De l'Ametlla a l'Ampolla pel camí de ronda

ELS ECOTONS LITORALS

Defugint l'hivern fred de les planes i el nord del nostre país, la primera incursió marítima de la temporada ens porta a visitar un des espais que millor representa la costa rocosa de la zona litoral de migjorn: el camí de ronda entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla.

En aquest tram, el front costaner és retallat, amb un relleu marcat per les darreres estribacions de les serres de Cardó-Boix i la presència del taperot, crosca calcària formada durant el quaternari. Així, hi trobem alternança de penya-segats, d'alçades de fins a 15 m. però d'una bellesa natural pràcticament intacte, amb cales solcades per l'arrossegament de sediments als nombrosos barrancs dels torrents que hi desemboquen. Aquests torrents de cabal irregular és l'origen de la presència d'estanys litorals al final d'alguns d'aquests barrancs, com és el cas de l'Estany de Santes Creus.

De fet, tot sistema litoral esdevé un ecotò, o frontera ecològica, de transició entre l'àmbit marí i les àrees terrestres. Aquestes són zones molt dinàmiques, amb processos geomorfològics d'erosió - els penya-segats- i de sedimentació - barrancs que generen platges, cales i estanyols -. Són zones sotmeses a condicions ambientals rigoroses, amb oscil·lacions lumíniques i climàtiques, així com de salinitat. Aquesta pressió afavoreix la diferenciació i especiació i per tant, d'endemicitat, però a l'hora la fa més vulnerable i fràgil.

Hom pot distingir fonamentalment cinc hàbitats genèrics que tindrem l'ocasió de conèixer durant la sortida, físicament distribuïts de forma paral·lela a la costa, la pineda amb màquia i brolla litoral, la zonació de la costa rocosa, les zones arenoses, els estanys salabrosos i, de forma indirecta pels residus que arriben al litoral, les praderies marines.

Aquest recorregut doncs ens permet conèixer punts d'alt valor naturalista, com l'espai del Cap de Santes Creus, inclòs al PEIN o elements de protecció local com la desembocadura del Torrent de l'Estany. També visitem espais d'un gran interès paisatgístic, amb penya-segats rocosos i illots, com la punta de l'Aliga, suaus platges i cales com les de Cap Roig , Cala Maria o l'Estany Podrit, tot plegat llindant amb els abundosos conreus de secà i suportant la forta pressió antròpica de vies, carreteres, urbanitzacions i edificacions, algunes de tant desvergonyides que han arribat imperdonablement a ran de mar.

Mapa i traça de la sortida de l'Ametlla de Mar a l'Ampolla

Enregistrament/Edició: Ticià Josep

LA COSTA ROCOSA

Sortim del port de l'Ametlla, i des de Cala Pepo prenem el GR92 direcció sud, el camí de ronda que pràcticament no deixarem fins a arribar a l'Ampolla. Des de les primeres passes comencem a distingir els diversos nivells en els que la vegetació es desenvolupa, en funció de la proximitat al mar i la morfologia del substrat.

Les primeres pases ens descobreixen una costa rocosa, amb una zona adlitoral o primer cinyell, plenament terrestre, on algunes plantes, de caràcter ambivalent, halòfit i rupícola  alhora, són capaces de colonitzar. Sovint es tracta de petites plantes de fulles i tiges fruticoses, amb glàndules excretores de sal. El fonoll marí (Crithmum maritimum) hi és ben present, i als replans salinitzats s'hi desenvolupen ensopegueres i plantatges, com la  ensopeguera de roca (Limonium virgatum) i el plantatge o  pedrenca marina (Plantago crassifolia). Cal destacar que aquesta zona litoral entre el Tarragonès i el Baix Camp, posseix com a endemisme una ensopeguera, el  Limonium gibertii.

1. Inflorescència de fonoll marí, umbel·lífera de fulles suculentes, abundant a les roques marítimes, sovint a primera línea del front. El fruit és ovoide, de 5-8 mm de tamany.

Autor: Marta Queralt

2. La ensopeguera de roca, amb algun exemplar encara en floració. Aquesta és una planta de rabassa llenyosa, fulles oblongo-espatulades, coriàcies, amb característics llargs branquillons florífers de ramificació força oberta

Autor: Marta Queralt

3. El plantatge o pedrenca marina viu sobre terrenys lleugerament salins, arenosos o llimosos. És una planta cespitosa, degut a la xarxa de tiges subterrànies horitzontals característic d'aquesta planta rizomatosa. Les fulles són carnoses i de secció semicircular, de vegades amb algunes dents al marge.

Autor: Marta Queralt

Altres espècies habituals de platges arenoses, amb tolerància a sòls salins i lleugerament nitròfils, són el rave de mar (Cakile maritima) i la lleterassa de sorral (Euphorbia paralias). Tenim l'ocasió també de localitzar ambdues espècies en floració,

4. El rave de mar pertany al gènere Cakile, que inclou 4 espècies a nivell mundial, essent el rave l'únic representant a territori català. Les seves fulles són suculentes, de morfologia variable, molt dividides, pinnatisectes, amb segments laterals alterns. Les seves flors violàcies la fan fàcilment reconeixible al llarg de l'any.

Autor: Marta Queralt

5. Aquesta lleterasa té com a hàbitat exclusiu les platges sorrenques i dunes litorals. De tiges erectes, glabra, glauca i fulles imbricades i ascendents com es pot apreciar a la fotografia inferior, mostra una inflorescència formada per radis curts i càpsules rugoses, com va poder comprovar al trobar-la encara en floració.

Autor: Marta Queralt

També trobem una espècie al·lòctona, el bàlsam (Carpobrotus edulis), planta orginària de Sud-Àfrica i que s'ha introduït en jardineria per la seva capacitat de recobrir substrats. Aquest fet ha facilitat la seva naturalització, convertint-se en una planta invasora, molt sovint desplaçant a la flora local.

No es però aquesta espècie la única espècie forània escapada dels jardins de les abundants urbanitzacions d'aquest sector. Ens sorpren pel camí l'espectacular florida del Senecio angulatus, de nou, una una planta sud-africana, de fulles carnoses i cridaners capítols grocs que contrasten amb la verdor de les fulles,

6. El Senecio angulatus és una planta enfiladissa de fulles carnoses i de forma semblant a les de l'heura. Es cultiva als jardins i es troba naturalitzada per les vores dels camins com vàrem poder comprobar.

Autor: Jordi Badia (foto superior), Marta Queralt (foto inferior)

No només trobem aquest Senecio introduït, sinó una altre espècie d'aquest mateix gènere, la cinerària (Senecio cineraria subsp. cineraria), ocasionalment subspontani al litoral,

7. La cinerària, una planta de característiques fulles tomentoses ovato-lanceolades i fortament bipinnatipartides, amb un notori contrast de color entre el revers blanquinós i l'anvers verd. L'època de floració és a principis d'estiu, per la qual cosa només podem observar-ne els involucres secs, tal i com s'aprecia a la foto inferior.

Autor: Marta Queralt

Seguim endavant, travessant màquies i brolles, totreseguint la costa fins que arribem a la punta de l'Estany, darrera de la qual trobem el port natural del Barranc l'Estany, un dels diversos torrents que desemboquen al litoral i que, segons cabal i orografia, formen cales, estanyols salobres o, com en aquest cas, petits ports naturals.

Els marges del port conserva restes de màquia litoral i, sobre el sòl salí i humit, trobem ben assentades motes de jonc agut (Juncus acutus),

8. El jonc agut és el clàssic jonc d'albufera que forma motes hemisfèriques denses de fulles i tiges punxents. El seu rizoma és curt, cosa que el diferencia del jonc marí, que poseeix rizomes més llargs i sovint forma gespes.

Autor: Marta Queralt

9. Lles càpsules, brunes i lluents també el diferencien del jonc marí.

Autor: Marta Queralt

Voltem la desembocadura, força humanitzada, per a cercar la platja de l'Estany, al marge de ponent,

10. Punta de l'Estany, des de la platja del mateix nom, al marge de ponent

Autor: Marta Queralt

LES PINEDES I MÀQUIES MARÍTIMES

Fem el camí fins la platja de les Santes Creus, vorejant i travessant intermitentment pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) i comuntats arbustives altes i permanents de màquies i brolles marítimes. Els pins a primera línea mostren els efectes de les condicions més dràstiques de vent i salinitat a les que estan sotmesos,

11. Aspecte de la pineda litoral a primera línia, amb els pins castigats per l'efecte de la sal i el vent, i que actuen a mode de barrera protegint la vegetació interior.

Autor: Marta Queralt

El sotabosc, amb ullastre (Olea europaea subsp. europaea var. sylvestris) i alguns exemplars de garrofer (Ceratonia siliqua), la màquia de garric (Quercus coccifera) i margalló (Chamaerops humilis) i la brolla calcícola de romaní (Rosmarinus officinalis) i  bruc d'hivern (Erica multiflora)amb romaní mascle (Cistus clusii), juntament amb moltes altres espècies, com l'arítjol (Smilax aspera), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i la foixarda (Globularia alypum)  hi són bàstament representades. Algunes, com la gatosa (Ulex parviflorus), el  bruc d'hivern (Erica multiflora), el  romer blanc (Helianthemum syriacum subsp. thibaudii) o el garrofer (Ceratonia siliqua), les hi podem trobar en floració,

12. Màquia amb margalló, a primera línea de costa

Autor: Marta Queralt

13. La gatosa, en plena floració  hivernal. Aquest és un arbust espinós, d'un verd viu. Les flors, solitàries o fasciculades sobre les espines, tenen un calze dividit en dues peces. VHabitual de garrigues i pinedes, la trobem extesa per gran part del territori català  de llevant.

Autor: Marta Queralt

14. Flors ja marcides del bruc d'hivern. Aquesta ericàcia posseiex característiques distintives com les de tenir les flors agrupades a la part final de les branques, florir a l'hivern i ser l'únic membre d'aquesta família que viu sobre sòls carbonatats.

Autor: Marta Queralt

15. El romer blanc, una mata llenyosa grisa, lleugerament tomentosa i de fulles oposades, linears, allargades, revolutes en el marge. Les flors són de color groc, sovint formant inflorescències cimoses unilaterals.

Autor: Marta Queralt

16. Fulles paripinnades del garrofer, de folíols elíptics, coriacis i d'un profund verd fosc a l'anvers.

Autor: Marta Queralt

17. Flors polígames disposades en raïms axil·lars, sense corol·la i cinc estams lliures, com es pot apreciar a la fotografia.

Autor: Marta Queralt

Tenim l'ocasió de poder-hi comparar dues espècies del gènere Asparagus, la més habitual per nosaltres esparraguera boscana (Asparagus acutifolius) i l' esparraguera marina (Asparagus horridus), habitant demàquies i garriques de contrades àrides sobre terreny calcari o arenós, sovint d'àrees marítimes d'hivern temperat. Aquesta última es distingeix de l'esparraguera boscana (Asparagus acutifolius) per tenir cladodis molt espinescents i en fascicles de 2 a 3 en oposició als cladodis més nombrosos, petits i força menys espinescents de la nostra esparraguera,

18. L'esparraguera marina, una planta diòica, llenyosa, glauca, de fulles reduïdes a esquames, es desenvolupa en màquies i garrigues àrides sobre sòl calcari o arenós. Els cladodis , unes tiges comprimides i verdes resemblants a fulles, molt espinescents, la diferencien de l'esparraguera boscana. Els turions - o espàrrecs- d'aquesta planta són igual o més aprecials que els de la boscana.

Autor: Marta Queralt

19. L'esparraguera boscana, amb la qual estem més familiaritzats, i que podem trobar a alzinars, màquies i garrigues en gran part del territori català, amb cladodis en fascicles i molt menys espinescents que l'esparraguera marina.

Autor: Marta Queralt

Algunes de les platges que travessem mostren grans acumulacions de restes vegetals, fet que posa de manifest la riquesa dels anomenats boscos o praderies submarines d'aquest sector del litoral,

LA TARDOR DE LES PRADERIES SUBMARINES

Les abundants restes vegetals poden arribar a formar estructures en forma de graó anomenades banquetes, que posen de manifest la proximitat de praderies submarines de vegetació farenògama. Durant la tardor, aquestes plantes perden part de les seves fulles i altres parts més febles susceptibles d'ésser arrencades per l'onatge. Aquestes restes vegetals acumulades al fons marí són arrossegades cap a les platges per les tempestes de tardor. I és per aquest motiu que trobem a la sorra restes de fulles, tiges, arrels, o les pilotes de restes de rizomes i fibres de les fulles que es formen i compacten al fons marí gràcies als corrents.

20. Acumulació de residus de posidònia, escena a les costes del litoral front boscos de posidònia. Aquesta crosta té una funció protectora, ja que disminueix l'acció erosiva de les ones sobre la platja.

Autor: Marta Queralt

Mentre anem trobant vestigis de la riqueda del fons marí, arribem a la platja i el Cap de Santes Creus, espai protegit pel PEIN.

L'ESTANY SALABRÓS DE SANTES CREUS

Part del pla d'espais d'interès natural del Cap de Santes Creus compren la estreta faixa litoral entre el port natural de l'Estany i el nord del cap Roig. En aquest tram, cales sorrenques i codoloses arriben a formar barreres a la desembocadura d'alguns torrents originant llacunes salabroses, com la del Torrent del Pi, al nord de l'Ametlla i també inclòs al PEIN, la de Sant Jordi d'Alfama o la de Santes Creus.

Malgrat aquests estanys litorals del final de barranc no són únics a la conca mediterrània, mostren algunes característiques específiques, com les de tenir un alt grau d'oligotròfia, acollir poblacions de peixos endèmics d'aigua dolça com el samaruc (Valencia hispanica), el fartet (Aphanius iberus), així com de ser l'únic lloc de Catalunya on s'ha trobat l'alga carofícia Chara baltica , juntament amb la llacuna del Torrent del Pi.

21. Estany salabrós de Santes Creus, espai inclòs al PEIN, una de les zones més representatives i millor preservades del litoral Sud català.

Autor: Jordi Badia (foto superior) Marta Queralt (foto inferior)

Ens apropem a l'estany per comprovar la vegetació i intentar localitzar algun dels seus habitants, com el singular samaruc (Valencia hispanica)o el seu competidor, la gambúsia (Gambusia affinis) , però no tenim sort. Si però trobem la comú escopinya de gallet (Cerastoderma edule), bivalve ja explotat per la consum humà des del Neolític, com posen de relleu restes trobades a les excavació practicades al jaciment arqueològic de les Mines Neolítiques de Gavà, espai que tindrem ocasió de visitar en la següent sortida.

La vegetació halòfita entorn l'estany, representativa de sòls salins, humits o inundats, ens permet identificar-hi espècies adaptades fisiològica i morfològicament a aquestes particulars condicions. La salinitat, molt depenent dels règims d'inundació, edafologia i distància al mar, i la humitat, en determinen les espècies presents i la seva disposició. Així, hi podem trobar des d’herbassars terofítics de cicle curt fins a jonqueres, prats o matollars de major pervivència.

Així, identiquem arbustos que podem veure en diversos punts al llarg del camí de ronda, com el  salat blanc (Atriplex hamilus) i l'ajocagripaus o limoniastre (Limoniastrum monopetalum),

22. Fulles de salat blanc, un arbust monoic molt ramificat amb fulles gruixudes, ovato-rombals i d'un to verd argentat i sovint localitzable a les contrades mediterrànies poc plujoses.

Autor: Marta Queralt

23. El limoniastre, una mata de fulles suculentes, grisenques, cobertes de pèls, que hom troba sovint ocupant sòls salins poc humits de la zona litoral. Aquesta planta també la vàrem poder observar al Delta de l'Ebre, concretament a la platja del Fangar.

Autor: Marta Queralt

Altres espècies de litoral, com ensopegueres i gramínies diverses, acompanyen el salat portulacoide (Atriplex portulacoides) i el donzell marí (Artemisia gallica),

24. Un altre representant del gènere Atriplex, el salat portulacoide, una planta molt ramificada, de fulles oposades i de morfologia variable, d'acord amb la seva fisiologia, que facilita la seva adaptació a les condicions variables d'humitat, salinitat i temperatura dels sòls salins on es desenvolupa.

Autor: Marta Queralt

25. El donzell marí, una composta aromàtica de tija erecta, fulles glauques i bipinnatisectes, pròpia de matollars de sòls salabrosos.

Autor: Marta Queralt

També és espai de juncàcies, per la qual cosa tenim ocasió de comparar el  jonc marí (Juncus maritimus), amb el jonc agut (Juncus acutus), identificat al port de l'Estany,

26. Jonc marí,  amb les característiques inflorescències laxes de tonalitat bru pàl·lid que la distingeixen del seu congènere, el jonc agut.

Autor: Marta Queralt

Deixem enrere aquest espai, i continuem pel camí de ronda, pel qual seguim trobant racons de serena bellesa, com la cala de l'Estany Podrit,

27. Costa rocosa prop de la platja de l'Estany Podrit, un altre dels indrets inclosos al PEIN.

Autor: Marta Queralt

L'ILLOT I LA GEOLOGIA DEL LITORAL

Presents durant tot el recorregut, podem apreciar com els penya-segats, que l'erosió marina va trencant continuament, estan consituïts per conglomerats quaternaris que arriben a ran de mar,

28. Penya-segat amb conglomerat i fonoll mari en floració colonitzant la primeríssima línia de mar.

Autor: Marta Queralt

De fet, el litoral és una succesió de materials de diferents periodes geològics, des del N de la punta de l'Àliga, espai assentat sobre bretxes continentals provinents de ventalls al·luvials, fins al S, a la vora del Cap Roig, on apareixen conglomerats vermells de notable valor paisatgístic que li atorgen el nom, passant pel Morro del Gos, espai que malauradament no tenim ocasió de visitar, en el qual es pot observar un dels millors afloraments del tirrenià - quaternari marí -, on es distigeixen els diferents ambients sedimentaris litorals, tant de caire fluvial, com eòlic i de platja.

També a l'Illot, tenim ocasió de comprovar l'aflorament de calcàries i margocalcàries de l'aptià - calcàries grises amb orbitolines -. De fet, el registre de l'aptià és molt ric en fauna fòssil, entre la qual es pot destacar l'abundància de bivalves dels gèneres Trigonia i Toucasia, motlles interns de gasteròpodes, coralls solitaris i colonials, equínids irregulars (Heteraster oblogus, Toxaster...), regulars {Tetragrama) i braquiòpodes de l'espècie Sellithyris viai entre d'altres.

29. L'illot de la punta de l'Àliga (foto superior), i la cala propera, vista des de l'illot estant (foto inferior).

Autor: Jordi Badia (foto superior), Marta Queralt (foto inferior)

30. Les orbitolines són un grup de foraminífers fòssils en forma barret xinès i de la mida d'una llentia petita. Aquests foraminífers del grup dels aglutinats habitaren fonamentalment els fons marins del Cretaci i del Juràssic.

Autor: Marta Queralt

També tenim l'ocasió d'observar ben d'aprop els trams de costa baixa, fortament batuts per les aigües marines i amb una zona supralitoral doncs, plenament exposada als esquitxos de les onades i àdhuc a l'immersió, cinyell habitat per cianòfits endolítics, líquens ialgues com la coral·lina elongata (Corallina elongata), petits caragols i crustacis, com la  pagellida (Patella aspera) o el dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) ,

31. Zona d'exposició a l'onatge, i immersió, poblat per algues i petits moluscs, com la pagellida, un gasteròpode prosobranqui marí amb brànquies i conquilla en espiral.

Autor: Marta Queralt

32. Organismes com el dàtil de mar, es refugien a les cavitats que són apaços de perforar a les calcàries gràcies a la secreció neutre d'una mucoproteïna amb capacitat de formar complexes amb l'ió calci.

Autor: Marta Queralt

Observacions naturalistes al marge, el dinar ens permet gaudir de l'espectacle paisatgístic d'aquest racó de litoral,

33. El grup, dinant a la cala front l'Illot, prop la punta de l'Àliga.

Autor: Jordi Badia

Prosseguim el camí, travessant indrets de gran bellesa, com la platja de l'Àliga, fins prop de la platja de Cala Moros, punt en el que abandonem provisionalment la primera linea litoral, fins a retrobar-la poc abans de la platja de Cap Roig

A L'AMPOLLA, ESTORNELLS I TORRONS

La resta de camí segueix essent un passeig plaent, periodicament destorbat per veritables desproposits, actuacions urbanístiques planificades i executades desvergonyidament i sense escrúpols, masses de ciment com les de la punta de Pinyana, que malauradament trenquen irreversiblement l'harmonia i l'equilibri de l'entorn natural.

Ja prop de l'Ampolla, la nostre meta, una pineda-dormidor ens sorpren, molt possiblement emprat pel nombrós estol d'estornell vulgar (Sturnus vulgaris)que podem contemplar, ja al capvespre, al mateix nucli urbà de l'Ampolla.

34. Estornells sobre el cel de l'Ampolla, formant els impressionants estols que cada cop més freqüentment podem observar arreu. El risc de predació sembla ser la causa de l'espectacular coherència del seu vol col·lectiu, del qual se n'ha estudiat els diversos patrons, morfologies, distribució espaial, orientació i resposta a estimuls externs.

Autor: Jordi Badia

35. Estornells a jóc, en una pineda de l'Ampolla. Els dormiders acullen ocells que es belluguen a un radi d'habitualment 25-50 Km, arribant fins els 100 Km de distància. El cant de la colònia és impressionant, un cant prou melodiós d'aquest ocell que, d'altra banda, es caracterítza per ser un magnífic imitador.

Autor: Marta Queralt

No és l'estornell vulgar (Sturnus vulgaris) l'únic ocell que ens sorpren a l'Ampolla, sinó que la presència del roquerol (Ptyotonoprogne rupestris) anant a jóc als balcons de la població, ens proporciona el punt i final naturalista de la sortida.

36. Roquerols, també a jóc, a un balcó del nucli de l'Ampolla. Aquests ocells es distribueixen en un ampli rang d'altituds, des de la costa fins als Pirineus, i a diferents latituds, sempre i quan trobin acantilats i cingleres apropiats, com vam poder constatar al congost de Collegats o a la serra de Busa, a principi d'aquesta mateixa temporada.

Autor: Marta Queralt

Però no el punt i final a la sortida ja que, éssent l'última trobada de l'any, torrons i mistela acompanyen la despedida fins el proper any.

37. Torrons i mistela, per a despedir un any ben atapeït d' experiències que ens han permèsi aprendre sortida rera sortida. Un bon motiu de celebració...

Autor: Marta Queralt

Textos i webs consultats:

• Flora dels Països Catalans, O.de Bolòs, J. Vigo, I-IV (1984-2001).
• Catàleg de paisatge de les Terres de l’Ebre. Mèmòria del Paisatge Actual, Departament de Política terriorial i obres públiques. Generalitat de Catalunya (2009). 
• Els vegetals i la zonació litoral: espècies, comunitats i factors que influeixen en la seva distribució. E. Ballesteros, IEC (1992).
• Praderies submarines: "Un mar de vida". Direcció General de Pesca i Afers Marítims, Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, Generalitat de Catalunya (2004).
• Restes de vegetals marins i formació d'escumes a les platges, Unitat d’Aigües Marines, Departament de Control i Millora dels Ecosistemes Aquàtics, Àrea de Gestió del Medi, Generalitat de Catalunya (2009)
• PEIN Santes Creus, Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya (2000)
• Introducció a la geologia de les terres de l'Ebre, Departament d'Eduació, Generalitat de Catalunya (2004-2005).
• The pallial glands and rock boring in Lithophaga lithophaga (Lamellibranchia, Mytilidae), V. J accarini, W. H. B annister, H. M icallef, J. Zool., v154,  397 - 401 (2009)
• La flora de les comarques litorals compreses entre la Riera d'Alforja i el riu Ebre, R. Folch i Guillén, IEC (1980).