El Puig Neulós i el castell de Requesens

PIRINEUS ARRAN DE MAR I MICOLOGIA SOBRE SÒL SILÍCIC

Trencant amb la tradicional sortida de reconeixement micològic als entorns de les comarques veïnes, enguany iniciem les sortides naturalistes al paratge natural de l'Albera, situat a l'extrem oriental dels Pirineus. El propòsit d'aquesta proposta és divers. Tant interessant és observar la transició entre les espècies de la serralada pirinenca i les genuïnament mediterrànies, com reconèixer les espècies micològiques lligades als boscos que es desenvolupen sobre la roca metamòrfica dels Pirineus. Com a colofó al dia, fem una visita al proper castell de Requesens.

Així, partim del coll de l'Ullat (936 m) direcció SE travessant boscos ombrosos fins apropar-nos al Roc Furiós, una magnífica atalaia del Canigó (2784 m), espai que vàrem visitar en una sortida anterior. Seguim carenejant direcció E per prats d'aire alpí fins al cim del Puig Neulós (1257 m). Des d'aquest punt, s'assoleix una immillorable vista sobre les planes de l'Empordà i del Rosselló, de la Mediterrània i de la carena oriental dels Pirineus. Comencem a baixar del cim direcció SE, travessant una magnífica fageda cap el coll Pregon (1048 m). El camí fins el castell de Requesens (512 m) ens mena per fagedes i rouredes amb castanyers, tot travessant diversos regerols que alimenten el torrent del Coll Pregon. La classificació de les diverses espècies de bolet recollides ens entreté durant el dinar. Seguim el camí i, ja en clar vessant solell, comprovem com els alzinars i suredes sobre sauló són el substrat ideal per l'ou de reig (Amanita caesarea). Complementàriament al to naturalista de la diada, no desmereixem la visita al castell de Requesens, reconstruit totalment durant el s. XIX però d'origens notablement més antics (s. XI-XII). Finalment, acabem la sortida al poble empordanés de Cantallops.

Mapa i traça de la sortida

Enregistrament:Ticià Josep/Edició: Albert Pujolar

L'OMBRÍVOL VESSANT NORD DE L'ALBERA

Deixant el Pertús enrera en direcció N, una carretera ens condueix fins el coll de l'Ullat (936 m), punt de partida de la sortida. Ens endinsem per les ombrívoles plantacions de pi de Còrsega (Pinus nigra subsp. laricio). Aquests boscos atapeïts ocupen un espai que, de forma natural, li correspondria al faig (Fagus sylvatica) i altres plantes de caire eurosiberià,

1.pi de Còrsega (Pinus nigra subsp. laricio), al coll de l'Ullat, un altre exemple del paisatge modificat a mans de l'home.

Autor: Marta Queralt

2. Detall de les distintives agulles helicoïdals del pi de Còrsega (Pinus nigra subsp. laricio)

Autor: Marta Queralt

Sota aquest sotabosc, relativament privat de llum i per tant, d'una baixa riquesa nemoral, hi comencem a trobar les primeres espècies de bolets, entre ells, alguns exemplars de l'apreciat cep o sureny (Boletus edulis).

També observem com les pinàcies caigudes acullen espècies que es desenvolupen formant flotes o feixos sobre fusta en descomposició, com el bolet de pi (Hypholoma fasciculare) o el seu parent, l'Hypholoma sublateritium,

3. Flota de bolet de pi (Hypholoma fasciculare), desenvolupant-se sobre una soca d'un arbre.

Autor: Marta Queralt

També trobem altres espècies especialistes en boscos de coníferes, que poden crèixer sobre sòl, fusta enterrada o soques de coníferes, com els del gènere Mycena,

4. Bolets del gènere Mycena, possiblement Mycena galopus. Alguns membres d'aquest gènere, sobretot d'espècies tropicals, exhibeixen fenòmens de bioluminiscència, conegut vulgarment en anglès com a Foxfire.

Autor: Marta Queralt

A mesura que ens atansem al marge de la carena, cap els cims rocosos del roc Furiós i dels tres Termes (1129 m), arribem al límit del bosc, on augmenta el predomini de les bardisses, amb plantes com l'esbarzerola tomentosa (Rubus canescens), rosers diversos (Rosa sp.), l'aranyoner (Prunus spinosa), l'arç blanc (Crataegus monogyna) i altres plantes espinescens de caire arbustiu, així com vegetació ruderal diversa, degut a la presió antròpica de la pista propera que permet un fàcil accès del visitant, i el pasturatge als prats. Les landes doncs, costituiexen la comunitat de transició cap a la fageda de la zona alta i ventosa del vessant obac.

