La serra de Busa

SEDIMENTS I TECTÒNICA DE LA MÀ

Encetem curs visitant un espai proper, familiar al nostre entorn, la serra de Busa, entre terres solsonines i berguedanes. Sens dubte es pot afirmar que aquest espai natural és un exemple únic en el món on sediments de creixement i tectònica es desenvoluparen simultàniament, generant una singular alternança de conglomerats i zones d'erosió, sinclinals i anticlinals, crestes i tossals. I com no pot ser d'altra forma en ple octubre, boscos encesos de color i bolets són els protagonistes ineludibles de la jornada.

Iniciem la sortida des del pont de Valls, al vessant N de la serra de Busa, travessant la primera de les valls d'orientació EW, la Serra dels Bastets direcció Valielles, entre boscos de pins amb  alzina (Quercus ilex subsp. ilex), teix (Taxus baccata),  blada (Acer opalus subsp. opalus),  moixera (Sorbus aria) i boix (Buxus sempervirens), entre altres. En aquest punt fem una primera parada per a visitar el bosc de boixos de Valielles. Des d'aquí i prosseguint cap a Vilamala, la serra de Busa s'aixeca imponent sobre la vall. Iniciem la pujada per l'obaga, endinsant-nos en una fageda delerosa de mudar colors. Un cop a altiplà, bo i superat el grau de Vilamala, els cistells són a punt per a identificar, organitzar i exposar el fons micològic recollit pel camí. Continuem pel pla direcció W fins el serrat de les Gralles i el Capolatell, espai que per la seva orografia fou emprat com a presó natural durant la guerra del francès (1808-1814). Travessem de nou el pla prenent direcció SE per anar a buscar les escales metàl·liques, un dels escassos punts de descens del pla, baixant pel solell fins a Sant Lleïr a la Vall d'Ora.

Mapa i traça de la sortida a la Serra de Busa

Enregistrament/Edició: Albert Pujolar

OBAGUES I SOLLELS

Després d'uns mesos de vacances, les ganes d'explicar i escoltar són evidents, i per tant, aprofitem el camí reconeixent els boscos de  pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) i pi roig (Pinus sylvestris), l'olivarda (Inula viscosa) florida, profusament estesa pels marges de les carrereres, i la comunitat de  salze blanc (Salix alba subsp. alba) que acompanya el curs de l'Aigua de Valls. Només saltar de l'autobus al pont de Valls, trobem uns exemplars de freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre de distribució limitada a les nostres comarques,

1. Freixe de flor. Detall de les fulles imparipinades amb els folíols peciolulats, característica que el dstingeix dels altres freixes. Les sàmares també son ben visibles.

Autor: Marta Queralt

Prenem direcció Aiguaviva i enfilem la cara obaga de la serra dels Bastets, de boscos densos i ombrívols de pins, alzina (Quercus ilex subsp. ilex) i esquitxat d'arbres muntanyencs com la  moixera (Sorbus aria), la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la  blada (Acer opalus subsp. opalus), el  til·ler o tell de fulla gran (Tilia platyphyllos), el  grèvol (Ilex aquifolium) o el teix (Taxus baccata),

2. Exemplar de teix, a la obaga de la Serra de Bastets. A la imatge interior es pot apreciar el revers de les fulles

Autor: Marta Queralt

L'estrat arbustiu està fonamentalment constituït per boix (Buxus sempervirens), acompanyat d'un estrat herbaci i lianoide prou ric, amb  heura (Hedera helix), herba fetgera (Anemone hepatica) i violeta de bosc (Viola alba), entre altres. La comunitat rupícola és representada per l'orella d'ós (Ramonda myconi) i l'onosma borda (Saxifraga paniculata), parenta de la corona de rei (Saxifraga longifolia) i de corona de reina (Saxifraga callosa subsp. catalaunica),  així com per un estrat muscinal destacable. També trobem els primers exemplars de bolets, com el fredolic (Tricholoma terreum) o les Lepiota spp. .

A mesura que anem pujant, el pi roig (Pinus sylvestris) i les vistes vers la cara Sud del Pedraforca ens acompanyen fins arribar al Grauet, coll que separa el Tossal Gran i el de la Viuda (1379 m), cim més elevat de la Serra dels Bastets. En aquest punt, i abans de baixar per la canal, trobem el cos d'gaig (Garrulus glandarius) , mort recentment, que serveix per a introduir l'espècie i els seus costums, com els d'emmagatzemar aglans, fet que converteix aquest ocell en un eficaç disseminador d'espècies del gènere Quercus, com el garric (Quercus coccifera), l'alzina (Quercus ilex subsp. ilex) o el roure martinenc (Quercus humilis).

3. Cara Sud del Pedraforca, des de la Serra de Bastets

Autor: Marta Queralt

4. El grup al Grauet, baixant cap a Valielles

Autor: Marta Queralt

5. Magnífic exemplar de roure, amb detalls de la cavitat a la soca, de la gruixuda i clivellada escorça, de les fulles i branques de la capçada amb forats de picot.

Autor: Marta Queralt

Baixem cap al fons de la Vall, on l'arç blanc (Crataegus monogyna), l' auró blanc (Acer campestre) i el roser (Rosa spp.) encenen el paisatge amb colors de tardor.

6. Fulles d'auró blanc, un altre membre de gènere Acer

Autor: Marta Queralt

Des d'aquí, les vistes a la cara obaga de la Serra de Busa són magnífiques,

7. La cara N de la Serra de Busa

Autor: Marta Queralt

Als voltants d'algunes de les cases del nucli de Valielles, l'hisop (Hyssopus officinalis) es troba en plena florida,

8. L'hisop, una mata ramificada i pilosa, de fulles lanceolato-linears, inflorescència espiciforme i corol·la blavosa.

Autor: Marta Queralt

Ens desviem uns centenars de metres per a visitar un dels claps de boixeres de la cormarca, on el boix (Buxus sempervirens) assoleix proporcions arbòries. Junt amb el bosc del Molí de Güell i el de les Canals de Montmajor, el bosc de boixos de Valielles de Busa posseix exemplars d'alçades superiors a 10 m, gruixos de 25 cm, amb una clara absència d'estrat arbori i una certa presència de plantes nemorals.

9. El ombrívol bosc de Valielles, un interessant reducte de boixos arboris.

Autor: Marta Queralt

10. Valielles, a la vall entre les Serres de Bastets i de Busa

Autor: Jordi Badia

Deixem Valielles després de l'entretinguda trobada d'uns quants exemplars de granota verda (Rana perezi),

11. Exemplar de granota verda, una de les espècies més comú d'amfibi a la comarca

Autor: Jordi Badia

Després de Vilamala, comencem la pujada per l'obaga de la serra de Busa, mentre travessem una extensa fageda, ben entretinguts en la recol·lecció d'espècies micològiques per a la seva posterior classificació.

12. Exemplar de pet de llop, ja mostrant una coloració brunenca.

Autor: Albert Pujolar

13. El carboner petit, de la família de les Russulaceae.

Autor: Marta Queralt

En guanyar alçada, tenim l'ocasió de gaudir de magnífiques vistes de la Serra dels Bastets, el Grauet i més enllà, fins la Serra d'Ensija,

14. La serra dels Bastets i Valielles als seus peus

Autor: Josep Soler

15. El Grauet a la serra dels Bastets, i la serra d'Ensija al fons

Autor: Josep Soler

També identifiquem diferents espècies del bosc caducifoli que acompanyen el faig (Fagus sylvatica), com el  roure martinenc (Quercus humilis), la  blada (Acer opalus subsp. opalus)i un estrat arbustiu amb  moixera (Sorbus aria),  grèvol (Ilex aquifolium), corner (Amelanchier ovalis) i boix (Buxus sempervirens), i algunes espècies herbàcies com la herba prima de roca (Moehringia muscosa), la cerverina (Catananche caerulea),  la campaneta blava (Campanula persicifolia) o la  genciana cruciada (Gentiana cruciata subsp. cruciata), entre altres de florida tardana com la genciana ciliada (Gentiana ciliata),

16. Fageda, a la obaga de la serra de Busa

Autor: Marta Queralt

17. Capçada de moixera, de fulles amb característic revers blanquinós i tomentós, amb detall dels nervis paral·lels i de l'escorça llisa i grisenca.

Autor Albert Pujolar. Composició: Marta Queralt

18. Fulles de corner, amb tonalitats tardorenquesc. Tal i com es pot apreciar a la fotografia, les fulles tenen una característica forma el·líptica amb el marge serrat.

Autor: Marta Queralt

19. L'arenària o herba prima de roca, de delicades fulles linears, molt ramificada i tiges febles, que podem trobar a les roques ombrívoles i molsoses de boscos humits.

Autor: Marta Queralt

20. Cerverina, ja sense la inflorescència, amb les característiques bràctees involucrals argentades i transl·lúcides i nervi medial opac.

Autor: Albert Pujolar

21. Flors de campaneta blava, de corol·la ampla i distribució limitada a l'estatge montà. Cal destacar que el periode de floració és entre primavera i estiu (V-VIII), que és quan es va  realitzar la fotografia.

Autor: Jordi Badia

22. La bonica i poc usual genciana cruciada, les flors de la qual s'agrupen en fascicles terminals i axil·lars (normalment tetàmers). Tot i que no la vam poder trobar en floració, el seu periode se situa de mig a finals d'estiu (VII-IX).

Autor: Jordi Badia

Als voltants del migdia, arribem al grau de Vilamala. És en aquest tram on la roca més nua ens deixa veure espècies característiques de cingles calcaris com el  xuclamel de roca (Lonicera pyrenaica), el te de soqueta (Potentilla caulescens), el  te de roca (Jasonia saxatilis), la corona de rei (Saxifraga longifolia) o fins i tot la  cargola de roca de Montserrat (Erodium foetidum subsp. rupestre)encara  florida,

23. El grau de Vilamala, ja arribant al pla de Busa

Autor: Marta Queralt

24. La corona de rei, de fulles més llargues que la seva cosina, la corona de reina, amb els porus calcaris al marge i les excrecions de carbonat càlcic. Habitualment sol disposar-se en rosetes aillades, o, com en la fotografia, agrupades en 2 o 3 individus.

Autor: Marta Queralt

25. La cargola de roca de Montserrat, també present a Busa. El seu habitat aïllat en cims rocallosos calcaris ha conduït l'Erodium foetidum a desenvolupar diverses subespècies arreu dels Països Catalans. Podreu trobar detalls referents a aquesta evolució a la comarca del Bages en partícular a l'article sobre  Les cargoles de roca del Montcau i de Montserrat.

Autor: Marta Queralt

MICOLOGIA AL PLA DE BUSA

voltor (Gyps fulvus)

Durant els postres s'organitza, classifica i exposa les principals famílies de bolets recollits, amb espècies representatives de diversos gèneres i ordres,

Ordre Agaricales

Extens grup de bolets generalment amb làmines, que creixen sobre terra i matèria orgànica en descomposició, amb formes de vida diversificades (sapròfits, paràsits o micorrícics), i que inclou els bolets tan diversos com els camperols, les amanites, les llenegues,

• Agaricàcies (Agaricaceae)
  • Lepiota spp.
  • apagallums (Macrolepiota procera)
  • bolet de tinta (Coprinus comatus)
  • pet de llop (Lycoperdon perlatum)
• Cortinariàcies (Cortinariaceae)
  • Cortinarius spp.
• Estrofariàcies (Strophariaceae)
  • Hypholoma sp., amb espècies com el bolet de pi, que creixen en flotes, sovint sobre coníferes, produint una descomposició activa de matèria orgànica
• Hidroforàcies (Hygrophoraceae)
  • llenega blanca pudent (Hygrophorus cossus)
  • carlet vermell (Hygrophorus russula)
• Tricolomatàcies (Tricholomataceae)
  • bromosa (Clitocybe nebularis)
  • fredolic (Tricholoma terreum)
  • pimpinella morada (Lepista nuda)

Ordre Boletales

Unes 1300 espècies conformen aquest grup de bolets, que sota la reclassificació de 2007 inclou també alguns grups dels antigament classificats com a agaricals i gasteromicets,

• Boletàcies (Boletaceae)
  • mataparent (Boletus appendiculatus)
• Gomfidiàcies (Gomphidiaceae)
  • cama de perdiu (Chroogomphus rutilus)
• Rizopogonàcies (Rhizopogonaceae)
  • fetjó rosat (Rhizopogon roseolus)
• Suillàcies (Suillaceae)
  • pinetell de calceta (Suillus luteus)

Ordre Russulales

Russula i Lactarius, entre altres gèneres, conformen aquest ordre,

• Russulàcies (Russulaceae)
  • rovelló o esclata-sang (Lactarius sanguifluus)
  • rovelló (Lactarius deliciosus)
  • carboner petit (Russula albonigra)
  • cuagra (Russula spp.)

Ordre Thelephorales

Alguns dels bolets amb agulles pertanyen a aquest ordre, que va ser descobert via filogènia molecular (comparació d'estructures moleculars per a establir relacions evolutives entre organismes),

• Bankeràcies (Bankeraceae)
• bolet d'agulletes negre (Phellodon niger)
• sabatera d'escates (Sarcodon scabrosus)

Ordre Cantharellales

Grup de bolets on l'himeni és un un conjunt d'agulles, plecs o superficies pràcticament homogènies amb aspecte de làmines molt atapeïdes,

• Cantarel·làcies (Cantharellaceae)
• camagroc (Cantharellus lutescens)

Però el dia és curt i ens queden moltes coses per visitar, així que continuem direcció NW cap al Serrat de les Gralles i d'aquí, al Capolatell.

26. El pla de Busa, direcció W, des del grau de Vilamala

Autor: Marta Queralt

TOTS CAP A LA PRESÓ

Travessem el pla de Busa direcció W, sobre terreny suau amb cases de pagès, alternant bosc de pi roig i camps de conreu fins al Serrat de les Gralles, a l'extrem NW del pla.

Ens aturem una estona en aquesta balconada natural amb la cinglera del Moro als nostres peus, albirem d'E a W el Cogul, la serra d'Ensija, el Pedrafoca i la serra del Verd al Beguedà, i a mig terme els Llengots, el pantà de la Llosa del Cavall i Sant Llorenç de Morunys als peus del Port del Compte, acabant amb el Tossal de Vall-Llonga, la Mola del Lord i el Tossal de la Creu del Codó,

27. El cingle del Moro i el Cogul, des del Serrat de les Gralles, autèntica balconada al Prepirineu Central. A mig terme s'aprecien les discordances verticals i al fons la serra d'Ensija.

Autor: Marta Queralt

28. Serres del Verd iel Pedraforca al fons, la serra de Guixers a mig terme i els Llengots en primer pla.

Autor: Jordi Badia

29. Tresserra i els Llengots

Autor: Marta Queralt

30. Vista general cap a ponent. Al punt central troben el Tossal de Vall-Llonga i girant en el sentit de les agulles del rellotge, i començant per darrera d'aquest, trobem el Tossal de la Creu del Codó (1528 m.), Sant Llorenç de Morunys als peus del Port del Compte, les cingleres de Malagana, el pantà de la Llosa del Cavall, el Tossal del Bisbe, el Castell i tancant el cerlce alrededor del Tossa, la Mola del Lord, amb el Santuari del mateix nom.

Autor: Marta Queralt

Seguim fins l'extrem NW tot travessant un alzinar fins el Capolatell (1316 m.). Aquesta petita mola, amb avencs com el del Capolatell, de 115 m. de fondària, es troba aïllada de l'altiplà amb caigudes d'uns cent metres excepte per una estreta gorja d'uns 10 metres de profunditat, punt pel qual, mitjançant un còmode pont amb baranes, s'estableix connexió amb el pla. Justament aquest aïllament va ser la causa del seu ús com a zona de reclusió de soldats de l'exèrcit de Napoleó durant la guerra del francès (1808-1814), per la qual cosa aquest espai és conegut com a Presó de Busa.

31. Alzina al Capolatell. Detall de les aglans i de l'escorça.

Autor: Marta Queralt

32. Veta de carbonat càlcic al Capolatell

Autor: Marta Queralt

33. Roure al Capolatell. Detall de les fulles de lòbuls profunds

Autor: Marta Queralt

I essent un emplaçament inmillorable, fem la foto de grup, mentre s'obre al nostre davant una orografia especial: les discordances progressives de Sant Llorenç.

34. Foto de grup al Capolatell

Autor: Jordi Badia

SEDIMENTS I TECTONICA DE LA MÀ

De forma indefugible, veure l'entorn natural de la serra de Busa implica necessàriament referir-nos als aspectes geològics tan peculiars que la conformen.

De fet, tota l'àrea al S de Sant Llorenç de Morunys, incloent el grup morfològic de les serres d'orientació EW, Serra dels Bastets, Busa i Serra Llarga, és un exemple únic en el món de sediments de creixement associats a la fenomenologia tectònica -Eocè Superiori Oligocè-.

Així, les discordances progressives de Sant Llorenç són fruit de la confluència simultània de la tectònica de progressió i la erosió del relleu resultant. Així, a la part N trobem els mantells de corriment del Cadí i de Port del Compte, amdos encavalcats pel del Pedraforca. A la part S, els conglomerats fruit de l'erosió resultant constitueixen les diferents unitats deposicionals deformades pels plecs direcció ESE-WNW, essent el plec sinclinal N el de Busa i l'anticlinal meridional el de Puig-Reig. La tectònica d'encavalcaments  originà un relleu per darrera el front mentre que la part frontal acumulava els materials resultants de l'erosió, constituint els conglomerats deformats.

35. Panoràmica de les discordances progressives de Sant Llorenç, on es pot aprecia l'alta ciclicitat de franges tectòniques i de sediments, especialment vora el Tossal de Vall-llonga (part central de la foto), amb estructura d'anticlinal, contraposadament al sinclinal de la Mola del Lord

Autor: Jordi Badia

Deixem aquest enclavament geològic i en altres temps presó militar, per a travessar el pla de Busa i buscar l'escala de ferro, un dels pocs punts de baixada practicable per la seva cara S.

Mentre travessem l'altiplà direcció SE, anem trobant vestigis humans, cases i coberts pel bestiar.

Passant per Ca l'Artiller i acostant-nos al cingle de la Creu, una catifa de Potamogeton, possiblement llengua de cavall (Potamogeton natans) , cobreix una bassa propera. La panoràmica des de la vora del cingle, amb els colors encesos del capvespre, són magnifiques i la natura desafia les cingleres, ja sia engarristant-se al terra com el  te de roca (Jasonia saxatilis) o, de nou, la  cargola de roca de Montserrat (Erodium foetidum subsp. rupestre), o bé trencant l'aire amb el vol vertiginós del bonic roquerol (Ptyotonoprogne rupestris),

36. Bassa de Ca l'Artiller coberta de Potamogeton, possiblement de Llengua de cavall. Les potamogetonàcies son plantes que viuen submergides o que tenen fulles flotant a aigües dolces o salades, les inflorescències de les quals sovint són aèries i polinitzades pel vent.

Autor: Jordi Badia

37.Vista de la cinglera de la Creu al solell de Busa, amb la muntanya de Taravil (1223 m.) al fons. Mentre caminavem ran de cinglera, voltors i roquerols aprofitaven l'espai i voltaven sobre els nostres caps. Malgrat intentar fotografiar aquests ràipds ocells amb més voluntat que tècnica i encert, només aquesta foto (a la cantonada superior dreta) és testimoni de la seva habilitat de vol.

Autor: Marta Queralt

38. El te de roca a la vora del cingle de la Creu, troba el seu hàbitat habitual, les fissures de roques.

Autor: Marta Queralt

Seguim direcció SE i els voltors segueixen acompanyant-nos, amb el seu vol planejant,

39. Voltors a la serra de Busa

Autor: Marta Queralt

Finalment arribem a les escales de ferro , des d'on comencem a baixar fins a Orriols,

40. Baixant les escales de ferro cap el Grau d'Orriols, un dels pocs punts d'accès al pla de Busa

Autor: Albert Pujolar

EL SOLELL DE BUSA FINS A ORRIOLS

Amb poca claror, baixem pel solell de Busa, travessant boscos d'alzina  i pins (Pinus spp.), baumes i identificant algunes mates, com la  ruda (Ruta chalepensis subsp. angustifolia) o herba poma  (Odontides viscosus),

41. Baumes baixant cap a Orriols

Autor: Albert Pujolar

Ja negre nit, grups fragmentats van arribant a Sant Lleïr a la Valldora, travessant l'Aigua d'Ora per passos diferents.

Textos i webs consultats:

• El gaig dispersa les glans, J. Badia, El Pou (2008)
• El Medi natural del Solsonès, D. Guixé Coromines, UB (2008)
• A higher-level phylogenetic classification of the Fungi, Hibbett D.S., et al., Mycological Research 111:509–547 (2007)
• Les cargoles de roca del Montcau i de Montserrat, J. Badia, El Pou (2009)
• Fitxa Geozona 152 - Discordances progressives de Sant Llorenç de Morunys. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya