La serra de la Mussara

ENTRE ESTRATS I CINGLERES

La segona sortida de la temporada ens porta a terres tarragonines, concretament al Baix Camp, per a conèixer la Serra de la Mussara a les Muntanyes de Prades, espai dominat per l'espectacularitat paisatgística de cingleres i penya-segats, dominància vertical trencada per l'horitzontalitat de les bigarrades estratificacions de la "taula de Prades".

Abans d'iniciar la ruta pròpiament dita, fem una primera parada per visitar Lo Rebollar, una roureda de roure reboll (Quercus pyrenaica) al cor de les muntanyes de Prades i única en territori català. Comencem el complet recorregut al SE de la Febró, enfilant direcció E seguint un tram del barranc de la Foradada fins a la Serra Plana i la Creu Trencada, travessant, a les parts més enlairades, un paisatge auster dominat per vegetació adaptada a carenes ventoses. En aquest punt, prenem el camí de Reus i dels Motllats direcció S fins a divisar el cim de la Mussara (1056 m.), on girem direcció W per a trobar la cruïlla de camins al bosc dels Agustencs que ens ha de portar fins els avencs i les coves de la Febró, un regal de l'activitat càrstica encaixat entre espectaculars cingleres. Desfem el camí fet direcció S cap el poble abandonat de la Mussara, des d'on baixem pels cingles de Campanilles, gaudint de l'espectacle dels acolorits relleus estratificats del Buntsandstein i el Muschelkalk. Un cop a la plana, retrobem sòls silícics amb sauló, fins a arribar a Vilaplana, el destí final de la sortida.

LO REBOLLAR

Uns quilòmetres abans d'arribar a Prades, a una alçada d'uns 900 m., creix prop del Tossal de la Baltasana i sobre terreny silícic, la única roureda a Catalunya de roure reboll (Quercus pyrenaica). Fulles caigudes, branques despullades recovertes per líquens i superficies rocoses amb molses, i grups de falgueres, com la  falzia de bosc (Asplenium adiantum-nigrum subsp. onopteris)  i el polipodi (Polypodium vulgare), tots ells amarats d'aigua, ofereixen un aspecte de bosc humit, fred, gairebé encantat, 

1. Anvers (dalt) i revers (sota) de les fulles pinnatipartides de roure reboll. Es poden apreciar els profunds lòbuls i les tonalitats de la tardor. Al revers es fa especialment palès el toment dens i persistent, característic d'aquesta espècie.

Autor: Marta Queralt

2. Part del fullatge encara per caure, i part ja entepissant el sotabosc dels colors de tardor.

Autor: Marta Queralt

3. Aglans de roure reboll, de cúpula tomentosa amb esquames obtuses.

Autor: Marta Queralt

4. La falzia de bosc, de característic pecíol negrós i limbe ample i lluent, bi a tri pinnatisecte.

Autor: Marta Queralt

5. El veí de les falzies, el polipodi, cobrint abundosament el sotabosc de la roureda de roure reboll.

Autor: Marta Queralt

6. El bosc mig despullat, amb fulles fortament pigmentades i branques recobertes de liquens, oferia un aspecte ben característic.

Autor: Marta Queralt

7. L'abundància de líquens epífits sobre branques i troncs són un bon indicador de baixos index de pol·lució. Un possible hoste pot ser l'Evernia prunastri, usat tradicionalment en perfumeria per les seves notes de fons polsades, i actualment regulat pels seu contingut en compostos alergens atranol i cloroatranol.

Autor: Marta Queralt

Una passejada per la roureda ens va mostrar altres espècies com l'avellaner (Corylus avellana), força extès pel territori, el  lloreret (Daphne laureola subsp. laureola), el  marxívol (Helleborus foetidus var. foetidus) o l'herba de Sant Robert (Geranium robertianum),

8. Roseta de fulles terminals obovato-oblongues de la tija del lloreret, espècie de boscos ombrívols, sovint caducifolis, rouredes i altres boscos densos.

Autor: Marta Queralt

9. Una altre mata amb fulles en posició predominantment terminal, el marxívol. Les fulles però posseeixen segments estratament lanceolats. Les flors, de sèpals verdosos i marge vermellós, es desenvolupen entre hivern i principi de primavera.

Autor: Marta Queralt

10. L'herba de Sant Robert, geraniàcia de fulles palmaticompostes, contorn pentagonal o triangular, lleuregament pilosa, que viu en boscos ombrejats, sovint de caire caducifoli.

