Un estrat de roca dura, normalment una capa de conglomerat d’uns pocs metres de gruix, constitueix els altiplans del relleu tabular. L’erosió de les roques toves situades just a sota, normalment lutites, posa al descobert i ressalta aquest estrat culminant molt més resistent (foto 1ª, a l’esquerra, al cim de Collbaix [Manresa]).
Progressivament descalçat, l’estrat culminant pot fer de sostre d’una balma (foto 2ª, al punt més alt de la solella del Puig [Rajadell]).
L’estrat culminant sobresurt més i més fins que grans blocs de roca, limitats per esquerdes prèvies i de forma vagament prismàtica, un dia acaben per desprendre-se’n i caure pendent avall (foto 3ª, a Rajadell).
Els nombrosos blocs de conglomerat que a les imatges 4ª, 5ª i 6ª veiem disseminats per tot el vessant, formant el que en geomorfologia s’anomena un caos o caos de blocs, són caiguts de l’estrat culminant. I més encara que en cauran, només és qüestió de temps. La foto 4 ª és obtinguda a cal Miralles (Rajadell), la foto 5 ª a la solella del Puig (Rajadell) i la 6ª al vessant sud de l’esglesiola de Santa Cecília de Grevalosa (Castellfollit del Boix). Alguna vegada els blocs arriben a baixar fins al fons de la vall, com és el cas del gran bloc de pedra sorrenca i conglomerat que fa de pont de la riera de Mura prop del mas Ventaiol (el Pont de Vilomara i Rocafort) (foto 7ª).
[fotos Jordi Badia (1ª i 6ª) i Florenci Vallès (2ª, 3ª, 4ª, 5ª i 7ª)]