5. El Canigó, des dels vessans rocallosos de la carena del Puig Neulós.

Autor: Marta Queralt

6. Furits de l'arç blanc (Crataegus monogyna), prou abundant a la carena entre el Coll d'Ullat i el Puig Neulós.

Autor: Marta Queralt

Aquesta relativa pobresa del vessant Nord, tan modificat per l'acció humana i castigat per condicions cilmatològuiques desfavorables, contrasta amb la riquesa present a les zones més humides i relativament enlairades, amb una rica vegetació de suredes, alzinars, castanyedes, rouredes i fagedes.

Abans de passar al vessant Sud, continuem carenejant fins el Puig Neulós, travessant una peculiar fageda, la dinàmica de la qual resta absolutament determinada pel clima i sòl en què es desenvolupa.

EL VENT ENTRE ELS FAIGS

La fageda de la carena del Puig Neulós forma un bosc de poca alçada, entre 8 i 12 m, degut a les rigoroses condicions edàfiques i climàtiques, amb forts vents i sòls poc consistents. Això dificulta que el bosc pugui crèixer compacte i dens, cosa que a l'hora propicia una escasa protecció contra els agents medioambientals, fonamentalment el vent.

Així, la tramuntana és la responsable del creixement assimètric dels faigs en forma de bandera, seguint la inclinació N-S marcada per la direcció d'aquest vent.

7. Comunitat de faigs a la carena, amb el Puig Neulós al fons. Es pot apreciar clarament el desenvolupament en bandera causat per les tramuntanades.

Autor: Marta Queralt

Aquesta fageda peculiar es desenvolupa junt amb una vegetació de caire arbustiu i arbori, amb  grèvol (Ilex aquifolium), arç blanc (Crataegus monogyna) i aranyoner (Prunus spinosa). En definitiva, arbustos amb formes rebordonides, compactes i en alguns casos, espinescents per a minimitzar la depredació del bestiar. Els exemplars més aïllats i, per tant, més desprotegits, extremen les formes, fent-les més compactes i arrodonides, formant pràcticament coixins.

8. Línea fronterera a la carena, amb el Puig Neulós al fons

Autor: Marta Queralt

PRATS DE CAIRE ALPÍ A 1200 M?

Finalment, la latitud, les condicions climàtiques, però sobretot les intervencions antròpiques acaben cendint pas als prats acidòfils, on predominen espècies herbàcies i arbustos minvats, com la  gòdua (Sarothamnus scoparius). Si l'acció del pasturatge o de la mà de l'home per mantenir neta de bosc la frontera no existís, la zona seria lentament colonitzada pels boscos que, de forma natural, correspondrien a aquestes altituds, fonamentalment al faig (Fagus sylvatica) i al roure ( roure martinenc (Quercus humilis),roure de fulla gran (Quercus petraea), etc...), així com a espècies més oportunistes i de colonització més ràpida, com el mateix pi de Còrsega (Pinus nigra subsp. laricio).

També trobem alguns bulbs de safrà bord (Crocus nudiflorus), arrencats del terra per algun mamífer a la recerca d'aliment,

9. Possibles bulbs de safrà bord (Crocus nudiflorus), una iridàcia de floració tardana. Les fulles es poden distingir també d'especies semblants, però pertanyents a les liliàcies, com el còlquic (Colchicum autumnale) o el còlquic dels Pirineus (Merendera pyrenaica), per la línia central que travessa la fulla.

Autor: Marta Queralt

Arribem al cim del Puig Neulós (1257 m), on fem un breu mos i comprovem com les característiques bàsiques de la geologia del massís són les pròpies de les roques metamòrfiques dels Pirineus, esquists i pissarres, observant alguns dels afloraments de mica,

10. Aflorament amb mica d'origen metamòrfic

Autor: Marta Queralt

11. El grup, fent un mos al cim del Puig Neulós (1257 m)

Autor: Jordi Badia

Al cim, la  gòdua (Sarothamnus scoparius), un arbust subàfil·le, desproveït de flor i llegum en aquesta època, juntament amb una espècie al·lòctona força invasiva, el Senecio inaequidens, encara florit, dominen l'espai herbaci-arbustiu,

12. Mates de gòdua (Sarothamnus scoparius), al cim del Puig Neulós

Autor: Marta Queralt

13. L'invasor Senecio inaequidens, en plena floració, als voltants del Pug Neulós.

Autor: Marta Queralt

14. Al pla de la Tanyareda, elSenecio inaequidens també hi guanya terreny

Autor: Marta Queralt

Comencem la baixada, direcció SE cap el coll Pregon (1048 m) i seguim trobant alguns exemplars de  grèvol (Ilex aquifolium), de peculiars formes, amb un sotabosc de falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i arbustos diversos com l'aranyoner (Prunus spinosa),

15. Un exemplar de grèvol, amb les antenes de comunicació dell cim del Puig Neulós al fons.

Autor: Marta Queralt

16. Sotabosc amb falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i detall de les pínnules triangular-oblongues.

Autor: Marta Queralt

17. Aranyoners amb baies, que s'utilitzen per a la fabricació del famós patxaran.

Autor: Marta Queralt

De fet, l'Albera hi són presents diverses espècies vegetals protegides. Entre aquestes, els arbres així considerats són el  grèvol (Ilex aquifolium) i el teix (Taxus baccata), del qual n'existeixen uns quants exemplars localitzats fonamentalment a la capçalera de l'Orlina.

El  grèvol (Ilex aquifolium), que trobem principalment als boscos mixtos humits de roure de fulla gran (Quercus petraea) i faig (Fagus sylvatica) del pis montà, té una importància destacable per a la fauna durant els mesos freds, tant com a font d'aliment, com per ser recer del fred degut a què és l'únic arbre que manté el dens fullatge perenne que desenvolupa en aquesta època.

Seguim baixant i travessem el pla de la Tanyareda (1061 m.), on continuem trobant de forma més o menys discontínua arbustos supervivents al pastoreig del bestiar,

18. Vista del pla de la Tanyareda (1061 m.)

Autor: Marta Queralt

19. Bestiar pasturant a la carena E del Puig Neulós, en direcció al Coll Pregon

Autor: Marta Queralt

20. Exemplar de Meloe violaceus , espècie del mateix gènere de coleòpter que vàrem trobar a la sortida de La vall d’Incles i els estanys de Juclar.

Autor: Marta Queralt

Ens endinsem cap a la fageda , i deixant enrera el refugi de la Tanyareda (1040 m.), ens atansem als voltants del coll Pregon (1041 m), on iniciem el descens definitiu  per anar a buscar el camí que ressegueix el Torrent de Coll Pregon fins a les Carboneres (554 m), on ens aturem per dinar i realitzar la sessió d'identificació de les espècies micològica recollides durant el descens.

21. Aspecte de la fageda als voltants del refugi de la Tanyareda. Aquí, el bosc resta clarament més protegit de la tramuntana i adopta formes més habituals.

Autor: Marta Queralt

ROUREDES DE TRANSICIÓ I ALZINAR A SOLELL

L'aspecte del bosc va mudant progressivament mentre baixem, passant dels boscos de  faig (Fagus sylvatica) a les rouredes mixtes de caire eurosiberià, restringit a les zones altes i humides, amb   roure martinenc (Quercus humilis) i roure de fulla gran (Quercus petraea), esquitxats d'altres espècies, com elcastanyer (Castanea sativa), el perelloner (Pyrus spinosa), l' auró blanc (Acer campestre), l' auró negre (Acer monspessulanum), l'avellaner (Corylus avellana), el grèvol (Ilex aquifolium) i arbustos com l'arç blanc (Crataegus monogyna). Altres espècies, afins a sòl i climatologia, hi troben l'espai ideal per a desenvolupar-s'hi, com els  barretets (Umbilicus rupestris).

22. Fulles de roure de fulla gran (Quercus petraea).

Autor: Marta Queralt

23. El castanyer (Castanea sativa) és un arbre també abundant, introduït també de la mà de l'home per a la seva explotació.

