edat incerta. Alguns autors n'atribueixen l'origen entre el Cambrià i l'Ordovicià (edat probable compresa entre els 590 i els 439 milions d’anys), possiblement sedimentats durant un periode d'ambient marí d'escasa profunditat i, per tant, amb importants aportacions de sediments continentals i influència volcànica. La seva metamorfització s'ha de situar també durant l'orogènia herciniana. També trobem roques estratificades d’origen sedimentari, afectades per les dues orogènesis i en particular, durant el Mesozoic, per l’orogènesi alpina que va formar els Pirineus.

PATAMOLLS I PRATS ALPINS

A mesura que guanyem alçada, el bosc va cedint protagonisme a patamolls, com el de la pleta de Juclar, grans blocs de roques, congesteres i prats alpins, on comunitats característiques i d'una gran riquesa hi troben acollida.

A les mulleres, plantes diverses com el càrex (Carex panicea), la viola palustre (Viola palustris), la bàrtsia alpina (Bartsia alpina)  o l' orquis maculat (Dactylorhiza maculata) hi són presents. També hi trobem l'all junciforme (Allium schoenoprasum), tot i que el seu ambient habitual és de prats i roquissars d'una certa humitat.

 

 
Amplieu imatge
 
 

45. El grup, reposant i explorant el roquissar als patamolls prop la pleta de Juclar

Autor: Pep Oliveras

 

A la vora del riu que davalla, juntament amb algun exemplar de granota roja (Rana temporaria), hi trobem el curiós gèum de ribera (Geum rivale),

 

 
Amplieu imatge
 
 

46. Un dels exemplars de granota roja, que varem poder trobar a les vores de patamolls i torrents.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

47. Umbel·la d'all junciforme, una liliàcia bulbosa de fulles cilíndriques i flors campanulades de color rosat a purpuri, nervi central més fosc, amb filaments estaminals inclusos. Aquesta herba, anomenada ciboulette pels francesos, és cultivada per el seu consum, sovint en amanides o truites.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

48. El geum de ribera, una rosàcia d'aspecte particular, amb flors acampanades inclinades vers terra, i de peculiar coloració, amb un calze propra i petals d'un groc vermellós. A la fotografia, podem veure una flor amb els pètals unguiculats i una altre de marcida amb les núcules amb plomall ben visibles.

Autor: Marta Queralt

 

Les grans roques i pedreguers són el refugi de plantes tan diverses com l'estrèptopus (Streptopus amplexifolius), la linària alpina (Linaria alpina) o el polístic pirinenc (Polystichum lonchitis),

 

 
Amplieu imatge
 
 

49. Amb un aspecte prou diferent a l'habitual de les liliàcies, l'estrèptopus és reconeixible per les tiges en ziga-zaga, fulles amples, flors axil·lars acampanades i de color ivori, i baies vermelles a la maduresa. Si al juliol vàrem veure l'espècie en floració, a l'agost vàrem poder observar els seus fruits vermells i lluents.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

50. Una falguera d'ambient tarterós, el polístc pirinenc, de brillants fulles verdes simplement pinnatisectes, rígides i coriàcies, reconeixible pels marges serrats i l'auricula a la base orientada cap a l'àpex.

Autor: Marta Queralt

 

A les solanes de l'estatge subalpí i alpí, trobem prats guarnits amb el protagonista de la diada, el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus),

 

 
Amplieu imatge
 
 

51. El narcís de muntanya, una de les primeres espècies a florir als prats dels estages subalpí i montà, de flors habitualment solitàries (rarament agrupades de 2-4), grogues o blanquinoses, pèndules o ascendents, amb bràctea membranosa. Aquesta és una espècie força polimorfa, sota el qual se'n distingeixen diferents subespècies.

Autor: Florenci Vallès

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

52. La flor del narcís de muntanya està formada per 6 pètals de color groc, oberts en forma d'estel, i del centre sorgeix una corona de vora arrufada, de color lleugerament més intens que els pètals.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

53. Bellesa. No fan falta més paraules...

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

54. Com s'ha esmentat, aquesta espècie presenta una accentuada variabilitat en formes i colors. Aquest individu, per exemple, presenta uns pètals d'un to més blanquinós i corona més curta.

