El càdec (Juniperus oxycedrus ssp. oxycedrus var. microcarpa) és un arbrissó que no acostuma a superar els 8 m, sovint de port arbustiu, similar al ginebre (Juniperus communis), però generalment no tan dens. El càdec té a la cara superior de les fulles dues bandes blanques separades clarament pel nervi central verd, mentre que el ginebre presenta una sola banda blanca central. Ambdues espècies també es diferencien pel color i la mida dels gàlbuls madurs -els del càdec són rogencs i mesuren de 6 a 12 mm, mentre que els del ginebre són de color blau fosc i mesuren de 5 a 9 mm-, però aquesta diferència tan sols es pot apreciar en els exemplars femenins perquè tant el càdec com el ginebre són espècies dioiques, amb individus que tan sols fan flors femenines i individus que tan sols en fan de masculines.
La foto 1ª mostra un exemplar femella amb els gàlbuls madurs. A la foto 2ª veiem un exemplar mascle amb les flors masculines que consten només d’una esquama i els estams.
Malgrat que els llibres de botànica solen situar la floració del càdec a l’abril, a la comarca de Bages es veuen individus plenament florits ja a començaments de desembre.
Tant els gàlbuls del ginebre com els del càdec s’utilitzen en la fabricació de ginebra, però els del ginebre són més aromàtics.
El càdec és una espècie de distribució mediterrània que tolera molt bé la sequera, mentre que al ginebre se’l pot trobar a la major part d’Europa, però defuig les zones massa seques. El càdec, després de cremar-se, rebrota de soca; en canvi, el ginebre, com els pins autòctons, no és capaç de rebrotar després de patir el pas de les flames.
Popularment, tant Juniperus communis com Juniperus oxycedrus al Bages es coneixen amb el nom de ginebre. A la serra del Ginebral, que pertany al terme de Rellinars (Vallès Occidental) però és a tocar del Bages, hi abunden els càdecs. Segons els diccionaris, d’una població de ginebres se n’ha de dir ginebreda o ginebrar (no ginebral) i d’una bosquina en què domina el càdec se n’ha de dir cadequer. Al Bages és fàcil trobar cadequers, especialment al quadrant sud-oest de la comarca. Aquestes bosquines creixen normalment sobre els sòls més pobres i secs, sovint en llocs on el recobriment vegetal és discontinu a causa de l’erosió i l’arbust petit dominant és el romaní.
[fotos Jordi Badia]