Autor: Marta Queralt

A les roques també trobem espècies com el gerani lluent (Geranium lucidum) i l'herba del nord (Saxifraga corbariensis),

11. Una altra geraniàcia, el gerani lluent, planta glabra de fulles orbiculars i palmatipartides de 5-7 lòbuls i un xic suculentes. Aquesta espècie però es desenvolupa preferentment sobre parets i roques de zones ombrívoles.

Autor: Marta Queralt

12. Acompanyant el gerani lluent, trobem una saxifragàcia, l'herba del Nord. Aquesta planta, que comparteix amb el gerani roques de zones ombrívoles, posseeix unes fulles palmatipartides i peciolades, dividides en lòbuls estrets i pràcticament linears, tal i com s'aprecia en la foto que en mostra el detall.

Autor: Marta Queralt

Prop de la roureda, trobem boscos de pi roig (Pinus sylvestris), amb exemplars de castanyer (Castanea sativa), sotabosc amb estepa de muntanya (Cistus laurifolius) i terres entepissats de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi var. crassifolius),

13. La boixerola, de fulles coriàcies i persistents, cobrint espais del sotabosc de pi roig. Les fulles lleugerament més gruixudes ens poden fer pensar en la varietat crassifolius.

Autor: Marta Queralt

Deixem enrera aquest singular espai i ens dirigim cap a Prades, on prendrem direcció a la Febró, mentre el camí ens mostra boscos de  pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii), pi roig (Pinus sylvestris), pi blanc (Pinus halepensis) i alzina (Quercus ilex subsp. ilex) que dominen el paisatge.

CAP A LA FEBRÓ

Trepitjant ja terrenys calcaris, iniciem la sortida al SE de la Febró. El camí és plaent i divers, i ens dona l'ocasió de trobar espècies diverses, com l'equiset màxim (Equisetum telmateia) a les zones més humides, o la pota de cavall (Tussilago farfara),

14. L'equiset màxim, una cua de cavall de tiges de color blanc d'ivori i d'una alçada entre 0,2-2 m. Es desenvolupa en boscos de ribera de sòl molt humit i terrenys neutres o poc àcids.

Autor: Marta Queralt

Mentre seguim el sender que ens endinsa al bosc, espècies com la blada de fulla petita (Acer opalus subsp. granatense), la noguerola (Pistacia terebinthus), l'alzina (Quercus ilex subsp. ilex), el  grèvol (Ilex aquifolium), la moixera de pastor (Sorbus torminalis), el cirerer de guineu (Prunus mahaleb), l'avellaner (Corylus avellana), el boix (Buxus sempervirens) i el  ginebre (Juniperus communis), ens acompanyen fins al barranc de la Foradada.

15. Aspecte enganyós de la noguerola, que mostra únicament els folíols terminals de les seves fulles imparipinnades.

Autor: Marta Queralt

16. Fulles pinnaripartides de llarg pecíol de la moixera de pastor, present principalment en boscos caducifolis de l'estatge montà.

Autor: Marta Queralt

17. L'avellaner, arbust abundant a la zona, de fulles de curt pecíol, tal i com es pot apreciar a la fotografia inferior, de forma obovato-orbicular i doblement dentades.

Autor: Marta Queralt

18.Fulles de blada, de 3 a 5 lòbuls dentats separats per sinus aguts. Per les seves característiques i àrea de distribució, possiblement es tracta de la subespècie de fulla petita.

Autor: Marta Queralt

BARRANCS I CARENES

El camí seguint el barranc es torna esquerp, enrevessat i amb alguns passos que ens obliga a fer alguna petita grimpada,

19. Racons del barranc de la foradada, a pocs kilòmetres de la Febró.

Autor: Marta Queralt (foto superior), Albert Pujolar (foto inferior)

20. Relleus característics del barranc.

Autor: Marta Queralt

No obstant això, ens dona ocasió de gaudir d'algunes espècies florides com el  bruc d'hivern (Erica multiflora) o la  campaneta gran (Campanula speciosa) i algun  grèvol (Ilex aquifolium) ben guarnit,

21. Bruc d'hivern en plena floració. A part d'aquesta floració prolongada i tardana, es pot distingir aquest bruc per els peduncles de longitud molt superior a la de les flors i pel dens fullatge, essent característic de terrenys calcaris.

Autor: Marta Queralt

22. Campaneta gran florida a destemps. Planta híspida, de fulles oblongues, que creix en roques i relleixos terrosos sobre sòls calcaris.

