El Delta del Llobregat i les mines de Gavà

ORNITOLOGIA I NEOLÍTIC A LES PORTES DE BARCELONA

Encetem el nou any a les portes de Barcelona i la seva enorme pressió urbanística, per a visitar dos punts ben diferenciats de la comarca del Baix Llobregat, els espais naturals del Delta del Llobregat, un vertader reducte de supervivència per la fauna ornitològica, i el Parc arqueològic de les mines neolítiques de Gavà, l'explotació minaire en galeries més antiga d'Europa, d'on s'extreia la variscita, un mineral usat per l'elaboració de joies.

Des del Prat de Llobregat accedim en primer terme a l'àrea de Cal Tet-Ca l'Arana, espai profundament modificat en desviar la desembocadura del riu Llobregat. Resseguint el riu, podem observar hàbitats representatius d'aquest espai d'estanys i maresmes, i fer un primer tast de la seva ornitofauna des dels aguaits del Sabogal i de Cal Tet. Ens desplacem al cantó W de l'aeroport per visitar les emblemàtiques maresmes de les Filipines, a l'espai del Remolar-Filipines, on trobem una bona representació d'ocells de zones humides, fonamentalment d'anàtides de superfície, podicipèdids, limícoles i ardèids, entre altres aus de diferents famílies. Part del grup té l'ocasió de visitar la propera Platja de Viladecans, observant-ne la vegetació de sòls sorrencs.

Pengem els prismàtics durant la segona part del dia, i visitem el Parc arqueològic de les mines neolítiques de Gavà, espai descobert a la dècada dels anys setanta del segle passat, arrel de la urbanització d'un sector  de Gavà. Aquest espai, de 6.000 anys d'antiguitat, és el complex minaire conegut més antic i exclusivament dedicat a l'extracció d'un mineral merament ornamental, la variscita, trobat en collarets de múltiples jaciments neolítics arreu de l'Europa occidental.

I la tarda se'ns fa massa curta com per a poder visitar el Museu, el Centre d'Història i el Jardí Botànic ubicats al parc municipal d'aquesta població, que hauran de quedar per una propera visita.

Mapa dels punts visitats durant la sortida

Edició: Marta Queralt

ILLES DE NATURA ENTRE URBS

Sobta trobar una illa de natura entre urbs, però això és el que representen els espais naturals del Delta del Llobregat, especialment per molts ocells aquàtics en migració entre el continent europeu i l'africà. No momés és un recer per a les aus, sinó que aquesta xarxa l'espais naturals compren diferents hàbitats distribuïts entre llacunes i aiguamolls, pinedes de  pi pinyer (Pinus pinea), litorals sobre dunes i platges amb vegetació de rereduna. De fet, el Delta és una de les tres zones humides més importants de Catalunya. Així, s'hi identifiquen fins a 20 hàbitats naturals d'interès europeu, tres dels quals d'interès prioritari per a la seva conservació. Aquest espai acull una de les poques poblacions catalanes de trencadalla (Kosteletzkya pentacarpos)  i d'estaquis marítima (Stachys maritima). Un altre tret destacable és la seva riquesa en orquídies, de les quals se n'ha contabilitzat fins a 22 espècies diferents.

1. Els espais naturals del Delta del Llobregat reben una forta pressió antròpica i, no obstant això, constituiexen un recer excel·lent per les aus aquàtiques.

Autor: Jordi Badia

Si la diversitat botànica de l'espai és destacable, les 356 espècies d'ocells, oficialment identificades, que hi descansen, muden, nien o hivernen, el va fer ser catalogat des del 1994 com a ZEPA (Zona d'Especial Protecció per a les Aus) pel Consell de les Comunitats Europees, acollint la nidificació del martinet menut (Ixobrychus minutus), el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), el camesllargues (Himantopus himantopus)i el rasclet (Porzana pusilla).Actualment també classificat com a IBA (Important Bird Area) per Birdlife, les espècies citades, així com d'altres de destacades, com la gavina corsa (Larus audouinii) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus) el farien justament mereixedor de ser inclòs també al catàleg Ramsar. Addicionalment, 900 hectàrees han estan incloses en el projecte Xarxa Natura 2000. Per tant, la seva gestió i conservació són de màxima importància. Per a portar a terme aquesta tasca, el 2005 es va crear el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat.

Dins l'espai s'han habilitat fonamentalment quatre àrees visitables, Cal Tet-Ca l'Arana, el Remolar-Filipines i la platja de Viladecans, la pineda de Can Camins i la platja del Prat i les basses de Can Dimoni.

La sortida ens permet visitar els dos espais més extensos, Cal Tet en primer terme, i les maresmes de les Filipines, amb una escapada a la platja de Viladecans, on tanquem la visita al Delta, un espai únic per la seva diversitat i enclavament entre urbs.

A CAL TET

Fem una primera parada per visitar Cal Tet-Ca l'Arana, espai que ocupa unes 145 hectàrees i que ha sofert profunds canvis degut pirncipalment a les obres de desviament de la desembocadura del Llobregat, finalitzada el 2004. De fet, el propi estany de cal Tet, d'unes 10 hectàrees de superfície, i la platja de ca l'Arana en són fruit directe, preservant-se tan sols de l'espai original l'estany de Ca l'Arana.

2. L'estany de Cal Tet i Montserrat al fons.

Autor: Jordi Badia

Els estanys són un dels elements característics de les zones deltaïques i tenen un gran interès ecològic, gràcies a la confluència d'aigües dolces i salobres, terrenys sorrencs i argilosos, factors que afavoreixen la diversitat de la vegetació i la població ornitològica. No cal oblidar tampoc que els estanys acullen altres espècies aquàtiques i n'afavoreixen la seva reproducció, com és el cas dels peixos litorals i i d'altres més excepcionals, com el  fartet (Aphanius iberus) o de rèptils, com la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) o el  sargantaner petit (Psammodromus hispanicus).

Comencem l'itinerari al mirador de cal Lluquer, des d'on es divisa perfectament l'encaixonat riu Llobregat i veiem ja els primers vols del  corb marí gros (Phalacrocorax carbo). El passeig fins l'estany de Cal Tet ens permet observar un bon nombre d'espècies oligohalòfiles i d'altres d'introduïdes per a reforçar la repoblació de l'espai i que veurem en la següent secció. Pel camí trobem la torre de Cal Malet, observatori amb caixes-niu habilitades per la població de quiròpters, des d'on es poden observar els calaixos de depuració. El camí ens permet sentir i en ocasions observar altres moixons, com el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), l'estornell vulgar (Sturnus vulgaris) i la invasora cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).

Arribem a l'aguait del Sabogal, des d'on observem algunes espècies, principalment anàtides, com l' ànec blanc (Tadorna tadorna), l'ànec collverd (Anas platyrhynchos), l'ànec cullerot (Anas clypeata), entre alguns de no tant comuns, com el morell cap-roig (Aythya ferina), el  xarxet comú (Anas crecca) o inclús algun exemplar d'oca vulgar (Anser anser),

3. L'omnipresent ànec collverd. A la imatge, podem veure un mascle.

Autor: Marta Queral

4. Mascle d'ànec cullerot. A l'igual que l'ànec collverd és un nedador de superfície, del qual se'n distigeix clarament per tenir un bec espatulat i desproporcionadament gros. El bec de la femella llueix uns flancs taronges característics.

Autor: Marta Queralt

5. Exemplars de mascle d'ànec blanc. De cos semblant al d'una oca, es pot distingir aquest ànec per la franja castany que encercla el seu cos. Bo i ser vermell en ambdos sexes, el bec dels mascles mostra una protuberància prominent, tal i com es pot observar en ambdues fotografies.

Autor: Marta Queralt

6. Mascle de xarxet ocult entre la vegetació. El més petit i compacte  dels ànecs de superfície, no ens va voler mostrar de més aprop el seu abigarrat plomatge.

Autor: Marta Queralt

7. Exemplars d'oca vulgar. Grossa i de plomatge barrat, és un ocell gregari que, en un cert nombre, pot passar els hiverns a les nostres contrades.

Autor: Marta Queralt

Tanmateix, junt a les anàtides, vàrem poder veure un nombrós grup de  corb marí gros (Phalacrocorax carbo) i també de bernat pescaire (Ardea cinerea),

8. Corbs marins eixugant el seu plomatge. Aquests ocells abandonen les nostres contrades a partir del març per estiuejar al Nord d'Europa.

Autor: Marta Queralt

9. Grup de bernats pescaires al fons. Ocell alt, gros id'esbelta presència, sovint forma grups en aigües somes.

Autor: Marta Queralt

Entre els corbs marins, algun martinet blanc (Egretta garzetta) dispers i, a la vora de l'estany, dos exemplars de polla blava (Porphyrio porphyrio) , molt enfeinats buscant aliment,

10. Martinet blanc a la recerca de menjar en aigües somes. El seus bec negre i peus grocs, molt visibles en vol, el fan inconfusible amb altres espècies.

Autor: Marta Queralt

11. La polla blava, molt més grossa i acolorida que les fotges, és el ràllid més gros d'Europa. Afortunadament, durant l'última dècada, aquest ocell ha recolonitzat espais humits diversos, com els deltes o l'estany d'Ivars.

Autor: Marta Queralt

Abans de deixar aquest espai, donem una ullada a l'aguait de Cal Tet,  on l'observació de podicipèdids, ràl·lids i de la clàssica rapinyaire de zones humides, l'arpella vulgar (Circus aeruginosus), complementa les de l'aguait del Sabogal.

12. El cabusset, el més petit, nerviós i amagadís dels cabussons, de bec robust i cos arrodonit. La foto mostra detalls del característic plomatge estufat. L'adult, discret a l'hivern, muda a una cridanera convinació durant l'època de nidificació, amb una distintiva taca d'un groc pàl·lid al bec, tal i com es pot veure a la foto de sota, obtinguda durant el mes d'abril.

Autor: Jordi Badia (dalt) / Marta Queralt (sota)

13. La fotja, un altre hivernant tradicional, que també nia emperò a les nostres contrades.

Autor: Marta Queralt

14. una arpella vulgar femella sobrevolant el canyissar. Rapinyaire comú al Delta, sovint se la pot veure fent vols baixos d'exploració, amb algun cop d'ala i planant amb les ales mantingudes en una suau V, tal i com mostra la imatge.

Autor: Marta Queralt

Una estimació de les espècies i individus vistos a aquest espai podria ser la següent,

Espècie		Nombre	Detalls
oca vulgar (Anser anser)		2
ànec blanc (Tadorna tadorna)	~	2
morell cap-roig (Aythya ferina)		1	1xmascle
xarxet comú (Anas crecca)	~	3	2xmascles
ànec collverd (Anas platyrhynchos)	>	20
ànec cullerot (Anas clypeata)	>	10
arpella vulgar (Circus aeruginosus)	~	2	1xfemella
cabusset (Tachybaptus ruficollis)	~	6
cabussó emplomallat (Podiceps cristatus)	~	2
corb marí gros (Phalacrocorax carbo)	>	50
martinet blanc (Egretta garzetta)		1
bernat pescaire (Ardea cinerea)	>	10
polla blava (Porphyrio porphyrio)		2
fotja vulgar (Fulica atra)	~	2
mosquiter comú (Phylloscopus collybita)		1
cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)	~	4
garsa (Pica pica)	~	4

LA VEGETACIÓ DE ZONES HUMIDES I OLIGOHALÒFILA

Cal Tet posseix hàbitats d'un gran interès, com les dunes amb boscos de  pi pinyer (Pinus pinea) o les torberes de canyissos amb mansega (Cladium mariscus), mesclades amb  canyís (Phragmites australis subsp. australis), però l'itinerari cap els aguaits ens porta a fixar-nos especialment en la vegetació oligohalòfila de jonquers, herbassars i canyissos.

Al llarg del camí trobem arbustos riberencs, de contrades mediterrànies d'hiverns temperats, com l'aloc (Vitex agnus-castus), la murtra (Myrtus communis) o el  salat blanc (Atriplex hamilus),

15. Fulles de murtra, un arbust fullós i abundosament ramificat de màquies de sòl no excesivament sec, ocupant sovint fons de rambles o torrenteres.

Autor: Albert Pujolar

16. Aspecte hivernal de l'aloc, un arbret flairós, de flors verticil·lades que formes inflorescències paniculoides de color blau. A la foto, podem apreciar l'estructura remanent després de la floració.

Autor: Marta Queralt

Als calaixos localitzem fàcilment un canyissar amb bandes altes i baixes. Aquesta disposició es deu a la convivència d'un canyís de grans dimensions -de fins a 6-8 m. d'alçada -,i de brot precoç, totalment desenvolupat al març, el  canyís (Phragmites australis subsp. chrysanthus). Aquesta subespècie té una distribució força limitada, restringida fonamentalment a l'Empordà, el delta de l'Ebre i del Llobregat. Convivint amb aquest, trobem la subespècie més comú i que forma les bandes baixes, el  canyís (Phragmites australis subsp. australis), de brotació més tardana i que ateny els 3 m. d'alçada.

17. Les dues subespècies de canyís, Phragmites australis, convivint al mateix espai. Al fons, la subespècie chrysanthus, de majors dimensions i desenvolupament més precoç que la subespècie australis, en primer pla.

Autor: Marta Queralt

Als prats dels marges de la pista, amb sòls d'un cert grau de salinització, hi trobem plantes perfectament adaptades, com el plantatge o  pedrenca marina (Plantago crassifolia) o el jonc agut (Juncus acutus), que vàrem poder observar al litoral tarragoní de la sortida anterior, juntament amb altres especialistes de fulles crasses, com el salat fruticós (Suaeda vera) o la salsona (Inula chrythmoides),

18. El salat fruticós, un arbust llenyós i molt ramificat, amb nombroses fulles suculentes semicilíndriques, glauques. És un especialista de sòls amb elevades concentracions de sal, tant d'ambients costers com de terra endins.

Autor: Albert Pujolar

19. La salsona, una altre especialista de sòls salins, és una mata llenyosa, de fulles suculentes i branquillons erectes, característica de sòls salins del litoral i planes poc plujoses de l'interior.

Autor: Albert Pujolar

Deixem enrera l'espai de Cal Tet-Ca l'Arana i sortejant l'aeroport del Prat, visitem les maresmes del Remolar, les Filipines i la Platja de Viladecans.

OCELLS A LA MARESMA

El Remolar-Filipines és potser l'espai més emblemàtic, tant per ser el més extens - ocupant 188 hectàrees, incloent la riera de Sant Climent, la pineda de Cal Francès i una part de la platja de Viladecans-, com per tenir la major concentració i diversitat ornitològica de la zona, en especial de límicoles.

Aquest fet és degut a la formació de les maresmes, grans superfícies inundables temporalment i d' escasa profunditat, que afavoreix la presència d'aquestes aus que s'alimenten en aigües somes. La vegetació d'aquests espais, amb herbassars, jonquers i saladars, s'adapta a les condicions oscil·lants de salinitat d'aquests espais. Maresmes i estanys doncs conformen aquest racó del Delta i constitueixen una excepcional zona de repòs, muda i cira d'ocells migratoris.

De fet, aquest espai, juntament amb la resta del Delta, acull alguns dels 15 taxons d'especies en perill crític d'extinció, incloses al Libro Rojo de las Aves de España, tant de forma regular, com és el cas de la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), el bitó (Botaurus stellaris) i l'àguila pescadora (Pandion haliaetus), o citades com a migradores o ocasionals, com l'oca pradenca (Anser fabalis), l'ànec canyella (Tadorna ferruginea), el xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris), el morell xocolater (Aythya nyroca), la fotja banyuda (Fulica cristata), el somorgollaire (Uria aalge), la terrerola rogenca (Calandrella rufescens rufescens) o la trenca (Lanius minor).

Iniciem la sortida des del punt d'informació i zona d'aparcament, on ens reben alguns moixons, com el mosquiter comú (Phylloscopus collybita) o el cabusset (Tachybaptus ruficollis) . Travessem el pont sobre l'estany del Remolar, habilitat amb pantalles d'observació, des d'on advertim la presència d'alguna nova espècie, com una parella d'ànec griset (Anas strepera) entre alguns exemplars d'ànec collverd (Anas platyrhynchos). Des d'aquest punt, hom pot accedir als dos aguaits principals de la maresma, el de la bassa dels pollancres, i el de les Filipines. Degut a les pluges recents i a les característiques del terreny, alguns dels accessos estan parcialment coberts amb aigua, especialment l'itinerari que mena a l'aguait de les Filipines. El grup es distribueix entre els dos punts, que visitem alternativament.

Des de l'aguait dels pollancres, podem gaudir de la presència de la fredeluga (Vanellus vanellus), una limícola relativament habitual, elegantment adornat amb un fi i llarg plomall al cap i dors iridiscent, trets que la fan inconfusible. Acompanyant aquest ocell, trobem també l'omnipresent ànec collverd (Anas platyrhynchos), diverses parelles d'ànec griset (Anas strepera), algunes femelles de morell cap-roig (Aythya ferina), l'ànec cullerot (Anas clypeata), el  corb marí gros (Phalacrocorax carbo), un grupet de gavina vulgar (Larus ridibundus) i de fotja vulgar (Fulica atra) , juntament amb petits estols d'estornell vulgar (Sturnus vulgaris).

20. Un altre ànec de superfície, l'ànec griset, de bec més aviat estret. El mascle és fosc, amb el bec gris fosc (veure fotos superior, amb mascle i femella, i inferior, amb dos mascles),  flancs grisós, mentre que la femella és pigallada i mostra unes caracterísitques franges molt ataronjades a la mandíbula superior del bec.

Autor: Marta Queralt

21. Un ànec capbussador, el morell cap-roig. A la foto de dalt, un grupet de mascles. A la foto de sota, un parell de femelles a banda i banda del corb marí gros.

Autor: Marta Queralt

22. Un grupet de fredelugues, visitant habitual d'hivern, que forma estols més o menys abundants que resegueixen espais oberts d'aigües somes.

Autor: Marta Queralt

23. Silueta inconfusible de la fredeluga, amb llarg i fi plomall, flancs d'un verd irisdiscent i pit negre. En vol, ales curtes i fortes, negres amb puntes blanques i dessota blanc, la fan de nou perfectament distingible d'altres espècies.

Autor: Marta Queralt

24. Estornell vulgar, lluint el plomatge pigallat de l'nivern.

Autor: Marta Queralt

Deixem l'aguait dels pollancres i ens dirigim cap el de les Filipines, creuant com podem la zona inundada per les pluges. De camí a l'aguait, trobem indicadors que menen al prat de les orquídies, una de les àrees on, juntament amb la resta de l'espai del Delta, s'hi poden observar fins a 22 espècies diferents d'orquidàcies. Malauradament però no pas al gener.

Si la visita a l'aguait dels pollancres resulta interessant, el de les Filipines ens permet complementar les observacions realitzades amb algun altre limícola, com un nombrós grup de daurada grossa (Pluvialis apricaria), alguns exemplars de territ variant (Calidris alpina)  i un becadell comú (Gallinago gallinago). També hi trobem exemplars d' ànec xiulador (Anas penelope), xarxet comú (Anas crecca), ànec collverd (Anas platyrhynchos), algun bernat pescaire (Ardea cinerea)i diversos exemplars de gavina vulgar (Larus ridibundus) i gavià argentat (Larus michahellis).

25. Banda mixta habitual de daurada grossa i fredeluga.

Autor: Marta Queralt

26. La daurada grossa, la més comuna i de més àmplia distribució. Distingible pel pigallat daurat del dors  i carpó uniforme i clar durant l'hivern, és un ocell que forma estols sobre erms, prats i platges així com grups compactes en vol.

Autor: Marta Queralt

27. El becadell, un limícola discret, de bec recte i llarg, cos en forma de pera i potes més aviat curtes.

Autor: Marta Queralt

28. Un altre ànec de superfície, el xiulador, un hivernant força freqüent. A la foto podem observar un mascle.

Autor: Marta Queralt

29. La gavina vulgar o riallera amb plomatge d'hivern, és la més comuna i menys marina de les gavines petites amb caputxa - durant l'època de reproducció- i de vol més gràcil i àgil que el de les gavines més grosses, resemblant al dels xatracs.

Autor: Marta Queralt

30. Un bernat pescaire, reposant amb el coll arronsat, el clàssic posat geperut.

Autor: Marta Queralt

A mode de recull, aquesta és una llista orientativa de les espècies observades en ambdos aguaits,

Espècie		Nombre	Detalls
ànec xiulador (Anas penelope)	>	3
ànec collverd (Anas platyrhynchos)	>	15
ànec cullerot (Anas clypeata)	>	15
ànec griset (Anas strepera)	>	6	4x mascles / 2x femelles
morell cap-roig (Aythya ferina)	~	2	2x femelles
cabusset (Tachybaptus ruficollis)	>	4
corb marí gros (Phalacrocorax carbo)	>	30
bernat pescaire (Ardea cinerea)	>	15
arpella vulgar (Circus aeruginosus)	~	1	1xfemella
polla d'aigua (Gallinula chloropus)		1
fotja vulgar (Fulica atra)	>	4
daurada grossa (Pluvialis apricaria)	>	50
fredeluga (Vanellus vanellus)	>	40
territ variant (Calidris alpina)		3
becadell comú (Gallinago gallinago)		1
gavina vulgar (Larus ridibundus)	>	10
gavià argentat (Larus michahellis)		1
cuereta blanca vulgar (Motacilla alba)	>	3
mosquiter comú (Phylloscopus collybita)	~	2
estornell vulgar (Sturnus vulgaris)	~	1
pardal comú (Passer domesticus)	>	4

Part del grup fa una escapada a la platja del Remolar, on poden observar algunes plantes característiques de vegetació arenícola, com el  panical marí (Eryngium maritimum) o la  crucianel·la marítima (Crucianella maritima), i d'altres mates llenyoses més properes a la pineda, com la  bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta),

31. Desembocadura de la riera de Sant Climent, a la platja de Viladecans. Al marge de mitjorn, la pineda de Cal Francès.

Autor: Albert Pujolar

32. Fulles palmatipartides de panical marí, a la platja de Viladecans. Aquesta és una herba perenne, espinosa, glauca, amb la summitat blavosa, que hom pot trobar a platges arenoses i dunes del litoral mediterrani.

Autor: Marta Queralt

33. La bufalaga marina o hirsuta, forma mates amb les branques cobertes de petites fulles dures, superposades com escates. El seu hàbitat són els sorrals poc mòbils, preferentment a les zones de rererruna.

Autor: Albert Pujolar

34. La crucianel·la marina, de característiques fulles verticil·lades per 4, forma petites mates sobre arenes poc mòbils del litoral, al darrera de les zones de duna.

Autor: Albert Pujolar

Després d'un ràpid mos a l'àrea d'esbarjo del Remolar, ens dirigim cap a Gavà, per a visitar el parc arqueològic i les seves mines del neolític.

EL PARC ARQUEOLÒGIC DE GAVÀ

El parc arquelògic de Gavà preten ser la referència interpretativa del neolític a nivell europeu, gràcies a albergar el conjunt miner amb galeries més antic d'Europa. De fet, les excavacions minaires s'iniciaren fa aproximadament uns 6000 anys i es van explorar durant més de 1000 anys per tal dl'extreure'n un mineral de color verd, la variscita (mineral de fosfat d'alumini dihidratat), utilitzat per a l'elaboració de joies i ornaments.

35. Reproducció del mineral de variscita

Autor: Albert Pujolar

Així doncs, iniciem la visita a les seves instal·lacions, estructurades en mòduls temàtics al voltant d'un fragment obert de la mina de variscita, on es pot observar com s'organitzaren les tasques arqueològiques en aquest espai,

36. Espai obert on es pot observar l'excavació arqueològica de les mines.

Autor: Marta Queralt

El descobriment de les mines es produí durant la dècada dels anys setanta del segle XX, degut a les obres d'urbanització del barri de can Tintorer. Malgrat que es va destruir part d'aquest conjunt, van sortir a la llum uns orificis en la roca, que van ser interpretats com a cavitats fetes per l'home durant el neolític, possiblement per a l'obtenció de variscita, d'acord amb les restes dels filons trobats a les parets. Aquesta activitat es pot relacionar amb els estudis arqueològics que n'estableixen l'ús a l'Europa occidental per a l'elaboració de collarets i ornaments diversos durant el neolític.

Així, l'extensió d'aquestes mineres supera les 200 hectàrees, amb unes 100 boques de mina localitzades. Situem geològicament aquest espai en les primeres elevacions orientals del massís de Garraf, constituït per pissarres, roques metamòrfiques formades al Paleozoic, fa uns 420 milions d'anys, i posteriorment plegades -uns 300 milions d'anys enrera -. 

Quant a l'estructura, la metodologia emprada per a l'extracció implicava l'omplerta de galeries ja explotades amb les rebutjos de la zona que s'estava treballant. Arqueològicament parlant, és molt interessant el seu estudi ja que, a part de desar restes de les runes de les galeries, els pobladors neolítics hi llençaven estris gastats o trencats, fragments de ceràmica i eines de pedra, restes animals i vegetals o inclús, s'hi havien fet entrerraments acompanyats d'ofrenes.

De fet, al final de la visita,  accedim a  una reproducció a escala real d'un fragment de galeria de la mina, recreada mitjançant escànners en tres dimensions i que permet fer-nos una idea de les dimensions del conjunt, alhora que limita les visites a les galeries reals per tal de poder-les preservar en òptimes condicions.

Així, els moduls informatius del parc ens permeten conèixer més de prop com eren i què pensaven els pobladors del neolític, com van treballar a les mines, quina tecnologia empraven fa 6000 anys per a fer objectes, eines i contruccions,com era l'entorn natural que els envoltava, com els va influir i com en varen treure profit.

EL NEOLÍTIC A LA MEDITERRÀNIA

El neolític a la península ibèrica s'inicià fa uns 8000 anys, entre 500 a 1500 més tard que a la mediterrània oriental i central, i es perllongà fins fa uns 5250 anys, passant per diverses etapes.

La societat neolítica, basada en l'agricultura i la ramaderia, consituïa ja un grup estructurat i cohesionat, on determinades persones assolien una certa posició dins el grup, tant degut a la possessió d´animals domèstics, terres i altres bens materials, com per ser els encarregats dels bescanvis regionals, és a dir, del comerç amb altres grups socials.

Els objectes bescanviats eren fruit de la tecnologia desenvolupada i perfeccionada durant aquest periorde. Així, estris de pedra, sílex, os i fusta, objectes ornamentals de pedra, os o petxina, ceràmiques, cistells i teixits eren bescanviats, així com destrals, molins de pedra, falçs de sílex i ceràmiques, introduïdes específicament durant el neolític. Tots aquests elements posseien un gran valor, tant social com ritual i econòmic, i per tant, eren objecte de bescanvi per a mantenir aliances i bones relacions amb la resta de societats..

L'art, les sepultures, els objectes i construccions de caire religiós, són les principals fonts per a conèixer el simbolisme del neolític. L´art era naturalista o abstracte, materialitzat en forma de gravat o pintat sobre pedra, os o ceràmica en forma de figures antropomorfes, sovint femenines vinculades amb el culte a la fertilitat, com la venus de Gavà, trobada incompleta i trencada en una de les mines d'aquest complex.

37. Reproducció d'unes restes humanes trobades a les mines de Gavà, on se solia enterrar els difuns aprofitant el reompliment de les galeries ja explotades.

Autor: Marta Queralt

La troballa d'aquests objectes, que permet obtenir valuosa informació sobre aquest periode, enfatitza doncs la importància d'aquestes mines, no tan sols per ser una de les més antigues, sinó per la complexitat de les seves estructures i per ser les úniques dedicades a l'extracció d'un material ornamental, la variscita.

I amb una inusual pinzellada arqueològica a les sortides naturalistes habituals, i sense més temps per a visitar el Museu, el Centre d'Història i el Jardí Botànic de la ciutat, concloem la visita al Baix Llobregat.

Textos i webs consultats:

• Flora dels Països Catalans, O.de Bolòs, J. Vigo, I-IV (1984-2001).
• Web dels Espais naturals del Delta del Llobregat
• Valors Naturals de les Reserves Naturals i ZEPA Delta del Llobregat. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya (2004)
• Anàlisi de l’estat de la vegetació i catàleg florístic del paratge de la pineda de Cal Francès i la seva zona litoral (Viladecans, Delta del Llobregat), Spartina, butlletí naturalista del Delta del Llobregat (2001).
• Web del Parc Arqueològic Mines de Gavà
• L’aprofitament de recursos faunístics aquàtics, marins i litorals durant el Neolític a Gavà (Baix Llobregat), III Trobada d'Estudiosos del Garraf, Monografies (2000).