La serra de Montsià

UNA ILLA FERÉSTEGA SOBRE UNA PLANA SOTMESA A L'HOME

Les visites a terres de l'Ebre sempre suposen apropar-nos a entorns sovint vinculats al medi aquàtic i marí, i per tant, ben diferents als que el bagencs de terra endins estem avesats. En aquesta ocasió emperò, visitem un enclavament muntanyós, un paisatge feréstec de cingleres i barrancs rodejat de planes sotmeses a les necessitats de l'home, ja sia pel conreu o el desenvolupament urbà: la serra de Montsià.

Encetem la sortida visitant la bassa de les Ventalles, al NE d'Ulldecona, a la recerca dels primers amfibis de la sortida, amb l'ajuda d'en Joan Maluquer, actual president de la Societat Catalana d'Herpetologia, que ens acompanyà en aquesta sortida i permeté fer una especial incidència en la localització i identificació de rèptils i amfibis. Deixem la bassa i prenem una pista direcció SE, envoltada per camps de cultiu amb centenàries oliveres (Olea europaea var. europaea) i una diversa flora ruderal i arvense que mena cap el Barranc de l'Astor. Superat un desnivell de prop de 500 m travessem una vegetació arbustiva als estatges baixos i progressant a mesura que guanyem alçada i continuem direcció NE cap a la Foradada (694.7 m), punt situat entre els termes de Freginals, Sant Carles i Alcanar. El dia no ens acompanyà i, malauradament, la boira no ens permeté gaudir de les panoràmiques sobre la badia de Sant Carles, la barra del Trabucador i la punta de la Banya. Després d'entretenir-nos amb un bon nombre d'espècies rupícoles en floració, continuem direcció NE fins el bosc del Burgar, on busquem,i trobem, el segon amfibi, objectiu ineludible de la sortida, el tritó palmat. Després de trobar alguns dels antics forns de calç, seguim direcció llevant per anar a cercar el camí de Mata-redona, més enllà del Cocó de Jordi, que seguim fins arribar prop de Sant Carles de la Ràpita.

UNA ILLA CALCÀRIA SOBRE UNA PLANA LITORAL?

L'horst de materials mesozoics de la serra de Montsià s'aixeca paral·lel al litoral, entre les dues falles d'orientació NNE-SSW, i sobre les depressions adjacents de la foia d'Ulldecona al vessant NW i la depressió litoral de Sant Carles de la Ràpita al vessant litoral SE. Els carbonats acumulats durant el trànsit del Juràssic-Cretaci i Cretaci inferior consituiren un terreny calcari, on la fenomenologia càrstica, avencs, coves i dolines, hi són presents. Tanmateix, el sobtat aixecament d'aquesta serra amb cingleres, barrancs i vessants rocosos conformen un paisatge feréstec i de dificil humanització a pesar dels esforços tangibles d'intentar dominar aquest espai, tal i com evidencien les feixes per conreu, carboneres, forns de calç, així com les nombroses formes de recollir i emmagatzemar la preuada aigua, com els povets, les piquetes, els pantans o els cocons.

1. El paisatge sorprenentment feréstec en ple litoral, la serra de Montsià (Barranc de l'Astor, Montsià).

Autor: Marta Queralt

Per tant, aquest substrat calcari amb alternança d'episodis margosos de la conca marina, la seva especial orografia, amb vessants inferiors de caràcter mediterrani, cims rocallosos i fondalades ombrivoles, determinen absolutament els hàbitats que tenim ocasió de conèixer durant la sortida.

PRIMERA PARADA. LA BASSA DE LES VENTALLES

La Bassa de les Ventalles, d'origen natural, capta les aigües de la foia de les Ventalles i posteriorment, la sobrant de la sèquia mare. Documentada des del 1332, any en el qual el bisbe de Tortosa promou "La sentencia de la aygua del Riu de la Cenia" que autoritza la construcció de la sèquia mare i l'omplerta de la bassa de les Ventalles en cas de necessitat. Actualment, el sobreixidor canalitza les aigües sobrants cap el barranc de Solsó per al seu ús agrari.

La vegetació que envolta la bassa, aparentment introduïda, és de caràcter riberenc, amb exemplars de pollancre (Populus nigra)com a principal element de l'estrat arbori. El canyissar i les jonqueres que envolten la bassa estan constituïts per  boga de fulla ampla (Typha latifolia), de fulles glauques i més amples que la seva cosina, la  boga de fulla estreta (Typha angustifolia), jonquina (Juncus inflexus) i jonc boval (Scirpus holoschoenus). D'altra banda, la terbolor de l'aigua deguda als llims que conté, la seva profunditat degut al pendent del terreny, i l'ombra dels pollancres, fa mínima la penetració de llum i, per tant, inhabilita el desenvolupament d'hidròfits.

2. La bassa de les Ventalles. Les pollancres presideixen la bassa i els helòfits poblen les vores, com la boga de fulla ampla .

Autor: Marta Queralt

3. Boga de fulla ampla, amb inflorescències masculines i femenines gairebé contigües, detall que també les distigeix de la boga de fulla estreta. A la imatge, les inflorescències masculines, a la part superior, ja han pràcticament desaparegut

Autor: Marta Queralt. Detall inflorescència: Albert Pujolar

4. La jonquina, una juncàcia perenne rizomatosa, d'Inflorescència aparentment terminal perquè la bràctea la ultrapassa àmpliament.

Autor: Marta Queralt

Al marge de la zona urbanitzada i els camps de conreu propers, es pot destacar el comú trevolet de prat (Trifolium repens) encatifant el terra. També trobem altres espècies, com el card blanc (Galactites tomentosa), la llengua de ca (Cynoglossum creticum), així com un estrat arbustiu amb  romegueró (Rubus caesius) , parent de l' esbarzer (Rubus ulmifolius).

5. El trèvol blanc, ferratge bord o trevolet de prat, herba perenne estolonífera, de tiges postrades encatifant el terra. De fulles trifoliades, folíols obovats i sovint tacats de blanc o negre i inflorescències de flors blanques que, bo i fecundades, esdevenen pèndules.

Autor: Albert Pujolar

6. El card o calcida blanca és un card freqüent en terrenys nitrificats, secs, sovint vora terrenys conreuats. Les inflorescencies corimbiformes són d'un color violaci o alternativament, blanquinoses. Les fulles el fan fàcilment identificables, ja que són profundament dividides - pràcticament pinnatiseces- i amb venes blanques a l'anvers.

Autor: Albert Pujolar

7. La besneula o llengua de ca és una herba bienal, de fulles lanceolades i piloses, formant roseta basal. La inflorescència del segon any, amb tija de la forma escorpioide clàssica de les boraginaceae.

Autor: Albert Pujolar

8. Detall de les flors de la llengua de ca, de color blau violaci amb nervis més foscos.

Autor: Marta Queralt

9. L'esbarzerola o romegueró, rosàcia comú a les vores de torrents, llocs humits i llindars de conreus, es distingeix del seu cosí l'esbarzer, per les fulles de 3 folíols, el terminal sovint trilobulat i tant anvers com revers de color verd. Flor blanquinosa de pètals arrugats i drupa de color negre blavós

Autor: Marta Queralt

Quant a fauna, advertim entre el canyissar la presència d'un martinet menut (Ixobrychus minutus), mentre busquem infructuosament el tritó meridional o ofegabous (Pleurodeles waltl), l'urodel de la família Salamandridae més gros d'Europa, podent arribar fins els 30 cm. Limitat a l'àrea meridional de Catalunya, només es pot trobar en basses i pous de terres de l'Ebre. Però haurem d'esperar una altra ocasió per a poder-lo conèixer.

No obstant això, si trobem a les zones poc profundes de la bassa uns cucs vermells segmentats, els tubifex sp. Pertanyents a la família Naididae, aquests cucs habiten els sediments de fons de llacs i rius. És dificil precisar-ne l'espècie, ja que diverses de les seves caracteristiques externes poden variar amb la salinitat del medi. Tanmateix, és remarcable la seva capacitat de resistència en condicions extremes, nivells baixos d'oxígen, alts continguts de matèria orgànica o manca de nutrients, aixi com en condicions climàtiques adverses, sobrevivint periodes de  sequera  encistant-se, és a dir, protegint-se externament mitjançant encapsulació i ralentitzant el seu ritme metabòlic. En definitiva, uns éssers tan discrets com sorprenents.

10. Anèl·lids al fons de la bassa de les Ventalles, els tubifex. sp.

Autor: Marta Queralt

ELS MARGES DE CONREU TAMBÉ LLUEIXEN

Deixem enrera la bassa per prendre el camí que mena al barranc de l'Astor, tot passant per la vora cultius de centenàries oliveres, amb un marge ben guarnit gràcies a l'esclat vernal de les comunitats ruderals i arvenses.

En aquest espai , les gramínies hi són ben presents - Bromus spp., Stipa spp. -. Entre aquestes poàcies espontànies trobem un bon nombre de altres plantes en floració, com l'herba de boligs (Anacyclus valentinus), la  cresta de gall (Bellardia trixago), el trèvol de prat (Trifolium pratense), l'all de bruixa (Allium roseum), l' espaseta (Gladiolus illyricus), la flor d'aranya (Nigella damascena), lallongera integrifòlia (Andryala integrifolia) , el melgó d'acordions (Medicago orbicularis), el morró (Anagallis arvensis), els  colitxos (Silene vulgaris), el trèvol de prat (Trifolium pratense) o el trèvol pudent (Psoralea bituminosa), entre altres.

11. Les vores del lligallo de les Ventalles, zona de cultiu d'oliveres, amb una bona colla d'espècies a observar, entre elles, les graminàcies

Autor: Marta Queralt

12.  L'herba dels boligs, composta de fulles retallades i flors tubulars, agruprades en capítols, i sense lígules aparents

Autor: Marta Queralt

13. Una altra composta, la llongera integrifòlia, una herba tomentosa de color verd grisós, fulles lanceolades superiors sèssils. Els capítols estan conformats per agrupacions de flors grogues ligulades i involucres recoberts de pèls glandulars. És també característica de camps de secà i entorns alterats, amb preferència per terrenys secs i sorrencs.

Autor: Marta Queralt

14. L'espaseta, el gladiol més petit entre els autòctons, de fulles estretes i generalment més baixes que la tija de la inflorescència i que podem trobar a garrigues i prats secs.

Autor: Marta Queralt

15. L'all de bruixa, de flors rosades i fulles lluents, liliàcia força ambundant a les vorades del lligallo

Autor: Marta Queralt

16. Una papilionàcia, el melgó d'acordions, de característics llegums plans de forma helicoïdal sense espines ni orifici central.

Autor: Marta Queralt

17. La flor d'aranya, una ranunculàcia fàcil de reconèixer per l'estructura caracerística de la flor, amb cinc sèpals petaloides, fulles bracteals finament dividides, envoltant-la talment recordant les potes d'una aranya. Les fulles de la planta també aón també finament dividides.

Autor: Albert Pujolar

18. La cresta de gall, escrofulariàcia pubescent glandulosa, habitual dels marges dels camins i camps de correu al secà. Planta de fulles linears oposades i característica inflorescència espiciforme d'aspecte piramidal, amb flors zigomorfes, amb dos llavis de coloració distintiva - inferior blanquinós a groc i el superior rosa a grogós.

