Boix

Buxus sempervirens

El boix o boix comú (Buxus sempervirens) és un petit arbre perennifoli de la família de les buxàcies que no acostuma a superar els 5 m d’alçària i generalment es troba en forma arbustiva. Mereix especial atenció perquè és molt abundant a les zones de muntanya mitjana de Catalunya en què el sòl és calcari.

Capçada. Té forma ovoide i el fullatge molt dens.
Tronc i brancatge. El tronc està molt ramificat; generalment des de la base. Els branquillons es disposen oposats, són de color verd i tenen la secció quadrangular. Quan són joves sovint presenten pèls. L’escorça vella és de color gris clar marronós i està formada per petites plaques amb aspecte d’escama.
Fulles. Són petites (1-3 cm de llargada per 0,7-1,5 cm d’amplada), persistents i simples, i estan en disposició oposada. Tenen un pecíol molt curt i un limbe el·líptic o ovat (sovint amb un petita osca a l’àpex), enter, coriaci i sense pèls. El seu anvers és lluent i de color verd fosc, mentre que el seu revers és de color verd groguenc. Sovint prenen tonalitats vermelloses a l’hivern o en temps de secada i, si són parasitades pel pugó saltador Psylla buxi, adquireixen forma hemisfèrica i formen un cecidi característic. Amb la calor i la humitat, el boix desprèn una olor particular.
Flors. És una espècie hermafrodita amb flors unisexuals. Aquestes flors, que són petites, de color groc i perfumades, es disposen agrupades en glomèruls a l’axil·la de les fulles. Cada glomèrul està format per una flor femenina central, amb 1 pistil de 3 estils, envoltada per unes quantes flors masculines que tenen 4 estams cadascuna. Floreix de març a abril.
Fruits. Són càpsules ovals i dures que fan 1 cm de llargada, aproximadament. En madurar, a l’estiu, s’obren en 3 valves cadascuna de les quals presenta 2 banyes que deriven de l’estil. Aquestes banyes atenyen la quarta part de la llargada de la càpsula. Cada càpsula conté 6 llavors de color negre brillant.
Requeriments físics i químics. És una espècie una mica exigent pel que fa a la quantitat d’aigua que necessita. A Catalunya, a la muntanya mitjana pot viure a qualsevol lloc, però a la terra baixa es refugia a les torrenteres frescals i a les obagues. De tota manera, sol sobreviure a llargs períodes de sequera. Viu bé tant a ple sol com a l’ombra i resisteix les glaçades intenses. Se’l pot trobar en qualsevol tipus de sòl ric en nutrients, tot i que prefereix els calcaris. Sovint viu en vessants pedregosos de fort pendent, on protegeix molt bé el sòl de l’erosió.
Propagació. De manera natural el boix es propaga per llavors, i artificialment per estaca semillenyosa a l’estiu i per estaca llenyosa a la tardor.
Creixement. Lent.
Usos. La seva fusta, d’un color groc llimona, és molt dura i de molt alta densitat, i admet un gran poliment. S’utilitza en torneria, escultura i artesania (estris de cuina, peces d’escacs, marqueteria, instruments musicals de vent, gravats…). Tot i que s’havia utilitzat en farmàcia com a purgant i antipirètic, el boix és una planta tòxica rebutjada pel bestiar. Les seves fulles i les seves tiges tendres contenen alcaloides verinosos que poden provocar dolor estomacal, vòmits, diarrea, convulsions i fins i tot la mort. Diverses varietats de boix són emprades com a ornamentals. S’utilitzen per formar tanques i, pel seu fullatge compacte que admet ser retallat per donar-li formes geomètriques, són ideals per fer els parterres dibuixats que caracteritzen les grans realitzacions de jardineria d’estil regular o francès típiques del segle XVIII.
Distribució geogràfica. És un arbre de distribució submediterrània que ocupa una àrea discontínua que s’estén des de Portugal fins al Caucas. És molt comú a tot el vessant sud dels Pirineus, on creix fins a 2000 m d’altitud i se’l pot trobar dins dels boscos (pinedes, rouredes, alzinars i certes fagedes) o en vessants rocosos formant boixedes arbustives en les quals és l’espècie dominant. És bastant abundant al Bages, especialment a les obagues.

La papallona defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) va arribar a Catalunya, a la comarca de La Garrotxa, l’any 2014. L’any 2017 se’n van veure els primers exemplars a la comarca de Bages. Les erugues de la papallona del boix defolien sovint completament el boix, fins i tot en roseguen l’escorça. Les imatges 6ª, 7ª i 8ª mostren el rebrot de les branques de boix a la temporada següent després d’haver patit la defoliació per l’eruga. Esperem que no es repeteixen les explosions de població de papallona del boix que s’han vist a tants llocs de Catalunya, també al Bages, capaces de no deixar ni una sola fulla de boix en tot un bosc que n’havia estat ple.

[fotos Florenci Vallès (1ª i 2ª), Jordi Badia (3ª, 5ª i 8ª), Marta Queralt López Salvans (4ª) i Pere Moraleja (6ª i 7ª)]