El freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia), també conegut en català amb els noms de freixe, fleix, freixe mascle i estanca-sang, és un arbre de la família de les oleàcies que rarament supera els 20 m d'alçada, però pot arribar als 25 m. Té el tronc normalment recte i la capçada densa i amb forma de cúpula més o menys allargada. L'escorça jove d'aquest arbre és llisa i grisa, però en envellir es fissura. Els branquillons són gruixuts, estan puntejats de lenticel·les blanques i la seva disposició és oposada. Els borrons són grossos, rabassuts i de color marró fosc. Al llarg dels branquillons hi ha parelles de borrons oposats, i a l'extrem n'hi ha 3: el borró apical i 2 de laterals.

Les fulles del freixe de fulla petita són caduques, glabres i compostes imparipinnades, fan 15–20 cm de llarg, normalment tenen 5–9 folíols –però poden arribar a tenir-ne 13– i estan en disposició oposada. Els folíols fan 3–9(13) cm de llarg i 0,8–2,5(3) cm d'ample, són lanceolats, tenen la base en forma de tascó i acaben en punta. No tenen peciòlul i tenen el marge dentat, amb les dents ordinàriament corbades cap enfora, no més nombroses que els nervis laterals i amb els entrants entre elles curvilinis i amples. Estan disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l'anvers i més pàl·lids al revers. A la tardor, les fulles es poden tornar de color groc més o menys marronós abans de caure, però sovint cauen encara verdes.

Les flors són petites i de color porpra, que es torna groc quan s'obren les anteres. No tenen calze ni corol·la i es troben agrupades en panícules denses que apareixen abans que les fulles sobre els branquillons crescuts l'any anterior (foto mig esquerra). Poden ser hermafrodites o unisexuals. En cas d'haver-n'hi, el pistil és únic i, si presenten estams, en tenen 2. La floració es produeix de febrer a març. La pol·linització té lloc mitjançant el vent. Els fruits són sàmares lanceolades de 2,5–5 cm de longitud. Estan constituïdes per una llavor allargada i un pericarp membranós que s'expansiona formant una ala prima que té com a funció la dispersió mitjançant el vent. Les sàmares inicialment són de color verd groguenc i adquireixen un color marró clar quan maduren a la tardor. En alguns casos són tan abundants que el seu color verd groguenc predomina sobre el verd intens del fullatge (foto inferior esquerra). Persisteixen a l'arbre després de la caiguda de les fulles. Vegeu la transformació de les flors en cecidis per l'àcar Eriophyes fraxiniflora.

Prefereix els sòls humits i profunds, però, entre els arbres propis del bosc de ribera, és, juntament de l'om, el menys exigent pel que fa a la humitat edàfica. Tolera mitjanament bé l'ombra, resisteix perfectament les temperatures baixes i és indiferent a la naturalesa química del sòl pel que fa al carbonat de calci. Es propaga per llavors, però no per esqueixos. És de creixement ràpid i no acostuma a viure més de 150 anys.

La seva fusta, de color groc pàl·lid rosat, és molt dura, molt elàstica i de densitat mitjana o alta. S'utilitza en ebenisteria (xapes, paviments) i en torneria (mànecs d'eines, aparells de gimnàstica, tacs de billar...). Les fulles constitueixen un bon farratge per al bestiar. Tradicionalment s'han utilitzat com a aliment de reserva per a l'hivern, però aquest aprofitament és cada cop més infreqüent. S'han usat en medicina com a laxant i diurètic. La varietat cultivada ‘Raywood', que té port compacte, és apreciada com a arbre ornamental pel color granat que adquireix el seu fullatge a la tardor.

La imatge inferior mostra un grup de plançons de freixe de fulla petita. Els seus cotilèdons -les primeres fulles d’una plàntula, dues a les fanerògames dicotiledònies i un de sol a les monocotiledònies- són simples i el·líptics, ben diferents de les fulles pinnaticompostes que els seguiran.
Els plançons d’arbres solen néixer en grups o onades anomenades cohorts quan en un indret particular s’han donat les condicions propícies; aquests llocs semblen la safata de plàntules d’un viver preparades per ser trasplantades a un hort. D’entre els nombrosos plançons d’una cohort, pocs arribaran a adults; però al cap dels anys sovint es reconeix encara arbres de la mateixa edat al bosc, resultat d’una anyada de reclutament amb èxit.

És una espècie pròpia dels boscos de ribera del sud d'Europa –tot i que arriba fins a Bretanya i Txèquia–, del nord d'Àfrica i d'Àsia Menor. A la zona nord de la seva àrea de distribució coincideix amb el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), una espècie a la qual s'assembla bastant. L'existència d'individus amb característiques intermèdies entre les dues espècies fa pensar en una probable hibridació. Pius Font i Quer a Ensayo fitotopogràfico de Bages (1914) diu que el freixe de fulla petita a començament del segle XX era una espècie rara al Bages, però actualment hi abunda, especialment a la conca del Cardener. La imatge superior esquerra mostra un freixe de fulla petita a la riba del Cardener, al davant de l'entrada de l'estació de tren de la Renfe a Manresa. A la comarca és una espècie en expansió que a vegades es troba fins i tot fora de l'àmbit dels boscos de ribera. És possible que la regressió de l'om (Ulmus minor) causada per la malaltia fúngica de la grafiosi hagi deixat espai per a l'expansió del freixe de fulla petita. Probablement aquest arbre era rar al Bages a començament del segle XX perquè llavors les terres fèrtils de les quals és propi estaven completament ocupades per l'agricultura. [fotos Florenci Vallès]