Autor: Marta Queralt

 

Compartint espai, trobem la pulsatil·la groga (Pulsatilla alpina subsp. apiifolia), l' albó de muntanya (Asphodelus albus subsp. albus), el fiteuma hemisfèric (Phyteuma hemisphaericum), la genciana acaule (Gentiana acaulis), la paradísia (Paradisea liliastrum), el seneci adonidifoli (Senecio adonidifolius), el  gasó alpí (Armeria maritima subsp. alpina), la bistorta vivípara (Polygonum viviparum) o la pedicularis verticil·lada (Pedicularis verticillata),

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

55. L'herba del vent o  pulsatil·la groga, una altra ranunculàcia estríctament de terrenys silicícoles, de flors grogues, fulles triangulars, foliols dividits, força pubescent, tal i com es pot apreciar a la primera foto. Les tres següents pretenen mostrar l'evolució de la flor, mentre les núcules plomoses es desenvolupen i els pètals cauen.

Autor: jordi Badia (2 primeres fotos), Marta Queralt (2 últimes fotos)

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

56. L'albó de muntanya, una planta robusta, amb una inflorescència en raïm terminal sobre una tija erecta, és una planta popular en solells castigats pel foc degut a la capacitat d'aprovisionament de midó que posseeixen els seus tubercles allargats.

Autor: Florenci Vallès

 

 
Amplieu imatge
 
 

57. D'aspecte resemblant al de la bistorta (Polygonum bistorta), la curiosa bistorta vivípara desenvolupa una inflorescència que, a la part superior, està composada de flors mentre que a la part inferior es desenvolupen els bulbils vermellosos que generen directament una planta. De fet, a vegades els nous plançons comencen a desenvolupar-se abans de caure, fet que originà la denominació d'aquesta espècie.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

58. També trobem el seneci adonidifoli, una composta fronfosa de fulles amb segments linears, quasi filiformes, i capítols d'un cridaner groc. Aquesta planta la podem trobar des de l'estatge montà d'ambient mediterrani fins la base de l'estatge alpí.

Autor: Marta Queralt

 

Definitivament, deixant enrere l'estatge subalpí, les pastures d'alta muntanya esdevenen protagonistes. La neu recentment retirada de les congesteres permet l'esclat d'espècies vernals com el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaeus subsp. pyrenaeus), la prímula integrifòlia (Primula integrifolia) , la pulsatil·la vernal (Anemone vernalis) o la soldanel·la (Soldanella alpina), aquesta última, com a segona espècie del dia amb premi,

 

 
Amplieu imatge
 
 

59. La jonquilla o ranuncle pirinenc, un altre clar protagonista del dia. Seguint amb les ranunculàcies, aquesta és una herba erecta, de fulles gruixudes lanceolades a linears, flors solitàries blanques, caracterísitca de pastures de sòl àcid de l'estatge alpí i subalpí, i que floreix a la retirada de les neus.

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

60. La pulsatil·la vernal, i la seva peculiar flor, blanca per dins i d'un to rosat a lilós per fora, inicialment pèndula però adreçant-se a l'obrir-se. Tant el revers de la corol·la com les bràctees estan recobertes d'una característica pilositat daurada.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

61. Una altra planta vernal, que creix en prats i landes de sòls humits, és la prímula integrifòlia. Aquesta és una petita planta glandulosa, amb una roseta de fulles oblongo-obovades i boniques flors rosades, reunides en grupets d'1 a 3 flors, posseixen un tub estret i 5 segments bífids. L'aspecte de la planta, arribada la fructificació, amb una càpsula més curta que el calze, pot despistar una mica respecte el seu aspecte habitual.

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

62. La soldanel·la, una altra primulàcia, també amb roseta basal de fulles coriàcies, reniformes a rodones, i que els botànics renaixentistes comparaven amb un soldus (=sou, moneda), origen de la seva denominació.

Autor: Jordi Badia

 

A les pastures, la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) , el serpol nervós (Thymus serpyllum subsp. nervosus) i el lot corniculat (Lotus corniculatus subsp. corniculatus)  formen acolorides catifes,

Els terrenys silícics afavoreixen les pastures acidòfiles. Així, la margarida alpina (Leucanthemopsis alpina subsp. alpina), per bé que prefereix els terrenys pedregosos, també fa acte de presència, junt amb la  licnis alpina (Lychnis alpina), la  miosotis alpestre (Myosotis sylvatica subsp. alpestris), el gèum muntanyenc (Geum montanum), l'anemone narcissiflora (Anemone narcissiflora), la pulsatil·la groga (Pulsatilla alpina subsp. apiifolia) i la  pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina subsp. font-queri), l'àrnica (Arnica montana)  o l' herba del meu (Meum athamanticum) ,

 

 
Amplieu imatge
 
 

63. La margarida alpina, que forma petites mates en prats alpins i zones pedregoses de sòl àcid.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

64. Una cariofil·làcia, la licnis alpina, conqueridora d'origen àrtic, mostra la seva compacta inflorescència de petals rosats i dividits en dos lòbuls.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

65. El gèum muntanyenc, que vam poder observar en abundància al costat del refugi de Juclar, és una rosàcia de corol·la groca, grossa i amb més de 5 pètals, amb núcules molt similars als de les potentil·les o flors de vent.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

66. L'anemone narcissiflora, una altra ranunculàcia, parenta de les potentil·les però amb núcules sense els vistosos plomalls. Les flors agrupades en umbel·la i la seva alçada considerable la fan reconeixible. Sota de la inflorescència, i com a totes les anemones i pulsatil·les, trobem un verticil de tres fulles dividides. Les flors, sense corol·la, posseeixen sèpals de color blanc a rogenc.

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

67. La pusaltil·la blanca, espècie molt propera a la pulsatil·la groga, també fa flors grosses, solitàries, de color blanc pur per dins i violaci al revers i un gran nombre de pistils grocs. Després de la feculdació, les núcules també estan guarnides amb el plomall, que forma la cridanera cabellera d'aquestes flors.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

68. L'àrnica, una composta pubescent glandulosa, amb fulles basals en roseta, 1-2 parells de fulles caulinars oposades - fet únic en les compostes del nostre pais-, i un sol capítol terminal gros, de color groc ataronjat. Aquesta planta aromàtica s'ha usat tradicionalment en medicina per les seves propietats vasodil·latadores i antiinflamatòries, entre altres.

Autor: Florenci Vallès

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

69. Fulles caracterísitques, repetidament dividides en segments filiformes, curts i agrupats en verticils,  de l'herba del meu, una umbel·lífera flairosa de inlforescència blanca. A la fotografia en podem veure els detalls de les fulles, així com una  xinxa ratllada (Graphosoma lineatum italicum)Més informació recorrent-les.

Autor: Marta Queralt

 

Als prats de càrex i gramínies, la lúzula d'espiga (Luzula spicata) és acompanyada per l'andròsace càrnia (Androsace carnea) , la pedicularis pirinenca (Pedicularis pyrenaica subsp. pyrenaica) , la genciana alpina (Gentiana acaulis subsp. alpina) o la jasíone nana (Jasione crispa subsp. crispa),

 

 
Amplieu imatge
 
 

70. La petita andròsace càrnia, una planta cespitosa, amb les fulles sèssils, oblongo-linears organitzades en nombroses rosetes. Les flors formen glomèruls de 2-10 flors roses a blanquinoses, tal i com s'aprecia a la fotografia

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

71. La genciana alpina, amb una tija molt petita o nul·la, fulles disposades en roseta basal, curtament ovades i marge cartilaginós, amb flors solitàries, corol·la campanulada i d'un blau intens. El calze, format per dents triangulars no visiblement contretes a la base, és la part que millor ens serveix per a distingir-la d'una altra subespècie, la  genciana acaule (Gentiana acaulis subsp. acaulis).

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

72. La jasione nana, una petita mata cespitosa, de fulles enteres i ciliades i flors actinomorfes d'un color violeta clar, agrupades en glomèruls terminals solitaris. Els exemplars trobats es podrien assignar a la subespècie crispa, si bé cal tenir en compte que la gran variabilitat morfològica d'aquests tàxons fan sovint complicada la seva classificació.

Autor: Marta Queralt

 
PAISATGES DE LANDES I MATOLLARS

En línea amb la riquesa naturalista d'aquest espai, no podem oblidar les formacions arbustives que es desenvolupen entre la frontera de l'estatge subalpí i l'alpí, i que engloben ecologies i morfologies molt diferents: parlem de les landes i els matollars.

Les landes de bruguerola (Calluna vulgaris), ericàcia que ja hem trobat repetidament en altres sortides, de l'estatge subalpí es troben també poblades per la  polígala alpina (Polygala alpina), així com també altres flors habituals d'aquest estatge, com la  pota de gat (Antennaria dioica), la pulsatil·la vernal (Anemone vernalis) o l'abundant búgula piramidal (Ajuga pyramidalis),

 

 
Amplieu imatge
 
 

73. La pota de gat, una composta dioica, cespitosa i cotonosa, amb fulles uninervades disposades en roseta basa. La umbel·la és composa de 2-8 (12) capítols i les bràctees involucrals són ovades i de to blanc als peus masculins i més estretes i roses als femenins. El color de les bràctees ajuda a distingir aquesta espècie de l'altre representant d'aquest gènere, l' antenària carpàtica (Antennaria carpatica subsp. carpatica)

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

74. Detall de la flor d'una búgula piramidal, una herba de fulles curtament peciolades, limbe obovat i crenato-dentat. La inflorescència forma una densa piràmide, amb bràctees grosses i d'un color violaci fosc. La corol·la té un únic llavi inferior trilobat i no té llavi superior. La semblança amb la congènere, labúgula (Ajuga reptans) és notori, per bé que les bràctees són més llargues i no té estolons.

Autor: Marta Queralt

 

Un altre comunitat, també coneguda d'anteriors sortides i que ens acompanya al llarg de la caminada, és el matollar de neret (Rhododendron ferrugineum). Entre l'estatge subalpí, formant part del sotabosc de pi negre (Pinus mugo subsp. uncinata), i l'estatge alpí, colonitzant tarteres, aquest arbust, juntament amb la nabinera (Vaccinium myrtillus), el bàlec (Genista balansae subsp. europaea), la  nabinera uliginosa (Vaccinium uliginosum) i el ginebró (Juniperus communis subsp. alpina), acoloreix els vessants de les valls.

 

 
Amplieu imatge
 
 

75. Junt al neret, vàrem poder admirar com el bàlec guarnia la vall de colors. Aquest és un arbust flairós d'aparença genistoide, de branques rígides amb entrenusos curts. Les fulles inferiors són trifoliolades mentre que les superiors simples. Les seves flors, amb un pedicel tomentós, formen una inflorescència llarga i laxa d'un groc intens.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

76. La nabinera en flor. Cal prestar atenció a la branca angulosa i verda i les fulles dentades, trets que la diferencien de la nabinera uliginosa (Vaccinium uliginosum), que veurem a continuació.

Autor: Albert Pujolar

 

En aquesta comunitat, algunes plantes herbàcies, per bé que no exclusives, també hi són presents, com l'homògine (Homogyne alpina), el seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus subsp. pyrenaicus), la genciana de Burser (Gentiana burseri),

 

 
Amplieu imatge
 
 

77. L'homògine, una petita composta rizomatosa, amb fulles sovint basals, cordato-orbiculars i crenades i coriàcies amb 2-3 petites fulles caulinars. Les flors, majoritàriament tubulars i d'un to vermellós, formen un sol capítol.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

78. De les catorze espècies de gencianes que creixen al Pirineu, dues són molt més robustes i de corol·la groga, la genciana genciana vera (Gentiana lutea), i la que podem veure a la fotografia, la genciana de Burser (Gentiana burseri).

Autor: Marta Queralt

 

Entretinguts examinant roques i vegetació, arribem a  una pasarel·la que ens condueix al marge esquerre del riu i seguidament als peus del estany-embassament, anomenat Estany Primer. Per damunt d'aquest, de seguida trobem el Refugi de Juclar (2320 m). A aquesta alçada, encara localitzam algunes pales de neu, sobretot als vessants penjats de l'estany,

 

 
Amplieu imatge
 
 

79. Els estanys de Juclar, l'estany primer i segon, al sector andorrà. Passat el coll de Juclar, hauriem trobat un parell d'estanys addicionals, l'estany de Juclar (2327 m) i l'Estanyol (2122 m).

Autor: Florenci Vallès

 

Continuem pel marge dret de l'Estany primer, i el camí ens porta a flanquejar un clap de neu,

 

 
Amplieu imatge
 
 

80. El grup travessant una petita pala de neu. Un mes i mig després, no vàrem poder trobar-ne cap resta.

Autor: Jordi Badia

 

Ens trobem en plenitud de l'estatge alpí, i els crestalls vora el llac, orientats al nord i per tant, sotmesos a les inclemències del vent, ens delectem amb una nova comunitat arbustiva, ben diferent a les anteriorment descrites, la landa d'herba pedrera (Loiseleuria procumbens), un altre dels premis de la jornada.

 

 
Amplieu imatge
 
 

81. L'herba pedrera en flor, es desenvolupa formant mates cespitoses a congesteres i zones ventoses, on líquens i molses també hi troben espai.

Autor: Marta Queralt

 

Aquesta ericàcia encatifa densament el terra creixent-hi ben arrapada, i a penes deixa espai per a que altres espècies hi convisquin. No obstant això, veïns freqüents en són la  nabinera uliginosa (Vaccinium uliginosum) o la prímula integrifòlia (Primula integrifolia) ,

 

 
Amplieu imatge
 
 

82. La nabinera uliiginosa o nabiu d'aiguamoll, de distribució boreal, és present als països freds. A l'agost, vàrem tenir l'ocasió de degustar-ne els nabius, d'aparença i gust comparables als de la nabinera (Vaccinium myrtillus).

Autor: Marta Queralt

 

Sovint, afavorits per aquestes condicions, líquens crustacis, com el liquen geogràfic (Rhizocarpon geographicum)Més informació, són capaços de colonitzar les llises roques silícies i sobreviure amb els aports de la rosada, la pluja, i el que poden esgarrapar del propi substrat. En canvi, convivint amb els matollars rasos, podem trobar un altre líquen, Thamnolia vermicularis, fàcil de localitzar per l'aspecte cilíndric vermiforme del seu tal·lus. Inclús algun pteridòfit, com el licopodi selago (Lycopodum selago), que, malgrat tenir aspecte de gran molsa, està emparentada amb les falgueres i els equisets.

 

 
Amplieu imatge
 
 

83. El líquen geogràfic (Rhizocarpon geographicum), colonoitzador de roques àcides, i de difícil confusió gràcies als seus trets morfològics distintius, amb un tal·lus de color verd grogós i contorn negre, talment com una corba de nivell d'mapa.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

84. El licopodi comú o hupèrzia, un petit pteridòfit amb aires de molsa, de tiges prostrades i ramificades de forma ascendent. Les fulles són lanceolato-linears, aplicades i diposades en 6-8 rengles helicoïdals, molt imbrincats recobrint la tija. Veiem també alguns manyocs de Thamnolia vermicularis, un líquen d'aspecte peculiar.

Autor: Florenci Vallès

 
ROQUES I RELLEUS GLACIALS

A les roques, algunes plantes superiors són una mica més exigents i requereixen una mínima escletxa amb terra per fixar-hi les arrels. Les rupícoles en són les grans especialistes. Falgueres, saxífragues, andròsaces i alguna crassa, com el crespinell brevifoli (Sedum brevifolium) o  el crespinell alpestre (Sedum alpestre) formen part d'aquest estrat alpí i part del subalpí.

 

 
Amplieu imatge
 
 

85. Un altre crespinell, el Sedum alpestre, una crassulàcia que creix a congesteres de l'estatge alpí de tota la serralada pirinenca.

Autor: Marta Queralt

 

En especial, gaudim de la presència de l'andròsace imbricada (Androsace vandellii) en floració, i de la veïna saxífraga de cinc dits (Saxifraga pentadactylis subsp. pentadactylis) , així com d'algun matafoc de muntanya (Sempervivum montanum subsp. montanum) i de la delicada silene rupestre (Silene rupestris),

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

86. Una preciosa rupícola, l'andròsace imbricada, de tiges gairebé enterament coberta de fulles, que romanen durant uns anys a la tija bo i haver-se assecat. Les tiges creixen columarment, molt agrupades, formant densos coixinets d'un to blanquinós, degut als pèls estelats de les fulles. Les flors, que cobreixen abundosament els coixinets a l'època de floració, tenen la gorja de color inicialment groc, virant a vermell.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

87. La saxífraga de cinc dits, nom que reb per les seves fulles quasi palmatisectes, dividides en 3-5 segments divergents i que podem trobar als estatges subnival i alpí, entre 2000 i 3100 m, poden descendir al subalpí.

Autor: Florenci Vallès

 

Aixequem la vista del terra per admirar els estanys i els pics que els rodegen, el Pic Negre de Juclar (2629 m), el Pic d'Escobes (2781 m) o el mateix Pic de la Tossa de Juclar (2699 m), creuem la pasarel·la entre els dos llacs i seguim pel marge esquerre de l'Estany Segon, fins gairebé arribar a la collada de Juclar (2442 m),

 

 
Amplieu imatge
 
 

88. Els estanys de Juclar, primer i segon, en primer terme i al fons, el Pic d'Escobes (2781 m), sostre d'aquesta vall. Passat el coll de Juclar, hauriem trobat un parell d'estanys addicionals, l'estany de Juclar (2327 m) i l'Estanyol (2122 m).

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

89. El grup, baixant per una tartera al cantó SE de l'Estany Primer, anant a cercar el punt per creuar el pas entre els dos estanys i rodejar el Segon per la vora N.

Autor: Marta Queralt

 

En aquest punt, i en vistes de la negror del cel i dels trons, decidim tornar enrera i no finalitzar la circular que ens havia de conduir a l'Estany de Juclar, l'Estanyol i, proseguint direcció W, cap els Estanys de Fontargenta fins a retornar al pont de la Badalosa.    

 

 
Amplieu imatge
 
 

90. Els núvols amenaçadors que es van enfosquin per minuts, ens fan desistir d'anar a cercar la collada de Juclar (al fons) per travessar la frontera.

Autor: Jordi Badia

 

Busquem el recer del refugi de Juclar per dinar, fer la foto de grup i d'algun altre model, com una femella de  Meloe proscarabeus que, amb una gran dosi de paciència, permeté que uns quants la fotografiessim, o d'un asílis, possiblement una moscarda (Asilus barbarus), un dípter braquícer ortoraf predador i zoòfag que captura al vol preses de tamany considerable, com mosques, libèl·lules o abelles,

 

 
Amplieu imatge
 
 

91. El refugi de Juclar al fons de la imatge, i en primer treme, restes de l'acumulació de neu d'un hivern productiu.

Autor: Florenci Vallès

 

                

 
Amplieu imatge
 
 

92. Foto del grup, amb l'Estany Primer al fons

Autor: Jordi Badia

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

93. Una pacient femella de Meloe proscarabeus, sotmesa a una sessió fotogràfica completa.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

94. Una moscarda (Asilus barbarus), a l'espera de preses. Curiosament, la forma allargada i plana d'aquest dípter va inspirar en Vayreda a l'hora de donar nom a una orquídia, l'Ophrys asilifera, a finals del s. XIX. Recentment, en J. Arnold revisà una discusió sobre l'equivalència amb el tàxon de Ophrys apifera subsp. trolli, essent aquesta subespècie, de tota la península ibèrica, únicament localitzable de forma coneguda prop d'Olot i a Maçanet de Cabrenys.

Autor: Marta Queralt

 

La baixada des de la capçalera de la vall ens permet tenir un excel·lent punt de referència per observar el característic relleu en U. Aquesta morfologia, comú en moltes valls alpines, es deu al treball de les glaceres formades a les valls fluvials preexistents durant les glaciacions del Pleistocè.

 

 
Amplieu imatge
 
 

95. El deliciós paisatge de la vall, ens deixa intuir clarament la forma en U típica d'un terreny moldejat per primitives glaceres del Pleistocè.

Autor: Marta Queralt

 

Així, els circs o capçaleres d'aquestes valls, de forma semicircular i definida per parets abruptes, actuaven com a conca d'alimentació de la glacera. El desplaçament de la massa de gel provocava les morfologies més característiques de l' erosió glacial: les morenes, o acumulacions de sediments proviments tant de la fragmentació per gelivació de les muntanyes del voltant com de la pròpia erosió originada pel pas del glacial, les valls penjades, orginades per glacials adjacents al principal i amb menys poder erosiu, i els llacs, o cubetes glacials, anomenats Ibones, formats per sobreexcavació i omplerts d'aigua durant la retirada del gel.

FINAL DE TEMPORADA

Seguim la baixada i després d'un breu recés al pont del Travenc per mastegar les dolces arrels de la  regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) , reprenem pista, entre abundants mates d'epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium), encara sense florir, per dirigir-nos al punt d'inici. El camí ens segueix obsequiant amb uns marges atapeïts d'espècies, així com per la corredissa d'aquest exemplar de  sargantana ŕgil (Lacerta agilis),

 

 
Amplieu imatge
 
 

96. Estesa pels prats alpins silicícoles de W a E d'Europa, la regalèssia és potser la planta més ampliament difosa sobre aquest tipus de terreny. Pertanyent al grup dels trèvols, aquesta petita planta produceix una flors relativament grosses - poden atènyer els 2 cm -i de colors vistosos. En contraposició, la seva arrel pot arribar a fer més d'un metre de llargada, i l'olor i gust dolços,l similar al de la regalèssia.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

97. Grans matolls d'epilobi, encara per florir. Aquesta és una onagràcia de fulles esparses, enteres, i de flors zigomorfes porpers, que es desenvolupen en un espectacular raïm terminal. La tornada a l'agost ens permet veure de ple la florida d'aquesta espècie.

Autor: Florenci Vallès

 
 
 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

98. Femella o jove de sargantana àgil. Essent el membre més petit de la família Lacertidae, sembla que el seu orígen resideix a Caucàs, des d'on es va estendre a les planes europees i al nostre territori, durant els períodes interglacials. El podem trobar exclusivament als Pirineus, des dels 1400 fins els 2300m d'altitud, habitant normalment les prats subalpins. La seva dieta és fonamentalment insectívora, a base de coleòpters i aràcnids.

Autor: Albert Pujolar (dalt) / Marta Queralt (baix)

 

De tornada al pont d'Incles, clausurem la temporada fent un bon berenar, guarnint-nos amb les samarretes amb l'anagrama de la delegació del Bages de la ICHN i editades per a la ocasió i agraïm la voluntat, temps i esforç organitzatiu invertit pels dos conductors de les sortides, en Jordi Badia i en Florenci Vallès, amb un petit pentàleg humorístic sobre les virtuts - i defectes - dels botànics,

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

99. Moment d'entrega de les samarretes de la temporada i d'un petit muntatge dedicat al dur ofici del botànic.

Autor: Albert Pujolar

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

100. Un recull de "vicis" botànics, fet amb i en to d'humor (dibuixos extrets de pàgines públiques d'internet)

Autor muntatge: Marta Queralt

 
UN MES I MIG DESPRÉS

A mitjan agost, un petit escamot es va decidir a fer la volta completa, passant per l'estany de Fontargenta (2145 m), prenent el camí dels contrabandistes GR-7.66) fins l'Estanyol (2099 m), l' estany de Juclar (2327 m) per remuntar la collada de Juclar (2442 m), i retornar pel camí fet al Juliol fins a la Badalosa (1835 m).

Aquest va ésser un exercici interessant, que va permetre veure l'evolució del paisatge i la flora ben entrat l'agost. El temps però, més que acompanyar, en va esperonar la fugida, amb una bona pluja des de la pujada al coll de Juclar, i que amb petits descansos, ens va acompanyar fins al punt de retorn.

A continuació, un breu resum gràfic d'aquesta revisita.

La pujada fins el port de Fontargenta, seguint el curs del riu del Manegor, ens permet trobar diferents espècies associades als rierols i àrees fontinals,

 

 
Amplieu imatge
 
 

101. Vista del pont de la Badalosa (1835 m) i la vall d'Incles, des del GRP que mena al port de Fontargenta (2263 m).

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

102. Pleta del Manegor, abans d'assolir el Port de Fontargenta (2263 m)

Autor: Marta Queralt

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

103.fetgera blanca (Parnassia palustris), en floració. Aquesta és una saxifragàcia de molleres i prats humits que trobem fins l'estatge alpí

Autor: Marta Queralt

 

Les vores de l'estany i zones de patamolls, resulten especialment riques,

 

 
Amplieu imatge
 
 

104. Els estanys de Fontargenta (2145 m)

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

105. Una cariofi·llàcia de rasos alpins, la silene ciliada (Silene ciliata)

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

106. La saxífraga aquàtica (Saxifraga aquatica), una habitant dels rierols d'aigua freda, a estatges alpins i subalpins.

Autor: Marta Queralt

 
 
 
Amplieu imatge
 
 

107. Fruits de  nabinera uliginosa (Vaccinium uliginosum), d'aspecte i gust molt similars a la nabinera (Vaccinium myrtillus)

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

108. La bruguerola (Calluna vulgaris), en floració. Aquesta és una planta d'àmplia distribució, des de les àrees subalpines fins les marítimes subhumides.

Autor: Marta Queralt

 

f_

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

109. L'espargani  (Sparganium angustifolium), una herba aquàtica, de fulles flotants, i inlorescència en raïm simple i glomèruls femenins pedunculats

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

110. Un altre licopodiàcia, el  licopodi (Lycopodium clavatum), de tija reptant, i fulles amb un llarg pèl apical, tret que el distingeix de les altres espècies d'aquest gènere.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

111. Una petita granota vermella, als patamolls dels voltants dels estanys de Fontargenta

Autor: Marta Queralt

 

 
Amplieu imatge
 
 

112. El càrex rostrat (Carex rostrata), una planta rizomatosaa que es desenvolupa als marges d'estanys de muntanya, amb fulles estretes, glaucescents i sovint canaliculades. Presenta espigues masculines i femenines, de formes diferenciades. Les glumes són més curtes que els utricles. Aquests són trígons, glabres i amb bec curt, com es pot apreciar a la foto..

Autor: Marta Queralt

 

Deixem enrera els llacs i prenem el camí dels Contrabandistes fins l'Estanyol,

 

 
Amplieu imatge
 
 

113. La  genciana campestre (Gentiana campestris subsp. campestris), una altre gencianàcia, de flors violàcies axials, tetràmeres i caracterísitca corol·la ciliada a la gorja.

Autor: Marta Queralt

 

 
Amplieu imatge
 
 

114. L'abundant aranya de la creu (Araneus diadematus), reconeixible pel dibuix característic de l'abdomen. La femella és força més gran que el mascle i mor poc després de dipositar els ous en un capol i tenir cura de la posta.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

115. La  falguera femella alpina (Athyrium distentifolium), de distribució més reduïda que la seva cosina, la  falguera femella (Athyrium filix-femina).

Autor: Jordi Badia

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

116. La rodiola (Sedum rosea), una crassulàci dels roquissars alpins i subalpins, fonamentalment dels Pirineus centrals.

Autor: Marta Queralt

 

 
Amplieu imatge
 
 

117. Minúscules flors d'eufràsia (Euphrasia minima subsp. minima), escrofulariàcia que vàrem poder trobar amb una certa abundància.

Autor: Marta Queralt

 

Deixant l'estany de Juclar (2327 m) enrera, i sota la pluja, pujem fins a la collada de Juclar (2442 m), des d'on la vista ara ja coneguda dels estanys ens rep,

 

 
Amplieu imatge
 
 

118. Els estanys segon  i primer, des de la collada de Juclar (2442 m)

Autor: Marta Queralt

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

119. Potser catalogable com la protagonista de la sortida per la seva abundància, l'escabiosa mossegada (Succisa pratensis), també anomenada herba del mos del diable, és una discapsàcia de capítols violacis, els terminals hermafrodites i els laterals, femenins i més petits. El curiós nom amb connotacions demoníaques fa referència a la creença popular que el dimoni, sabedor de les propietats medicinals de la planta, en rosegava les arrels per tal que els homes no se'n poguessin beneficiar.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

120. Fruit de l'herba pedrera, que al juliol vàrem tenir l'ocasió de veure en floració.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

121. A la vora del refugi de Juclar, flors de silene rupestre (Silene rupestris), planta que ja vàrem poder observar a la sortida de Juliol

Autor: Marta Queralt

 
 
Amplieu imatge
 
 

122. La campaneta alpina (Campanula scheuchzeri), una planta glabrescent, de flors violacies i de dimensions apreciables -8-16(18) mm-, present en prats de pastura dels estats alpins i subalpins.

Autor: Marta Queralt

 

A la pleta de Juclar, trobem espècies de zones humides i aiguamolls,

 

 
Amplieu imatge
 
 

123.prímula integrifòlia (Primula integrifolia)  en fruit, ja perduda la corol·la amb el calze esgrogueït ben visible.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

124. Tornem a tenir l'ocasió d'admirar l' orquis maculat (Dactylorhiza maculata), que segueix en floració.

Autor: Marta Queralt

 

Continuem baixant, amb la formidable vista de la Vall d'Incles a l'horitzó,

 

 
Amplieu imatge
 
 

125. Vistes de la Vall d'Incles, baixant dels estanys de Juclar

Autor: Marta Queralt

 

Tretrobem espècies observades al juliol, i altres de noves, com la bonica esvèrtia (Swertia perennis), de floració tardana com la fetgera blanca (Parnassia palustris),

 

 
Amplieu imatge
 
 

126. Baies vermelles de l'estrèptopus, que al juliol vàrem tenir l'oportunitat de veure en floració.

Autor: Marta Queralt

 

esvèrtia (Swertia perennis)

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

127. L'esvèrtia, una espectacular gencianàcia de molleres i prats torbosos i que podem trobar entre els estatges subalpí i alpí.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

128. El camí de baixada compte amb racons ideals per la flora de molleres.

Autor: Marta Queralt

 

Ja al pont del Travenc , amb un camí replet d'epilobi de fulla estreta (Epilobium angustifolium) en plena floració, seguim la pista cap el pont de la Badalosa, on continuem trobant algunes espècies no observades al juliol, com la  linària estriada (Linaria repens) , el trèvol negrenc (Trifolium spadiceum), la saxifraga clusii subsp. clusii, el gnafali silvàtic (Gnaphalium sylvaticum)o arbustos com el xuclamel negre (Lonicera nigra),

 

 
Amplieu imatge
 
 

129. La  linària estriada (Linaria repens) , una escrofulariàcia d'àmplia distribució, ja que la podem trobar des de l'estatge alpí inferior fins al litoral.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

130. Un trèvol, papilionàcia de prats humits ,principalment d'estatge subalpí. Possiblement es tracti del trèvol negrenc (Trifolium spadiceum).

Autor: Marta Queralt

 

 

 

Amplieu imatge

Amplieu imatge

 
 

131. Una composta, el gnafali silvàtic (Gnaphalium sylvaticum), amb un cert parentium amb la  pota de gat (Antennaria dioica) o la flor de neu (Leontopodium alpinum), creix no obstant en clarianes i vores de camins, entre els estatges montà i subalpí.

Autor: Marta Queralt

 

 

 
Amplieu imatge
 
 

132. Baies de xuclamel negre (Lonicera nigra), lleugerament soldades a la base, i d'ns 8-10 mm de diàmetre

Autor: Marta Queralt

 

I amb aquesta atapeïda però excel·lent sortida, donem per finalitzada la temporada 2009-2010.

Textos i webs consultats: