La fundació

La Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) és la més antiga de les filials de l’Institut d’Estudis Catalans. Més antiga i tot que el mateix Institut, ja que fou fundada el 3 de desembre de 1899. Els seus fundadors foren un grup d’estudiants decidits a «relligar la ciència amb el catalanisme com altres ho han fet amb la història, l’art, la literatura i fins l’excursionisme». Són els següents: Joan Baptista d’Aguilar-Amat i Banús (1881-1936), Joan Alzina i Melis (1879-1979), Francesc Badia i Guia, Josep Balcells i Masó, Josep Maluquer i Nicolau (1883-1960), Salvador Maluquer i Nicolau (1881-1955), Josep M. Mas de Xaxars (1881-1946) i Antoni Novellas i Roig (1879-1951). La primera Junta Directiva la constituïren Antoni Novellas com a president, Salvador Maluquer com a secretari i Josep M. Mas de Xaxars com a tresorer, que enllestiren uns primers estatuts el 29 de gener de 1900, els quals dipositaren al Govern Civil el 9 de febrer. Abans i tot de dipositar-los, de totes maneres, tingueren una primera sessió el 3 de febrer en la qual sabem que es prengueren almenys dos acords: demanar al Centre Excursionista de Catalunya (CEC) aixopluc als seus locals i nomenar soci ordinari Norbert Font i Sagué. La resposta del CEC fou favorable i el 8 d’abril de 1900 els fundadors de la Institució podien prendre possessió de l’espai que els cedia. La Institució encara havia de trigar sis dies a accedir a la seva existència legal, ja que l’aprovació oficial dels seus Estatuts no es produí fins al 14 d’abril del 1900.

Aquells estatuts fundacionals de la ICHN eren d’una gran simplicitat. En els seus tres primers articles, els definitoris, es declarava que l’objecte era el conreu de les ciències naturals i el foment del seu estudi entre l’element jove de Catalunya, i que no s’ocuparia de religió ni de política; que els mitjans que empraria serien les excursions científiques, les conferències públiques i privades i la publicació d’un butlletí, i que la llengua oficial seria el català. Es fixava com a domicili oficial el del president de la comissió promotora (i també primer president de l’entitat), Antoni Novellas (Pl. Santa Anna, 20).

Quan encara no feia un mes de l’aprovació dels Estatuts de la Institució, el maig de 1900, el govern proclamava l’estat de guerra a Barcelona, amb les consegüents limitacions del dret de reunió. Dura fins al març de 1901 i per això al llarg de 1900 no queden gaire testimonis de l’activitat de la Institució. Amb l’aparició del primer fascicle del Butlletí, datat del gener de 1901 però probablement imprès el març o l’abril d’aquell any, les notícies es fan més concretes i apareixen referències a reunions i excursions diverses, lectures en comú d’obres d’interès naturalístic i altres actes, sense comptar l’esforç mateix de publicar un butlletí mensual.

La primera crisi

El Consell Directiu restringit inicial, al qual hom havia afegit, el gener de 1901, un bibliotecari (Joan Baptista d’Aguilar-Amat), regí la Institució fins al 26 d’octubre de 1901. Al llarg d’aquest any i del següent el creixement de la Institució seria espectacular; de disset socis el gener de 1901 es passà a cinquanta el gener de 1902 i a vuitanta-vuit el gener de 1903. Aquest creixement espectacular, en bona part fruit de l’entrada massiva d’estudiants i joves llicenciats de ciències i de farmàcia, promoguda principalment per Francesc Novellas i Roig i Antoni Llorens i Clariana, donà ocasió a enfrontaments entre la majoria dels fundadors i alguns dels que hi havien ingressat recentment per diferències quant a l’objecte de l’entitat.

Els joves llicenciats en ciències o en farmàcia, enfrontats amb les carències de les facultats respectives, pretenien posar l’accent en la recerca experimental més que en el treball de camp, que percebien com un simple entreteniment d’uns estudiants de casa bona que, quan haurien acabat els estudis d’enginyeria o de dret, es dedicarien a les seves professions i, en el millor dels casos, mantindrien la història natural com un «hobby». La majoria dels fundadors, encapçalats per Salvador Maluquer i Nicolau, en canvi, bo i defensant el rigor científic en la determinació i conservació dels seus exemplars, eren primordialment naturalistes de camp i valoraven per damunt de tot l’experiència de la captura o la recol·lecció a la natura.

El punt d’inflexió del conflicte se situaria en les eleccions del 8 de novembre de 1902, en les quals s’havien de renovar el president, el vicepresident, el vicesecretari i el vocal pel consell de redacció. Resultaren elegits respectivament, Francesc Novellas, (que succeïa així el seu germà Antoni),  Joan Alsina i Melis, Antoni Llorens i Clariana i Josep Maluquer, que succeïa el seu germà Salvador. La sessió degué resultar tumultuosa i Antoni Novellas degué interpretar el reglament de l’entitat amb criteris que altres socis no compartien ja que l’endemà mateix Salvador Maluquer i Nicolau s’adreçava al president de la Institució per donar-se de baixa de l’entitat. La pressió pujà encara un punt en la sessió del dia 6 de desembre de 1902, en demanar i obtenir el Consell Directiu un vot de confiança per modificar el reglament per tal d’esmenar-ne les deficiències que tenia «per a la marxa i increment que va prenent la Institució». Poques setmanes després, un grup de catorze socis promogué una reunió extraordinària per discutir una proposició adreçada a «eixamplar l’esfera d’acció de la mateixa perquè doni cabuda a tots els elements que a Catalunya especialment es dediquen a les ciències naturals» i, consegüentment, a canviar el nom: de ‘societat’ passaria a ser ‘institució’, concretament la Institució Catalana de Ciències Naturals.

A partir d’aquell punt els esdeveniments es precipitaren. Atès que dins mateix del Consell Directiu hi havia veus contràries al canvi que es propugnava i que el secretari, Bonaventura Pedemonte havia dimitit el 7 de febrer, s’acordà la dimissió en bloc del consell i la convocatòria d’unes eleccions de les quals en pogués sortir un de més homogeni. El resultat fou l’elecció, el 21 de març, d’un Consell Directiu presidit novament per Francesc Novellas, amb Josep Maluquer i Nicolau com a vicepresident, Josep Jurnet com a secretari, Josep Ros i Güell com a vicesecretari, Antoni de Zulueta com a tresorer i Antoni Llorens i Clariana com a bibliotecari. El Consell Directiu, amb l’excepció de Maluquer (darrer representant dels fundadors que hi figurava), i de Zulueta, coincidia amb la comissió nomenada per reformar els Estatuts. Aquests foren presentats a la sessió del 3 d’octubre de 1903. L’endemà es donava de baixa Josep M. Mas de Xaxars.

Hom intentà un apropament de postures promovent la candidatura a la presidència de Josep M. Bofill i Pichot, ben vist tant per partidaris com per contraris al canvi, però aquest, bé que elegit el 29 de novembre, no acceptà el càrrec i calgué convocar noves eleccions complementàries per al 19 de desembre de 1903. Com no podia ser altrament, aquestes confirmaren la victòria dels promotors del canvi d’estatuts i de nom de la Institució i feren inevitable la ruptura de la minoria que no els acceptava. Accedia a la presidència el vicepresident electe Bonaventura Pedemonte, el succeïa com a vicepresident el metge homeòpata Joan Solé i Pla (1874-1950) i  romanien com a secretari i tresorer respectivament Josep Jurnet i Tomàs i Antoni de Zulueta; Josep Ros i Güell era el nou vicesecretari i Jordi M. Anguera de Sojo el nou bibliotecari. Els nous Estatuts, que incloïen el canvi de nom, entraven en vigor amb l’inici de l’any 1904 i la Institució Catalana d’Història Natural esdevenia així la Institució Catalana de Ciències Naturals (ICHN).

Al llarg del desembre de 1903, fins i tot abans de les eleccions definitives del dia 19, un degoteig de baixes va configurar una veritable escissió. Tot i que aquesta afectava només una minoria dels socis, entre els escindits figuraven pràcticament la totalitat dels fundadors (tots, tret dels germans Novellas), ben decidits a mantenir l’orientació inicial de la ICHN. Els escindits decidiren gairebé immediatament fundar una «nova» Institució Catalana d’Història Natural, que quedà oficialment constituïda el 18 de febrer de 1904 per deu socis fundadors (Joan Baptista d’Aguilar-Amat, Joan Comabella i Maluquer, Eugeni Ferrer i Dalmau, Felip Ferrer i Vert, Llorenç Garcias i Font, Josep Maluquer i Nicolau, Salvador Maluquer i Nicolau, Josep M. Mas de Xaxars i Palet, Lluís Soler i Pujol i Antoni de Zulueta), presidits per Felip Ferrer i Vert, com a primer signant de la petició adreçada al Govern Civil. En la seva assemblea fundacional elegiren un primer Consell Directiu amb l’enginyer químic terrassenc Eugeni Ferrer i Dalmau (1871-1934) com a president i Josep Maluquer i Nicolau com a secretari. A poc a poc anaren incorporant nous membres, entre ells no pocs de la Institució Catalana de Ciències Naturals, que sovint mantingueren un règim de doble afiliació. Curiosament, si es van seguint les ressenyes de les sessions de la Institució Catalana de Ciències Naturals al llarg de 1904, no arriben a constar més enllà de tres o quatre baixes però el fet és que, a la fi de l’any, la vella Institució, canviada de nom, desapareixia, mentre la nova, que havia pres el nom de l’antiga, es mantenia activa i en creixement. Estrictament parlant, doncs, en termes de continuïtat administrativa, l’actual Institució Catalana d’Història Natural no és pas la continuadora de la fundada el desembre de 1899 (que s’hauria extingit a finals de 1904), sinó d’aquesta escissió que reprenia el seu nom el 18 de febrer de 1904 i que ha arribat sense discontinuïtat coneguda fins al present. Tanmateix, la identitat del nom i de la majoria dels membres fundadors, les circumstàncies de l’escissió i la breu  durada de l’intent transformador de la ICCN fan legítim considerar la segona ICHN una continuació de la primera (com d’altra banda consideraven els mateixos protagonistes dels fets).

Els nous Estatuts de 1904 de la ICHN refundada, fets en un moment d’extrema tensió, reflectien la malfiança dels nous fundadors enfront d’una hipotètica «entrada» malintencionada que, com la que havia sofert la vella Institució, els deixés en minoria i desvirtués les finalitats de l’entitat i el seu tarannà. Per això, els deu socis fundadors de la «nova» ICHN (només quatre dels quals ho havien estat de la primera) s’atorgaven de per vida unes atribucions que feien impossible cap canvi d’estatuts que ells no aprovessin majoritàriament, cosa que no succeiria fins al 1910. També intentaven neutralitzar qualsevol hipotètic excés de protagonisme del president fent reelegibles tots els càrrecs de la Junta Directiva tret de la presidència. Les exigències per a l’admissió de nous socis suposaven així mateix un filtre difícilment franquejable per a qualsevol hipotètic «sospitós» ja que, a més d’haver de ser presentat per tres socis, el candidat a nou membre havia de ser admès per majoria absoluta dels socis assistents a la sessió en què es fes la presentació. Per a acabar-ho d’arrodonir l’article 2 feia de la Institució una entitat confessionalment catòlica perquè, d’una banda, incorporava com a lema una frase extreta del capítol iv la Constitució De Fide Catholica del Concili I del Vaticà, que, per recomanació del jesuïta pare Fiter, figurava a l’encapçalament dels fascicles del Butlletí [Nulla usquam fide et ratio vera dissensio esse potest (No hi pot haver veritable dissensió entre la fe i la raó)], i de l’altra prohibia explícitament no sols, com era preceptiu, les discussions de política i religió sinó també els atacs directes o indirectes contra el dogma catòlic.

Finalment, liquidada la Institució Catalana de Ciències Naturals, integrada una part dels seus socis en la nova Institució Catalana d’Història Natural, recuperades per aquesta part de la biblioteca i col·leccions d’aquella, a començaments de 1905 sorgia el primer Consell Directiu dels que podríem anomenar de la sèrie «normal», que va anar discorrent fins avui en una continuïtat només interrompuda per la Guerra Civil de 1936-1939 i el franquisme. L’únic canvi respecte del que havia estat elegit el 18 de febrer de 1904 era referent al president, càrrec que ara requeia en Norbert Font i Sagué, home de consens, un dels pocs que havia estat membre de les dues «institucions» de 1904 i que era vist amb simpatia i respecte per uns i altres.

Al començament de 1905, la llista de socis numeraris (trenta-nou) gairebé quadruplicava la dels deu refundadors, però de la trentena de nous socis gairebé la meitat eren antics corresponents que ara passaven a tenir la consideració de numeraris fos quin fos el seu lloc de residència. En tot cas les pèrdues havien estat severes. La xifra de vuitanta-vuit socis que tenia la Institució Catalana d’Història Natural el 1903, no la recuperaria la Institució refundada fins al 1914. La de cent deu que havien arribat a sumar les dues institucions de 1904 un cop descomptats els socis compartits, no s’assoliria fins al 1918.

La incomoditat en relació amb uns estatuts tan conservadors com els de 1904 aviat féu indispensable una reforma estatutària que començà a gestar-se versemblantment a la darreria de 1909 i culminà amb l’aprovació dels nous Estatuts de 1911, que, tot i que no excessivament diferents dels de 1904, assenyalen una inflexió significativa. Deixaven d’imposar limitacions a la reelecció del president, atenuaven les cauteles per a l’admissió de socis i limitaven els privilegis dels socis fundadors i dels residents a Barcelona. Les sessions ordinàries quedaven limitades als mesos d’octubre a juny sense fixar-ne la data (als de 1904 s’estipulava que hi havia d’haver sessió ordinària el primer diumenge de cada mes, inclosos juliol, agost i setembre). S’introduïa, a més, la categoria de soci numerari protector.

El 1906, quan l’Ajuntament de Barcelona crea la Junta Municipal de Ciències Naturals, la colla d’estudiants amb vel·leïtats científiques que era la Institució de 1899 havia esdevingut una entitat ciutadana de prestigi a desgrat de la crisi que havia hagut de superar. Els estudiants fundadors havien acabat les seves carreres (els darrers el 1905) i eren ja prometedors professionals de l’enginyeria o del dret alhora que consumats naturalistes d’interessos molt variats. Des del primer moment la Institució Catalana d’Història Natural figurà entre les entitats que intervenien en l’elecció de quatre dels membres de la Junta de Ciències Naturals al costat de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, la Facultat de Farmàcia, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Societat Protectora d’Animals i Plantes, els Estudis Universitaris Catalans, el Centre Excursionista de Catalunya i la Granja Experimental de la Diputació. La composició de la primera Junta de Ciències Naturals, d’altra banda, no pogué resultar més satisfactòria per a la Institució: dos socis numeraris, Josep M. Bofill i Pichot (que n’era el president en exercici) i Norbert Font i Sagué (que ho havia estat el 1905 i ho tornaria a ser el 1907), i dos d’honoraris, Jaume Almera i Joan Cadevall, figuraren per diferents conceptes entre els vuit experts que s’integraren en la primera composició de la Junta.

El marc polític favorable que oferia la Solidaritat Catalana i la creixent projecció ciutadana de la pròpia Institució animà aquesta a buscar el suport de les corporacions públiques barcelonines. El 6 de juny de 1907 hom acordava demanar a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona sengles subvencions de dues mil pessetes. Se’n reberen dues-centes de l’Ajuntament i cinc-centes de la Diputació, aportacions que es mantingueren amb relativa regularitat en anys successius. Les de la Diputació, els primers anys, eren condicionades al fet que la Institució celebrés un concurs per premiar un treball referent a la història natural de Catalunya. Fou així com la Institució inicià la pràctica, que durà tres anys, de convocar anualment un premi per a treballs naturalístics.

Els dos delegats de la Institució (Josep Maluquer i Ignasi de Sagarra) i el de l’Institut (Josep M. Bofill i Pichot) anaren de seguida per feina, ja que a l’acta del Consell Directiu de 15 de maig Josep Maluquer ja donava compte d’haver acceptat l’Institut que la biblioteca de la Institució es deixés a la Biblioteca de Catalunya simplement en dipòsit i que el primer volum de Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural apareixeria amb la data de 1915. Al següent Consell Directiu de la Institució, el 6 de juny, era el bibliotecari, el senyor Llorenç Tomàs, qui donava compte de les gestions fetes amb el senyor Rubió, bibliotecari de l’Institut d’Estudis Catalans, en relació amb la manera de dipositar els llibres de la Institució a la Biblioteca de Catalunya.

A partir d’aquest punt, però, les negociacions semblen encallar-se. D’una banda la necessitat de modificar els Estatuts encara trobava resistències entre alguns dels socis fundadors; de l’altra, l’excessiu intervencionisme d’Eugeni d’Ors empantanegava l’edició del primer volum de Treballs en una inacabable querella sobre gramatges de paper, portadelles i impressors. El primer d’aquests trencacolls començà a encarrilar-se a mitjan novembre de 1915, quan el president de la Institució lliurà un projecte de nous Estatuts a Josep Maluquer perquè l’estudiés juntament amb els altres fundadors, encara que no arribà a feliç resolució fins al 30 de maig de 1917. El segon, en canvi, trigà mesos a entrar en vies de solució i fins i tot estigué a punt de fer naufragar tota la negociació la primavera de 1916; no ho féu fins que la Secció de Ciències decidí separar Eugeni d’Ors de tota responsabilitat en relació amb els Treballs de la Institució i designà Bofill i Pichot únic interlocutor per part de l’Institut «perquè juntament amb els senyors D. Josep Maluquer i D. Ignasi de Sagarra constitueixi un consell de redacció que s’ocupi de la formació dels anuaris de treballs de la Institució Catalana d’Història Natural». A partir d’aquest punt tot anà com una seda: el 21 de juny de 1916 es prenia un darrer acord relatiu a la coberta, i a la sessió ordinària del primer d’octubre el president, Joaquim M. de Barnola ja podia donar compte d’algunes primeres reaccions en relació amb la publicació del primer volum de Treballs que s’havia distribuït durant l’estiu.

Pràcticament resolt el tema de les publicacions conjuntes i mentre prosseguia el difícil debat intern de la reforma dels Estatuts de la Institució, se suscitava un nou tema en la relació entre Institució i Institut: el del local. Encara que de lloguer, la Institució disposava d’un local força adequat a les seves necessitats però que en els darrers anys començava a resultar insuficient. Per això, des del començament de les negociacions amb l’Institut, s’havia començat a tractar la possibilitat que la Institució pogués acomodar-se als locals de l’Institut al Palau de la Generalitat. A la mateixa reunió del Consell Directiu de la Institució del 7 de maig de 1916, en què aquest es congratulava de la resposta obtinguda de l’Institut en relació amb el primer volum dels Treballs, s’hi acordava també que la Institució aniria amb gust a ocupar un local a la seu de l’IEC sempre que aquest fos suficient per tenir-hi la taula amb les revistes corrents i els llibres necessaris per a l’estudi del Museu i altres consultes, encara que aquests llibres estarien catalogats a la Biblioteca de Catalunya i a disposició dels lectors d’aquesta. Però, a més, a partir de la tardor següent, començà a plantejar-se la possibilitat de dipositar el museu sencer de la Institució a les instal·lacions de la Junta de Ciències Naturals, amb la qual cosa les necessitats de local es reduïen substancialment. Amb la presa de possessió, el 7 de gener de 1917, del nou Consell Directiu de la Institució, sis dels nou membres de la qual estaven relacionats d’una o altra manera amb la Junta de Ciències Naturals, s’encetà la recta final per a incorporar les col·leccions de la Institució al nou Museu de Catalunya. El trasllat dels efectes bàsics de la Institució des del seu vell estatge del carrer de Paradís als nous locals posats a la seva disposició per l’Institut d’Estudis Catalans es dugué a terme la primeria de març de 1918, i el 7 d’aquell mateix mes hi tenia lloc la primera sessió científica ordinària.

Mentrestant el projecte de nous estatuts havia anat fent camí. Probablement els bons oficis de Josep Maluquer propiciaren que els altres fundadors acceptessin el principi que calia modificar-los i aquests introduïren relativament poques esmenes al text rebut. Incorporat l’essencial d’aquestes, el 4 de febrer es distribuïa entre els membres del Consell Directiu la nova versió del projecte de nous estatuts que, pràcticament sense modificacions, era aprovat pel Consell Directiu el 2 de març i, poques setmanes després, el 30 de maig,  pels membres fundadors. El 3 de juny de 1917, en una sessió extraordinària de la Institució en ple, tinguda a la sala Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau de la Generalitat, se’n donava compte als socis i paral·lelament se sotmetia a l’aprovació governativa. Obtinguda aquesta, una «reunió general» (assemblea) de membres de la Institució ratificava el 6 de desembre de 1917 la nova situació, tan diferent de la precedent, a la pràctica, que l’assemblea pot ben bé considerar-se una segona fundació de la Institució, i assenyalaria la data en què efectivament la ICHN passa de debò a constituir-se en filial de l’IEC.

Tot i la seva transcendència per a la vida de la Institució aquests Estatuts foren de curta durada per la seva inadequació amb la realitat de l’entitat. D’una banda, en establir diferències entre els membres i deixar els quaranta més antics, que eren el nombre dels que gaudien de plenitud de drets, sense obligacions pecuniàries, quedava seriosament erosionada l’economia de l’entitat sense que les aportacions de l’Institut (es limitaven a 3.500 pessetes, que anaven destinades exclusivament a la publicació anual d’un volum de Treballs... Això l’any que n’apareixia algun) vinguessin a compensar raonablement la disminució de les entrades. El 1920 s’aprovaven uns nous Estatuts que consagraven la plena igualtat de tots els membre numeraris i que no han estat reformats fins al 1990, encara que de fet quedaren en suspens a partir de 1936.

El 1921 s’introduïa la novetat d’una excursió col·lectiva anual de tres o quatre dies dedicada a estudiar alguna comarca allunyada de Barcelona, amb intervenció activa dels socis locals o dels que tinguessin un coneixement particular de la zona. El primer any (del 3 al 6 d’octubre) es trià el Camp de Tarragona, i es va prendre com a centre d’activitats la ciutat de Reus. Amb motiu d’això, la sessió científica ordinària corresponent a aquell mes, la primera del curs 1921-1922, se celebrà per primera vegada fora de Barcelona, concretament a la sala de sessions de l’Ajuntament de Reus, el darrer dia de l’excursió. El 1922 l’excursió col·lectiva anual (13, 14 i 15 de juliol) es dedicà a «la comarca olotina», que, en concepte dels organitzadors, abastava també la vall de Camprodon i el  Pla de l’Estany. La de 1923 (5, 6 i 7 de juliol) es dirigí a la «comarca de Terrassa», és a dir, la part més nord-occidental del Vallès. Amb la dictadura de Primo de Rivera aquestes excursions deixaren de fer-se i no es reprengueren fins al 1932.

Durant els anys de guerra a Europa no se celebraren congressos internacionals i lògicament no hi hagué participació. El 1923, però, represes les reunions científiques internacionals, la Institució es feia representar al primer Congrés Internacional per a la protecció de la Natura (París, del 31 de maig al 2 de juny del 1923) pel senyor Longí Navàs. És segurament la més significativa de les participacions de la Institució en un congrés internacional i posa de manifest la precoç preocupació de l’entitat per la conservació de la natura.

Els anys grisos de la dictadura de Primo de Rivera

El cop d’estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923, assenyala l’inici d’una etapa de replegament obligat de la Institució Catalana d’Història Natural que no s’acabà amb la retirada del dictador. Els quatre anys de presidència (1925-1929) del pare Pujiula, un president de la Institució Catalana d’Història Natural que amb prou feines va publicar mai res en català ni el parlava normalment, tot i ser garrotxí de naixement, i la seva continuïtat al Consell Directiu com a vicepresident comportaren una etapa de retorn al confessionalisme dels primers anys de la Institució que només l’arribada d’una personalitat com Pius Font i Quer a la presidència de la Institució al començament de 1931 i el canvi polític que suposà l’adveniment de la República l’abril del mateix any pogueren reconduir.

En fer-se càrrec directament la Diputació de Barcelona de la Biblioteca de Catalunya prescindint del seu patronat, l’Institut es trobà foraster als seus propis locals i va decidir retirar-se’n i reunir-se fora d’ells, generalment a casa del seu president, Josep Puig i Cadafalch. La Institució, però, no es podia permetre prescindir del local de què disposava al Palau de la Generalitat, immediat a la Biblioteca de Catalunya, i com que, d’altra banda, conservava la seva personalitat jurídica i mantenia la propietat d’una part dels volums de la pròpia biblioteca, romangué al local que ocupava al segon pis del Palau de la Generalitat. Així doncs, del 1924 al 1931, la Institució funcionà sense mantenir pròpiament cap relació orgànica amb l’Institut, el qual, d’altra banda, ja tenia prou feines per a sobreviure amb l’ajut de mecenes com Rafael Patxot i no tenia cap possibilitat de fer res per les seves filials. El mecenatge de Patxot arribà també a la Institució a partir de 1928, any a partir del qual apareix la filla de Patxot, Concepció Patxot i Rabell, entre els membres protectors de la Institució, al costat de la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona i de Josep M. Bofill i Pichot. Un mecenatge, cal afegir, que es mantindria fins al 1936.

A les restriccions econòmiques, que se superaren suprimint la publicació dels Treballs (que ja no es reprendria fins als anys setanta), cal afegir-hi les limitacions que imposava l’actitud hostil al catalanisme de la dictadura. Ja des del desembre de 1923 les actes dels consells directius i de les assemblees generals es consignen en castellà als llibres d’actes, si bé es publiquen en català als butlletins. A partir de l’octubre de 1925 els fascicles del Butlletí porten a la coberta, les portadelles i els folis que encapçalen les planes el nom de la Institució en castellà, la qual cosa li dóna l’estrany encapçalament Butlletí de la Institución Catalana de Historia Natural, que es mantindrà fins al desembre de 1929. Es dona el cas, en canvi, que tota la Secció Oficial i les notes bibliogràfiques es publiquen sempre en català, fins i tot en alguns fascicles dels anys 1927 i 1928, en què no hi ha ni un sol article publicat en la nostra llengua.

Perquè un dels trets més característics del Butlletí d’aquests anys de la dictadura és la baixa proporció d’articles publicats en català, fins al punt que en alguns dels fascicles publicats no n’hi ha ni un de sol. Mai no havia existit a la Institució cap norma que restringís la publicació en cap llengua, bé que es donava sempre preferència al català. Des del primer volum s’havien publicat articles o comunicacions en castellà i en francès i posteriorment també algun en alemany i en llatí però el català era àmpliament majoritari. El 1923, per exemple, més del 80 % dels articles havien aparegut en català i només un 17,6 en castellà, proporcions que s’invertiren el 1928, en què més del 85 % dels articles eren en castellà i només un exigu 6,7 % en català i es mantindrien favorables al castellà fins al 1931. Només a partir del 1932 tornarien a ser en català més de la meitat dels articles.

La forçosa situació d’acatament a la Dictadura comportà la retracció d’una part considerable del cos social de la Institució. Alhora, l’arribada al Consell Directiu de persones del tot allunyades de cap militància catalanista o fins i tot més o menys afins amb els nous governants facilità l’ingrés a la Institució d’alguns que fins llavors no s’hi havien atansat precisament per la seva connotació catalanista. Foren, però, menys nombrosos els incorporats recentment que els vells socis que es donaren de baixa o deixaren de pagar les quotes. La demografia de la Institució se’n ressentí i de cent trenta-set socis el gener de 1923 es passà a cent setze el primer de gener de 1930. Les xifres de 1923 ja no es recuperarien (però llavors fins i tot se superarien) fins a l’any 1932.

Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera el redreç no seria fàcil. La inèrcia associada al funcionament anòmal de més de sis anys i la dificultat de recanvi de les persones que ocupaven els llocs dirigents no hi ajudaren gens. Així, el desembre de 1930 accedia a la presidència Pius Font i Quer, que havia estat una de les més destacades figures de la Institució —se n’havia automarginat durant l’etapa dictatorial—, però a la vicepresidència hi romandria fins al 1933 el pare Pujiula.

L’any 1932, superades la major part de les inèrcies, seria el de la normalització. En primer lloc es recuperaren les xifres de socis de 1923. Així mateix es reprengueren activitats ja oblidades com les excursions col·lectives per visitar i estudiar alguna àrea d’interès per qualsevol concepte, generalment allunyada de Barcelona, en el cas d’aquell any les valls d’Andorra, la qual cosa donà pretext per preparar uns opuscles d’introducció a l’itinerari que encara avui resulten de força interès i que s’afegiren al tradicional Butlletí. En anys successius les àrees visitades serien Menorca, la Vall d’Aran i la Catalunya del Nord.

El 1932 sembla portar també la normalització de les relacions amb l’Institut d’Estudis Catalans, ja que es ressenya l’assistència, el 15 de maig, d’una representació de la Institució a la festa anyal de l’IEC, que aquell any tenia lloc per primera vegada als nous locals de la Casa de Convalescència. En canvi, el trasllat de la Institució a aquests nous locals no es produiria fins als primers mesos de 1936 i fins i tot no podem assegurar que s’hagués completat en esclatar la Guerra Civil.

Del 1932 fins al 1936 la Institució viu una autèntica edat d’or. El nombre de socis gairebé es duplica, i un centenar de membres nous entren a la Institució entre el gener de 1932 i el juny de 1936. Però al creixement quantitatiu s’hi afegeix el canvi qualitatiu. La Institució va abandonant el seu confessionalisme i sobretot s’obre al món de l’ensenyament. Així, mentre el nombre de capellans i religiosos es manté estabilitzat o en lleugera disminució durant aquell període el d’ensenyants laics (de la universitat, dels instituts, de l’escola normal, de la d’agricultura, etc.) es més que quintuplica i el d’estudiants es multiplica per sis. També el nombre d’investigadors i el de representants d’algunes altres professions, com enginyers i farmacèutics, creix força, però és sobretot en el món de l’ensenyament que la Institució troba indiscutiblement el factor decisiu de creixement i de renovació que semblava encaminar-la, fins que la Guerra Civil ho va tallar abruptament, a una llarga etapa de plenitud, comparable a la dels anys anteriors a la dictadura de Primo de Rivera.

L’esclat de la guerra seria dramàtic per a la Institució. Alguns dels seus membres religiosos o de reconeguda militància catòlica patiren persecució o hagueren d’amagar-se. Alguns foren assassinats o morts en fets de guerra. L’octubre de 1936 ja no es reprengueren les reunions ordinàries regulars, encara que es mantingué un mínim funcionament de l’estructura directiva. El 1937 encara s’aconseguí editar el fascicle del Butlletí corresponent al segon trimestre de 1936 però la Institució ja no reprendria les seves activitats públiques fins molts anys després. Molts anys perquè si traumàtic havia estat el començament de la Guerra Civil, més ho seria encara el final, que s’endugué a l’exili o a la presó els membres més significadament catalanistes o republicans, que la revolució social de 1936, que s’havia acarnissat amb els més significadament dretans o catòlics, havia respectat.

La llarga nit del franquisme

Havent rebut per totes bandes i en una situació de pràctica il·legalitat, privada de locals, de béns i de tot mitjà material per dur a terme les seves activitats, la Institució s’eclipsa per més d’una dècada. Una comissió, la Comissió del Cinquantenari, reeixia el 1949 a organitzar un conjunt d’actes i a publicar un volum, el 37, del Butlletí. Durant un parell d’anys més, fins a la tardor de 1951, hom arribà a organitzar algunes reunions per separat dels grups de geòlegs, de botànics i de zoòlegs i biòlegs. La sessió inaugural del curs 1951-1952, que tingué lloc a Sabadell i incloïa una conferència de Miquel Crusafont sobre L’evolució, avui, fou el darrer acte conjunt. Només els botànics, que ja s’havien començat a reunir els anys quaranta, encapçalats per Pius Font i Quer, amb la idea de crear una societat pròpia, mantingueren un ritme irregular de reunions fins al 1968. Els anys seixanta, que són anys de renovació a la universitat i de represa per a altres filials de l’Institut d’Estudis Catalans, són d’extrema prostració per a la Institució que arriba per dues vegades, entre 1963 i 1966 i entre 1968 i 1972, a frec de l’extinció definitiva. El president en exercici, Josep Maluquer i Nicolau, havia mort el 1960, però el seu estat de salut ja era molt precari des del 1957. Josep Closas i Miralles i mossèn Josep Ramon Bataller, havien mort el 1962. Pius Font i Quer, el 1964. Fins i tot les reunions de botànics que s’havien mantingut, gràcies a l’impuls de Font i Quer, queden interrompudes de 1963 a 1966, fins que Oriol de Bolòs decideix reprendre-les i hi incorpora alguns estudiants de biologia, primer pas d’una represa que no serà definitiva fins uns anys més tard.

La represa

Finalment, a la primeria de 1972, un petit nucli de membres, encapçalats per Lluís Solé i Sabarís i Oriol de Bolòs, els dos naturalistes membres de l’Institut d’Estudis Catalans, prengueren la decisió de constituir-se en Junta Gestora Provisional i d’alguna manera refundar novament la Institució, encara que aquesta mai no hagués estat formalment dissolta sinó només «sospesa temporalment» pel seu president dels anys ciquanta Josep Maluquer i Nicolau. Hom tingué en compte en la mesura del possible la Junta elegida el 1951 però només el vicepresident (Font Tullot) i el bibliotecari (Oriol de Bolòs) mantingueren el càrrec; el secretari (Rafael Candel) resolgué deixar el seu càrrec en mans més joves, bé que es mantingué vinculat a la Junta com a vocal. Josep Closas i Redonnet substituïa el seu pare Josep Closas i Miralles, mort el 1962, en el càrrec de tresorer. La presidència recaigué en Francesc Español i Coll, que havia estat conservador, encara molt jove, els anys 1933 i 1934. La resta de càrrecs foren ocupats per persones que no havien estat vinculades amb la Institució en els anys anteriors a la Guerra Civil: Ramon Folch i Guillèn com a secretari; Joan Rosell i Sanuy com a vicesecretari; Lluís Via i Bonada, Creu Casas i Sicart i Carles Bas i Peired com a conservadors, i Enric Gadea i Buisan com a conseller, al costat de Rafael Candel i Vila.

Aquesta Junta Provisional actuà durant la resta de l’any 1972, en el transcurs del qual tingueren ja lloc les primeres sessions científiques públiques, la primera d’elles una conferència d’Oriol Riba sobre «Les investigacions petrolíferes al delta de l’Ebre», abans i tot de la constitució formal de la Gestora, que tingué lloc el 18 d’abril. Convocades unes primeres eleccions, el 6 de desembre de 1972 resultava elegit el primer Consell Directiu de la nova etapa de la Institució, que mantenia en els seus càrrecs el president, el secretari i el tresorer de la Gestora i incorporava com a vicepresident Lluís Vallmitjana i Rovira, com a sotssecretari Antoni Obrador i Tudurí, com a bibliotecari Joaquim Gosálbez i Noguera, com a conservador Joan Rosell i Sanuy i com a consellers Oriol de Bolòs i Sebastià Calzada.

La vigoria de la represa ben aviat sorprendria els mateixos promotors. Encara no feia un any que funcionava la Institució que ja es llançava la idea de promoure un Llibre blanc sobre l’estat de la natura als Països Catalans, gairebé immediatament s’engegava un programa de treball pluridisciplinari sobre els sistemes naturals del delta de l’Ebre i s’organitzaven les primeres comissions especialitzades (cetologia i preservació de la natura) i el primer grup descentralitzat a Sabadell. Pocs mesos després, a la primeria de 1974, apareixia el primer volum de la nova època del Butlletí i s’iniciaven les sessions conjuntes amb la Societat Catalana de Biologia que, a partir de l’any següent, amb la presentació dels treballs en curs per a l’edició del Llibre blanc al Laboratori Aragó de Banyuls de la Marenda, prengueren el caràcter itinerant i relativament multitudinari de les excursions col·lectives dels anys vint i trenta. A finals de 1975, quan s’enllestien els treballs d’edició del Llibre blanc, la memòria del secretari podia ja donar compte que havia aparegut «una ombra de crisi de creixença» a la qual s’havia d’afegir la mort, quan esgotava els darrers dies del seu mandat, del president Rafael Candel i Vila. Això, quan tot just, amb la mort del dictador Franco, s’obrien les primeres clarícies d’un temps de llibertat.

Amb aquelles primeres clarícies apareixia, l’abril de 1976 el Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, fruit d’un treball de més de dos anys d’una colla de socis (i també de no socis) de la Institució però principalment del seu secretari de redacció, que també ho havia estat de la Institució d’ençà de la represa, Ramon Folch i Guillèn. El Llibre blanc, marcà una fita en el tractament dels problemes ambientals i d’ordenació del territori als nostres països i, al marge d’oferir un diagnòstic punyent de l’estat del territori i el patrimoni natural d’aquests i de les forces que hi jugaven en contra, obria una via, que seria molt fructífera, per a un llenguatge comú entre el món dels urbanistes i planificadors i el dels naturalistes i ecòlegs. Aquell mateix any 1976, a més, la Institució superava els cinc-cents socis, xifra que més que duplicava la dels que havia tingut en el seu millor moment anterior, el juny de 1936. Així mateix, fruit de l’excursió a Cabrera duta a terme en el curs de la sessió conjunta amb la Societat Catalana de Biologia (i la Societat d’Història Natural de Balears) a Ciutat de Mallorca, apareixia el volum 7 de la sèrie Treballs, dedicat a la flora i vegetació de l’illa de Cabrera. Era el primer d’ençà de l’aparició, l’octubre de 1923, del volum 6, corresponent al bienni 1921-1922. Hom comptava també, a la fi d’aquell any, amb grups autònoms en funcionament a Amposta, Manresa, Sabadell i Terrassa i amb cinc comissions perifèriques (de Cetologia, Ornitologia, Lepidopterologia, Estudis sobre el Quaternari i Lexicografia). L’equip per a l’estudi dels sistemes naturals del delta de l’Ebre havia acabat els seus treballs i preparava una publicació que veuria la llum en la sèrie de Treballs el 1977.

Però sobretot aquell 1976 la Institució havia obtingut davant de la societat dels Països Catalans una imatge pública com a pont entre el món de la ciència i  el món de l’acció cívica i política, extremament útil en aquells moments de la transició política del franquisme a la democràcia. El Congrés de Cultura Catalana engegà la «Campanya per a la Salvaguarda del Territori», i l’Assemblea de Catalunya una altra campanya sota el lema «Salvem Catalunya per a la Democràcia», una i altra prenent com a referència el Llibre blanc. La mateixa Institució s’adherí als quatre punts de l’Assemblea de Catalunya i es manifestà en nombroses al·legacions públiques, comunicats de premsa, etc. a favor de la bona gestió de diferents espais naturals amenaçats d’una o altra manera o amb necessitat de protecció, d’Aigüestortes a l’illa de Cabrera, del cap de Creus a Doñana, de la zona volcànica d’Olot al delta de l’Ebre.

Però la situació real era força més precària del que les realitzacions podrien fer pensar. La Institució no disposava de locals ni d’altres ingressos regulars que les quotes dels seus socis. La seva secretaria era allotjada provisionalment al Departament de Botànica de la Facultat de Biologia des de la represa de 1972. Les publicacions dels primers butlletins es feren sense cap ajut però els Treballs hagueren d’esperar a rebre una subvenció, una vegada més, de la Diputació de Barcelona. El Llibre blanc es publicà gràcies a uns ajuts d’Òmnium Cultural i al fet que es trobà un editor que es feu càrrec dels originals i els edità fent-se càrrec de les despeses.

La crisi de creixement, que es congriava ja el 1975, es desfermà el 1977. Les quotes dels socis amb prou feines arribaven per a cobrir les despeses ordinàries de funcionament i de comunicació interna. Una part creixent dels socis eren estudiants que aprofitaven els seminaris, les comissions i les publicacions de la Institució per a suplir les deficiències en l’ensenyament que rebien a la universitat o per a aprofundir en especialitats que els interessaven; molts d’ells, però, no es molestaven a pagar les quotes. Com més creixia la Institució, més deficitària es tornava. Això comportà uns anys d’una certa atonia, potser per comparació amb l’acceleració extraordinària dels anys inicials de la represa, i d’una certa incertesa en relació amb el futur en el marc social i institucional canviant dels anys de la transició. Monòtonament, a les assemblees anuals cada president remarca la situació de provisionalitat i incertesa per la qual transita la Institució, talment com el país en els mateixos anys, i el tresorer de torn exposa les insuficiències del finançament en contrast amb el creixement de les activitats. Perquè malgrat tot prosseguien les activitats d’equips temporals com el que es dedicava a l’estudi dels sistemes naturals dels Aiguamolls de l’Empordà, que justament llavors se salvaven de la urbanització, o s’organitzaven sessions conjuntes no sols amb la Societat Catalana de Biologia sinó amb altres entitats, com l’any 1980, que se’n celebrà una a la Seu d’Urgell i a Andorra, sobre l’alta muntanya, amb la participació de la Societat Catalana de Geografia, la d’Ordenació del Territori (llavors de creació recent) i l’Institut Català d’Antropologia.

Finalment el 1982 es donava un primer pas en ferm cap a la normalització: l’Institut d’Estudis Catalans podia instal·lar-se a la Casa de Convalescència i allí podien també instal·lar-se les secretaries de les societats filials. A més les subvencions ja no havien de dependre més de la bona disposició de la Diputació de Barcelona sinó que passaven a formar part de la consignació que aquesta i la Generalitat de Catalunya incloïen en els seus pressupostos per a l’Institut d’Estudis Catalans i seria aquest qui en redistribuiria una part a les filials. Paral·lelament la CIRIT començava a subvencionar cursets, que deixaven així de gravitar sobre l’economia de la Institució. Tot plegat portava una nova animació a les activitats de la Institució. El 1983 es discutia un document sobre les línies d’actuació que havien de ser prioritàries per a la Institució i s’acordava potenciar especialment les publicacions sistemàtiques, els catàlegs i les guies de camp, així com promoure les excursions de caire didàctic per ajudar al reciclatge dels socis dedicats a la docència.

S’apunta així una recuperació i s’animen les activitats. El 1985 s’arriba al volum 50 del Butlletí que, excepcionalment, no es dedica a cap de les tres branques tradicionals de la Institució sinó a un recull d’articles sobre diferents aspectes de la història natural als Països Catalans. A la sessió inaugural del curs 1986-1987 s’introdueix la novetat de convocar un debat amb diversos ponents en comptes de limitar-la a una conferència magistral. Aquest primer seria sobre els focs forestals que havien devastat Catalunya, en particular l’entorn de la muntanya de Montserrat i una part de la muntanya mateixa l’estiu de 1986, i tingué com a molt positiva conseqüència la convocatòria, pel març de 1988 del I Congrés Forestal Català, en el qual per primera vegada es reuniren, i contrastaren opinions, tots els sectors relacionats amb el món forestal.

El 1990 portaria l’adopció d’uns nous Estatuts, els primers formalment adoptats d’ençà de 1920. De fet les singulars circumstàncies de la represa sota el franquisme i la condició de filial de l’Institut d’Estudis Catalans havia fet que la Institució no hagués funcionat d’acord amb aquells Estatuts, formalment vigents, sinó seguint unes normes informals que en alguna ocasió havien estat modificades en assemblea però sense que mai prenguessin la forma d’uns estatuts articulats. Els que són vigents actualment foren aprovats en assemblea el 27 de setembre de 1990 i dictaminats favorablement per l’IEC el 5 d’abril de 1991, data en què entraren en vigor.

La Institució s’hi defineix com una societat científica, filial de l’IEC, que es proposa promoure l’estudi i la divulgació dels coneixements referents als éssers i els sistemes naturals. Té socis numeraris, honoraris, emèrits, corporatius i adherits. És regida per l’Assemblea General, que es reuneix almenys un cop a l’any i per un consell directiu de sis membres com a mínim (president, vicepresident, secretari, tresorer i almenys dos vocals, un dels quals ha de fer les funcions de vicesecretari, encara que els Estatuts no en precisen el nombre, per tal de facilitar per la via del reglament intern una adaptació a les circumstàncies canviants de les activitats de la Institució).

Dins la Institució es poden constituir seccions, comissions o equips de treball, ja sigui per iniciativa del mateix Consell Directiu o d’un grup de socis que vulgui dur a terme una activitat determinada. D’altra banda, i amb l’objectiu d’incrementar la presència territorial de la Institució i d’acostar als membres les activitats i les possibilitats de participació, la Institució fomenta la creació de delegacions i dóna suport a les seves activitats; aquest és el cas de la delegació del Bages.

Actualment les activitats principals fan referència a l’organització de cicles de sessions científiques, jornades i seminaris tècnics i cursos naturalistes. També s’hi desenvolupen diverses activitats conjuntament amb altres entitats de caire naturalista i tasques d’assessorament a les institucions. Més recentment, s’han començat a desenvolupar diversos projectes relacionats amb la promoció de la recerca i la seva aplicació a la gestió i la conservació dels sistemes naturals.

Anualment es publica el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, que recull articles científics relacionats amb l’estudi dels organismes i dels sistemes naturals i la seva conservació. De manera no tan periòdica, també es publiquen treballs de recerca de caire més monogràfic en les col·leccions «Memòries i Treballs». La difusió dels treballs es realitza aprofitant les noves tecnologies de la informació.