Autor: Marta Queralt

24. Fruit de perelloner (Pyrus spinosa)

Autor: Marta Queralt

A mesura que descendim i trobem espais de solell, les espècies eurosiberianes perden protagonisme a favor de les caràcter mediterrani. Així, el   roure martinenc (Quercus humilis) passa a conviure amb l'alzina (Quercus ilex subsp. ilex) i amb abustos i herbes com el  lloreret (Daphne laureola subsp. laureola), el  marxívol (Helleborus foetidus var. foetidus) i algunes violes (Viola sp.).

A part de la falguera aquilina (Pteridium aquilinum) mencionada anteriorment, altres Polipodiàcies són presents a cotes lleugerament inferiors, com la falzia roja (Asplenium trichomanes), el polipodi (Polypodium vulgare) o la  falzia de bosc (Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris) .

El camí de baixada fins la zona de les Carboneres creua diferents torrents que alimenten el de Coll Pregon.

25. Un dels regerons que supleix el torrent del Coll Pregon

Autor: Marta Queralt

Aquest curs d'aigua, semblant a la major part dels que es poden trobar a la serra, són curts i d'escàs cabal, propis de les àrees sotmeses al règim mediterrani. No obstant, a l'hivern, són capaços de mantenir zones de terreny humides, per la qual cosa hi trobem espècies afins a aquest tipus de terres, com l'herba presseguera lapatifòlia (Polygonum lapathifolium),

26. L'herba presseguera lapatifòlia (Polygonum lapathifolium), a la zona humida d'un dels nombrosos regerots que alimenten els torrents d'escàs cabal de la serra.

Autor: Marta Queralt

MICOLOGIA SOBRE SÒL SILÍCIC

Com s'ha comentat, les roques metamòrfiques dels Pirineus, esquists i pissarres defineixen l'edafologia de la serra de l'Albera. Aquest sòl silícic hi condiciona el desenvolupament de plantes com la falguera aquilina (Pteridium aquilinum), elbruc boal (Erica arborea) o espècies introduïdes a cotes més baixes i sobre el sòl més degradat de sauló, com la surera (Quercus suber). I les espècies micològiques que hi trobem no en seran una excepció, com comprovem durant la sessió de identificació dels exemplars recollits.

Sense ànim de fer classificacions inflexibles, que serien del tot artificioses, es pot descriure les espècies micològiques en funció de les comunitats que reconeixem durant la sortida, amb els matisos de temporalitat que s'escaigui.

Així, el tram recorregut inicialment al bosc de pinàcies, és el terreny ideal per a trobar els primers exemplars de ceps - cep o sureny (Boletus edulis) i parents propers, com el  cep vermellós (Boletus pinophilus)-. També s'hi desenvolupen diversos tipus de pinetells (Suillus sp.), com el pinetell de calceta (Suillus luteus), o fins i tot, el reig bord (Amanita muscaria).

Els boscos més humits, especialment al tram de fageda, són preferits per algunes cuagres, com el carboner gros (Russula nigricans) , la cuagra pudent (Russula foetens),o d'altres espècies, com la bromosa (Clitocybe nebularis), diverses espècies de Mycena, el reig bord (Amanita muscaria) o el mateix ou de diable (Phallus impudicus),

27. El  cep o sureny (Boletus edulis), espècie amb preferència pels bsocos de conifres sobre sòls àcids.

Autor: Marta Queralt

28 . Exemplar de  cep vermellós (Boletus pinophilus). Malgrat el su nom, localitzem algun d'aquests exemplars sota zona de faigs.

Autor: Marta Queralt

29 .El reig bord (Amanita muscaria), bolet amb un efecte tòxic notori, degut a un del seus components principals l'àcid ibotènic. El casos greus, pot arribar a produir la mort.

Autor: Albert Pujolar (dalt), Marta Queralt (sota)

30. Exemplars de candela de bruc gegant (Leucopaxillus giganteus). Els micelis d'aquest bolet secrecionen un antibiòtic, la clitocibina, que causa la mort d'un gran nombre de bactèries allí on es desenvolupa, així com canvis en l'estructura química del sòl, cosa que explica el seu habitual creixement solitari, sense herbe ni altres espècies vegetalsal seu voltant.

Autor: Marta Queralt

A la zona de roureda i castanyer (Castanea sativa), hi trobem bolets diversos com la  llora verda (Russula virescens), l'apagallums (Macrolepiota procera), la vinosa (Amanita rubescens), la farinera borda (Amanita phalloides), el cep o sureny (Boletus reticulatus), diverses espècies de mataparents, com el mataparent de peu vermell (Boletus erythropus) o el metzinós matagent (Boletus satanas).

31. L'apagallums (Macrolepiota procera),  un bolet toterreny, que so trobar-se a les vorades dels boscos i a zones aclarides.

Autor: Marta Queralt

32. Pel color del basiodoma, molt rar entre les Corticiàcies, el bolet de soca blau (Pulcherricium caeruleum)és incofusible. Aquest cobreix branques de planifolis diversos, iniciant el creixement en un punt arrodonit, estenent-se ràpidament i arribant a cobrir gran part del substrat.

Autor: Albert Pujolar

Sens dubte però, l'alzinar ens ofereix el substrat més ric en bolets. Els més representatius són, de nou les cuagres (Russula sp.) i alguns representants de la família de les Boletaceae, com el  cep o sureny (Boletus reticulatus), el  mataparent de peu reticulat (Boletus luridus) o de gèneres propers com l'alzinall (Leccinum lepidum). Altres bolets formen freqüentment part d'aquesta comunitat, com la lleterola (Lactarius chrysorrheus), que vàrem poder trobar en una irritant abundància, el carlet vermell (Hygrophorus russula), l'alzinoi (Armillaria mellea), el rossinyol (Cantharellus subpruinosus), el peu de rata (Ramaria flava) i alguns bolets de soca, com el bolet de soca versicolor (Trametes versicolor), la pipa (Ganoderma lucidum) o algunes espècies d'orella de gat -orella de gat blanca (Helvella crispa) i  orella de gat negra (Helvella lacunosa) -.

33. Flotes d''alzinoi (Armillaria mellea) en diferents estats de desenvolupament.

Autor: Marta Queralt

34. El peu de rata coliflor (Ramaria botrytis) , una Ramaria de tons rosats i ramificacions coral·loides i curtes i caracterísitques tamificacions, sembla ser també un bon bolet comestible.

Autor: Marta Queralt

35. Exemplar de Coprinopsis picacea, de la mateixa família que el bolet de tinta (Coprinus comatus).

Autor: Albert Pujolar

36. Lapipa (Ganoderma lucidum), bolet que es desenvolupa sobre les soques o bases de troncs de planifolis, o sobre fusta colgada.

Autor: Marta Queralt

37.  L'abundantíssimalleterola (Lactarius chrysorrheus), a la zona d'alzinar.

Autor: Marta Queralt

38.  Exemplar de pebrassa vellutada (Lactarius vellereus), del mateix gènere que lalleterola (Lactarius chrysorrheus) .

Autor: Marta Queralt

També diversos membres del gènere Amanita hi són presents, com la farinera borda (Amanita phalloides)o el pixacà (Amanita pantherina),

39. Lafarinera borda (Amanita phalloides), un dels bolets més verinosos dels nostres boscos. Amb aquest sól bolet, en tindriem suficient per matar una persona.

Autor: Marta Queralt

40. El pixacà (Amanita pantherina), una altra Amanita, també tòxica, però amb menys incidència gràcies a les manifestacions més ràpides dels primers simptomes d'intoxicació, cosa que ajuda a disminuir la mortalitat degut a aquesta espècie.

Autor: Marta Queralt

Sens dubte però, la reina de les Amanita es troba a les zones d'alzinar sobre substrat silícic, l'ou de reig (Amanita caesarea), on, sovint, hom pot trobar introduïda la surera (Quercus suber). Aquests boscos, termòfils i considerablement menys ombrívols, ens permeten trobar, junt amb moltes de les espècies d'alzinar mencionades anteriorment, al rei de la nostre cuina,

41. El magnífic ou de reig (Amanita caesarea), en les seves fases més inicipients, i que ens ajuden a entendre el seu nom popular.

Autor: Marta Queralt

Un breu i no exhaustiu llistat de les espècies, que identifiquem durant el dinar, pot ser el següent,

• bolet de soca blau (Pulcherricium caeruleum)
• llengua de terra hirsuta (Trichoglossum hirsutum)
• pipa (Ganoderma lucidum)
• peu de rata coliflor (Ramaria botrytis)
• alzinoi (Armillaria mellea)
• trompeta de la mort (Craterellus cornucopioides)
• mocosa blanca (Hygrophorus sp.)
• candela de bruc gegant (Leucopaxillus giganteus)
• Mycena galopus
• apagallums (Macrolepiota procera)
• Coprinopsis picacea, de la mateixa família que el bolet de tinta (Coprinus comatus)
• reig bord (Amanita muscaria)
• ou de reig (Amanita caesarea)
• pixacà (Amanita pantherina)
• vinosa (Amanita rubescens)
• farinera borda (Amanita phalloides)
• reig bord groc (Amanita citrina)
• bolet de pi (Hypholoma fasciculare)
• pebrassa vellutada (Lactarius vellereus)
• carboner gros (Russula nigricans)
• Russula sp.
• lleterola (Lactarius chrysorrheus)
• cep vermellós (Boletus pinophilus)
• cep o sureny (Boletus edulis)
• sureny fosc (Boletus aereus)
• cep o sureny (Boletus reticulatus)
• fetjó rosat (Rhizopogon roseolus)

A mesura que ens acostem al castell de Requesens, la vegetació augmenta clarament els seus trets mediterranis. Els boscos mixtos d'alzines són més esclarissats, i conviuen amb arbres com l'arboç (Arbutus unedo). Entre la vegetació arbustiva predominen l'estepa negre (Cistus monspeliensis), l'estepa borrera (Cistus salviifolius), el 'bruc boal (Erica arborea) o lavidalba (Clematis vitalba).

Al llarg del camí també trobem altres plantes d'ambient ruderal i de bardisses, com l' ortiga major (Urtica dioica) o la rementerola (Satureja calamintha), mentre que als marges de les rieres trobem el vern (Alnus glutinosa) i l'àlber (Populus alba).

42. La rementerola (Satureja calamintha) en floració.

Autor: Albert Pujolar

Prop del castell, podem veure alguns exemplars de cedre (Cedrus libani), un altre espècie introduïda per l'home, a l'igual que el castanyer (Castanea sativa), l'avet (Abies alba) o el xiprer dels pantans (Taxodium distichum), una cupressàcia d'orígen americà.

La colla es reagrupa al castell i hi fa una visita.

43. Exemplar de xiprer dels pantans (Taxodium distichum), als voltants del Castell de Requesens.

Autor: Jordi Badia

EL CASTELL DE REQUESENS

Malgrat la seva gairebé completa reforma a finals del s. XIX a mans del seu propietari, el comte de Perelada, el castell de Requesens aconsegueix evocar èpoques remotes, possiblement gràcies als pocs vestigis medievals que resten de la seva construcció al s. XI-XII, com la torre quadrada, una part de la porta i uns panys de baluards.

44. El Castell de Requesens

Autor: Jordi Badia

La seva construcció va originar enfrontaments durant els anys 1040 al 1078 entre el seu promotor, Gausfred II de Rosselló i el comte Ponç d'Empúries. No van acabar aquí les disputes, sinó que pràcticament un segle després, entrat el s. XII, als anys 1115-1164, els comtes de Rosselló pacten amb els Rocabertí - vescomtes de Peralada- en contra del comte d’Empúries, Ponç Hug I. Aquest fet motiva la guerra de Requesens, que conclou l'any 1148 mantenint-se el castell sota el comptat rosellonés. El 1172 mor Girard II, últim comte del Rosselló, que deixa el castell a mans d'Alfons I, comte de Barcelona - i que esdevingué Alfons II d’Aragó, “el Cast”-. Aquest, possiblement per a mantenir la pau a la zona, dona finalment el castell al comtat d’Empúries.

45. Aspecte extern del castell

Autor: Marta Queralt

El 1182 es constata com a data de la primera citació del cognom Requesens, quan Arnau de Requesens esdevé testimoni del pacte entre Jofre de Rocabertí i el comte d’Empúries. L’arrel d'aquest nom, clarament germànic, provindria de Rekesvinth, nom també d'un rei visigot del segle VII. Al cap d'un segle, el castell pateix l'assetjament dels croats francesos comandats per Felip l’Ardit (1285) però l'intent fracasà, malgrat la potent maquinaria emprada durant aquella època, com demostren els projectils de catapulta de 50 cm de diàmetre trobats al veí castell de Rocabertí. Si resulta no obstant reeixit l'intent de Felip el Bell el 1288, que saqueja i abandona el castell, fet que motiva la posterior reedificació, ampliació i fortificació durant els segles XIII i XIV. El 1418, castell i propietats passen a ser propietat de Dalmau de Rocabertí, hereu de Pere II, de mans d'Alfons V el Magnànim, després d'ésser annexionat a la corona d'Aragó per Martí l’Humà. Després de participar a la guerra dels remences (1462-72), el castell és ocupat per bandolers i indigents, restant progressivament abandonat.