Autor: Marta Queralt

23. Grèvol, a una raconada del barranc, amb les característiques baies vermelles ben visibles.

Autor: Marta Queralt

Trobem més espècies entre el roquissar, com la falzia roja (Asplenium trichomanes) a les zones més humides i ombrivoles, o el  te de soqueta (Potentilla caulescens) i el  xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica),

24. Fulles de falzia roja, de raquis i pecíol negrós, lmibe oblongo-linear, segments ovats i sorus petits i linears.

Autor: Marta Queralt

25. Fulles  amb 5- 7 folíols i pèls llargs del te de soqueta, petita mata que creix a les fisures de les roques de terreny calcari.

Autor: Marta Queralt

Deixem el barranc i enfilem la carena que ens portarà cap a la Serra Plana i la Creu Trencada. A mesura que guanyem alçada, es fa palès el caràcter agreste d'aquest territori,

26. Deixem el barranc i guanyem alçada, la qual cosa ens permet veure l'agreste relleu i les característiques del bosc en aquesta àrea.

Autor: A.C.

A cotes superiors. el paisatge muda absolutament, a l'igual que les espècies que trobem, adaptades a les carenes i crestes eixutes i ventejades de terrenys calcaris. La  ruda (Ruta chalepensis subsp. angustifolia) i la 

sàlvia (Salvia officinalis)

 hi són ben representades, així com d'altres espècies menys comuns, com els matolls punxents d'eriçó (Erinacea anthyllis),

27.Mata de ruda, herba glauca d'olor característica, de i fulles dividides en segments oblongo-lanceolats.

Autor: Marta Queralt

28. Mata de sàlvia, de tiges llenyoses, d'olor aromàtica molt particular, fulles pubescents amb pecíol de 0,5-3 cmi forma oblongo-lanceolada i nervis característicament marcats.

Autor: Marta Queralt

29. Mata subafil·la, ramificada i molt compacta, que forma densos coixinets amb aspecte d'eriçó, clar origen del seu nom, típica de carenes ventoses d'àrees mediterrànies poc plujoses.

Autor: Marta Queralt

Trobem també notes de color al paisatge, amb espècies en floració com els  gatets (Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum), la indiana (Aster sedifolius) o el gavó menut (Ononis minutissima), juntament amb herbes aromàtiques com el  timó groc (Teucrium polium ssp. aureum), el barballó (Lavandula latifolia) o el  timó comú (Thymus vulgaris),

30. Florida de gatets a destemps. Aquesta escrofulariàcia habita sòls pedregosos i parets calcàries.

Autor: Jordi Badia

31. La indiana, una planta erecta, glabrescent, d'inflorescència corimbiforme de lígules blau cel a violàcies, flors tubulars grogues i fulles caulinars planes i aspres.

Autor: Marta Queralt

32. Flor del gavó menut, de minúscula corol·la d'uns 8-10 mm, que creix en brolles i pastures seques sobre terreny calcari de regió mediterrània.

Autor: Marta Queralt

Tenim l'ocasió de poder comparar dues espècies de líquens que conviuen en el mateix espai, la  Cladina mediterranea, de tal·lus fruticulós -és a dir, de forma allargada, cilíndrica o molt estreta - i ramificació arborescent, i la  Cladonia foliacea, de tal·lus foliós - de forma lobulada, i poc adherit del terra -, anvers verdós i revers blanc,

33. Un dels liquens presents a les carenes, la Cladina mediterranea, de tal·lus fruticulós, ramificació abundant, usat com a motiu nadalenc juntament amb la molsa.

Autor: Albert Pujolar

34. Cladonia foliacea, l'altre liquen present i de caracterísiques fisiques prou diferenciades.

Autor: Albert Pujolar

Deixem l'obaga i emprenem direcció S, fins a divisar el cim de la Mussara (1056 m.), on continuem cap a ponent per a trobar la cruïlla de camins al bosc de pi dels Agustencs.

Des d'aquest encreuament, ens dirigim cap el punt central de la sortida, els avencs i les coves de la Febró.

AVENCS, COVES I MOONMILK o LLET DE LLUNA

Després d'algun tomb per zones obagues, on localitzem exemplars de teix (Taxus baccata), boix (Buxus sempervirens),  grèvol (Ilex aquifolium), molses i falgueres, arribem a la entrada S dels avencs de la Febró, sorprenent espai fruit de la intensa fracturació atribuïble a la tectònica de la zona. Sobre aquestes dolomies i de forma similar a tota la Serra de la Mussara, l'activitat càrstica hi ha originat un conjunt de coves i avencs, com l'avenc gran, amb un recorregut de 1810 m i un punt de màxima profunditat de - 73 m.

35. Les profundes cingleres de la Febró. Detall de l'entrada S (dalt), i part central.

Autor:Albert Pujolar (foto superior), Marta Queralt (central i inferior)

En aquest entorn de parets entepissades d' heura (Hedera helix) i falgueres, com la  llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium), ombrívol, humit, fred però profundament atractiu, hi decidim dinar. Visitem alguna de les coves laterals, on podem observar un altre fenòmen remarcable, el moonmilk o formacions d'hidromagnesita.

36. Tepís de llengües de cèrvol i heura, a les parets dels cingles de la Febró.

Autor: Marta Queralt

Segons determinen estudis rel·lativament recents, el moonmilk de la Febró té com a component principal la hidromagnesita, un carbonat bàsic hidratat de magnesi, que es forma per precipitació d'una dissolució. Pot tenir origen diferents, però el moonmilk de la Febró està associat a l'enriquiment en magnesi i carbonats de l'aigua que es filtra pels terrenys dolomítics. La consistència relativament pastosa de la pàtina blanquinosa i lluent del sostre posen de manifest que es tracta d'un fenòmen dinàmic, de dissolució, concentració i precipitació d'aquestes sals. El conjunt de la Febró no és l'únic espai on es manifesta aquest fenòmen, sinó que Mata, a la seva publicació "Els minerals de Catalunya" (1980) cita altres localitats catalanes - Gualva, Espinavell, Setcases - on la hidromagnesita però, està lligada a altres fenomenologies. Aquesta sol lletós amb material mineral en suspensió pot arribar a formar "rius" de moonmilk, com és el cas de la sima-mina d'Alzola (Guipuzcoa).

37. Moonmilk, llet de lluna o hidromagnesita, al sostre de la cova de la Febró.

Autor: A.C.

Qui sap si algun dia els nostres futurs successors podran veure un riu de llet de lluna fluint per les coves de la Febró !!

Mentre meditem sobre el tema, decidim de forma unànime fer el dinar en aquest entorn,

38. El grup, dinant a l'engorjat dels avencs de la Febró.

Autor: Jordi Badia

De moment, l'espai ja ens ofereix prou entreteniment, i uns quants decideixen sortir de l'esquerda per l'estrem N, on trobem una petita ferrata amb esglaons metàl·lics que ajuden a superar uns metres de paret vertical fins arribar arran de cingle.

39. Extrem N dels avencs de la Febró, per on es pot sortir salvant una paret equipada amb esglaons metàl·lics. Uns pugen decidits, mentre els altres s'ho miren i avaluen possibilitats.

Autor: Albert Pujolar

Deixem enrera aquest paratge tan especial i desfem el camí direcció S per anar cap el poble de la Mussara.

LA MUSSARA I LES CINGLERES

La Mussara és un petit nucli de toponimia i origen àrab, actualment abandonat i que va ser definitivament annexionat a Vilaplana el 10 de gener de 1961. Pocs edificis conformen el seu nucli, entre ells la casa de la Vila, l'Abadia, l'esglèsia i algunes cases particulars.

40. La Mussara, nucli abandonat pertanyent a Vilaplana.

Autor: Marta Queralt

Sens dubte La Mussara estava situada en un punt clau, frontera entre la muntanya i el camp, arran de la vessant solana de la Serra de Prades, espectacular cinglera de relleus gresosos i calcaris, escarpats i bells penya-segats de relleu estratificat i bigarrats colors.

41. Relleus estratificats a la serra de la Mussara.

Autor: Jordi Badia (foto superior), Marta Queralt (foto inferior)

Aquesta generositat paisatgística està absolutament determinada per la geologia d'aquest espai.

90º ENTRE CINGLES I ESTRATS

El massís de la serra de Prades està format per dues unitats bàsiques, el sòcol paleozoic i els materials sedimentaris del mesozoic, ambdós recoberts localment per materials quaternaris d'origen al·luvial. Durant la sortida tenim ocasió de poder observar ambdues unitats.

L'especatularitat de l'estratificació dels materials sedimentaris és deguda a la seqüència tan poc deformada que conformen aquesta unitat i que els permet mantenir pràcticament l'horitzontalitat. D'altra banda, l'origen d'aquesta alternança l'hem de buscar en les múltiples regressions i transgresions marines durant els periodes de formació d'aquests nivells.

A la base, trobem els nivells del Buntsandstein (Triàsic inferior), nom que traduït literalment de l'alemany significa pedra sorrenca acolorida. Aquesta fàcia està formada per nivells conglomeràtics, gresosos i argilosos.

Per sobre d'aquest nivell, hom pot observar la seqüència del Muschelkalk (Triàsic mitjà), un conjunt de dolomies i calcàries d'uns 60-70 metres de potència i d'un color grisós. Aquest nivell està fonamentalment conformat pel Muschelkalk inferior (origen marí), limitat per les fàcies lutítiques vermelloses Röt, i pel Muschelkalk mitjà (materials evaporítics i detrítics continentals). Per damunt d'aquesta, el Muschelkalk superior calcari, de nou orginat per aigues marines someres, dona pas al tercer nivell.

Per damunt d'aquest nivell carbonàtic, es pot trobar una capa d'argiles vermelloses amb abundants guixos, pertanyent al Keuper (Triàsic superior).

Finalment, els nivells calcaris superiors (Triàssic superor-Juràssic inferior), sovint alterats per fenòmens càrstics, conformen els nivells més superficials, com les calmes dels Motllats o la Mussara. Els processos càrstics en aquest nivell són els que orgininen la formació d'avencs i coves, com els de la Febró.

Després de deixar la Mussara enrera, ens dirigim direcció S cap a Vilaplana pel cingle de Campanilles, camí pel qual tenim ocasió de contemplar l'espectacle geològic que cingles i estrats ofereixen.

42. El solell de la serra de la Mussara, on s'aprecia, en tons vermellosos, els conglomerats i gresos del Buntsandstein i a la part superior, les calcàries i dolomies del Muschelkalk.

Autor: Marta Queralt

CAP A VILAPLANA

El descens de la Serra de la Mussara cap a la depressió de l'Alforja-VIlaplana ens permet veure un canvi radical en el paisatge degut tant per la seva orientació a solell, com pel substrat silícic sobre el que es desenvolupa.

Així, passem dels boscos de pi roig (Pinus sylvestris) de la serra de Prades als de pi blanc (Pinus halepensis) amb la seva típica vegetació associada d'alzina (Quercus ilex subsp. ilex), garric (Quercus coccifera), arboç (Arbutus unedo)en flor i amb baies,  aladern fals (Phillyrea latifolia) i olivarda (Inula viscosa),

43. De camí cap a Vilaplana, trobem i tastem fruits d'arboç, arbret de fulles lluents i coriàcies, flors de corol·la urceolada i baia esfèrica groga coberta de protuberàncies vermelloses.

Autor: Marta Queralt

Durant la baixada, algunes parets del cingle ens mostren plantes d'entorn netament calcícola com l'herba freixurera o   sarcocapne (Sarcocapnos enneaphylla),

44. L'herba freixurera o sarcocapne, rupícola calcícola de fulles glauques i fràgils de morfologia ovato-cordiformes i lleugerament suculentes.

Autor: Marta Queralt

A mesura que arribem a la plana, aflora el sòcol paleozoic, composat fonamentalment per roques metamòrfiques -esquistos i sòls pissarrencs- i per roques ígnies - de caire granític o granodiorític-. En alguns trams del camí, els procés de meteorització d'aquestes intrusions granítiques el transformen en un sòl detrític, l'anomenat sauló.

Aquest canvi del substrat àcid de terrenys silícics ens permet observar una vegetació adaptada, que tot i mantenint el substrat arbori i arbustiu de pi blanc (Pinus halepensis) i arboç (Arbutus unedo), mostra una certa riquesa d'estepes (Cistus sp.), com l'estepa blanca (Cistus albidus), de terrenys sicílics com l'estepa borrera (Cistus salviifolius) o l'estepa negre (Cistus monspeliensis) i brucs, com el bruc boal (Erica arborea), entre altres plantes herbàcies com la gatosa (Ulex parviflorus), la botja peluda (Dorycnium hirsutum) o la rogeta (Rubia peregrina subsp. peregrina),

45. Fulles d'estepa blanca, força abundant als peus de la serra de la Mussara, prop ja de Vilaplana.

Autor: Albert Pujolar

I ja de fosc, arribem al nucli de Vilaplana, on l'autobus ens espera puntualment.

Textos i webs consultats:

• Muntanyes de Prades, les serres oblidades, M. Domingo Espais, nº 25 Setembre-Octubre (1990).  
• Fitxa Geozona 307 - Coll d'Alforja-Serra de la Mussara. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya.
• Contribució al coneixement dels artròpodes cavernícoles de les muntanyes de Prades, C. Pomares i Latorre, Aplec de treballs, nº 12 (1994).
• La hidromagnesita de l'Avenc de la Febró , A. Travería, S. Chinchón, I. Queralt, Acta Geològica Hispanica, v. 23, n 3, 171-176 (1988).
• La Mussara, M. Martín, Cingles, agrupació científico-excursionista de Mataró, 91,  26-28 (2009).