46. L'interior del castell resulta força laberíntic, amb gran nombre d'estances i nivells.

Autor: Marta Queralt

A finals del segle XIX, el comte Tomàs de Rocabertí-Dameto inicià les obres de reconstrucció, que finalitzen el 1899. Aquesta reconstrucció va respectar l'estructura original, emprant materials de les mateixes característiques, cosa que fa complicat destriar què és original i què reconstruït. No obstant, es pot afirmar que la part de muralla nord-occidental és la millor conservada, juntament amb la torre de planta quadrada del segle XIII.

47. Torre rodona i part de les muralles altes

Autor: Marta Queralt

Poc després de la inauguració de les obres del castell, va passar per diverses mans fins que el duc de l’Infantado el va vendre a Comercial Borés durant la postguerra, període en què va ser utilitzat com a caserna pels soldats de la regió, per controlar l'activitat dels “maquis”. Degut a aquesta estada, gran part de les estructures internes es van destruir, deixant-lo de nou en estat ruïnós. Finalment, l ’any 1955 va ésser readquirit pels industrials Pijoan i Esteba. Des d'aleshores, restà deshabitat i accessible fins el 1993, en què a conseqüència d'un incendi el 1990 a mans d'actes incontrolats dels visitants, es restringeix l'accès i només es permeten visites previ pagament.

48. El sol es comença a pondre i dibuixa la silueta del castell sobre el bosc.

Autor: Marta Queralt

Malauradament, la jornada no ens permet altres visites interessants a la zona, com els estanys temporals de la Jonquera, que conformen un conjunt de petits estanyols i de zones de prats humits, situats sobre materials quaternaris i alimentats per aigua freàtica. La majoria dels estanys són de poca extensió i, per tant, la major part són de caràcter temporal, assecant-se a l’estiu.

Aquests estanys són rellevants des d'un punt de vista naturalista, tant per ser punts importants en les vies de migració d’algunes aus, com per la fauna invertebrada, fonamentalment de coleòpters aquàtics, que hi és catalogada. També cal destacar les poblacions de sangoneres i la presència de 10 espècies d'amfibis, i de la tortuga de rierol (Mauremys leprosa).

Parlant de rèptils, l'espècie animal més valuosa de l'Albera és, sens dubte, la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), la població de la qual resta en greu perill d'extinció a causa dels incendis forestals, canvis en els usos del sòl i la captura il·legal. Per ajudar a preservar el seu 'hàbitat, s'han creat dues reserves naturals parcials i el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera (C.R.T.), espai que vetlla per a la reproducció d'aquesta espècie per a la seva reintroducció progressiva. La visita a aquest centre passa també a restar en la reserva per una futura visita.

Textos i webs consultats:

• Corología y vegetación de la Albera, Tesi Doctoral de P. Feliu Xifra, Departament de Geografía Física i Anàlisi Geogràfic Regional, Universidad De Barcelona (2003).
• Itinerari 2: de la Jonquera a Cantallops, Guia botànica i estudi integrat d’itineraris de muntanya, G. Carrión i Masgrau, Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
• Bolets dels Països Catalans i d'Europa, Manula d'identificació, E. Gerhardt, J. Vila, X. Llimona (2000).
• Flora dels Països Catalans, O.de Bolòs, J. Vigo, I-IV (1984-2001).
• Senecio inaequidens, Fitxes de plantes Invasores, ICHN - Delegació de la Garrotxa (2005).
• Estanys de la Jonquera, INVENTARI DE ZONES HUMIDES DE CATALUNYA, Departament de Medi Ambient i Habitatge (2008).
• Castell de Requesens, El castell laberíntic, Web dels Castells de Lleida.
• Castell de Requesens, Web de Patrimoni Aquitectònic de la Generalitat de Catalunya.