Autor: Marta Queralt

Aquest camí no tan sols ens mostra l'exhuberància vegetal, sinó que també amaga, sota els rocs i a recer del sol mentre arriba el capvespre, animals tan diversos com l'escolopendra (Scolopendra cingulata), miriàpode de la classe Chilopoda, o el dragó rosat (Hemidactylus turcicus), de la família dels gecònids (Gekkonidae),

19. L' escolopendra, pertanyent als Quilòpodes. Aquests artròpodes tenen un parell d'antenes, dues mandíbules i dos parells de maxil·les fusionades. Al primer segment del tronc es situen les forcípules, apèndix verionosos que usen tant per a depredar petites preses, com altres artròpodes i anèl·lids, com per a la autodefensa.

Autor: Marta Queralt

20. El dragó rosat, espècie de distribució preferent a l'àrea litoral catalana. D'aspecte més esvelt, l cap més allargat i ample, cua més prima que el seu parent el dragó comú (Tarentola mauritanica), posseix una coloració més clara, rosada a blanquinosa, amb taques fosques i clares alternades. Un altre tret distintiu és que aquest dragó posseeix dues fileres de làmines subdigitals i ungles a tots els dits, com es pot apreciar a la imatge, mentre que el comú té una sola filera de làmines subdigitals i ungles unicament al 3er i 4rt dit.

Autor: Marta Queralt

ENFILANT EL BARRANC DE L'ASTOR. LA MÀQUIA ARBUSTIVA

Deixem enrere la zona de conreu i penetrem progressivament els vessants del barranc de l'Astor. Els primers passos els fem en zona de bosc baix i màquia, amb   carrasca (Quercus ilex subsp. rotundifolia)  i alzina (Quercus ilex subsp. ilex), acompanyades d'altres arbres i arbustos com el cirerer de guineu (Prunus mahaleb) amb drupes despuntant, l'aladern (Rhamnus alaternus),  la noguerola (Pistacia terebinthus), el llentiscle (Pistacia lentiscus)  o l' aladern fals (Phillyrea latifolia), així com d'un ric estrat lianòide amb abundància de lligabosc mediterrani o mare-selva (Lonicera implexa) florit i arítjol (Smilax aspera)i herbaci, amb botja peluda (Dorycnium hirsutum), llengua de ca (Cynoglossum creticum),  llengua de bou (Echium vulgare) i   gatets (Antirrhinum barrelieri subsp. litigiosum), entre altres.

21. La màquia domina el capçal del barranc de l'Astor

Autor: Marta Queralt

22. Fruits de cirerer de guineu. Aquest arbust, que pot adquirir les proporcions d'arbre, posseeix fulles ovades lluents i de marge lleugerament serrat. Les inflorescències formen corimbes i un cop fecundades, generen fruits ovoides i negres a la maduritat i de gust amargantós.

Autor: Marta Queralt

23.  Flor de lligabosc mediterrani. El lligabosc és una liana de característiques fulles oposades, sèssils, connates que protegeixen les flors que creixen en glomèruls sèssils.

Autor: Marta Queralt

24. La llengua de bou és una herba recoberta de pèls aspres i punxents, fulles bassals en roseta i de vistoses flors zigomorfes blaves a púrpura, agrupades en cimes escorpioides. També n'és característic els estams exserts.

Autor: Albert Pujolar

25. Flor de botja peluda, papilionàcia que podem trobar a brolles, vores de camins, garrigues,.... Forma mates hirsutes de pilositat patent, fulles de cinc foliols i flors blanquinoses en glomèruls de 4 a 12 flors.

Autor: Albert Pujolar

Mentre pugem, als marges asolellats i rocosos del camí, hi és abundant la ceba marina (Urginea maritima), amb els bulbs ben visibles a ran de terra,

26. Bulbs de ceba marina amb les fulles de l'any anterior. Les fulles d'aquesta liliàcia, de de dimensions considerables, de 0,3-1 metre de longitud, es desenvolupen a la tardor i s'assequen abans de la florida a l'estiu. Per tant, ens queda per veure aquests bulbs florits.

Autor: Marta Queralt

A l'anar guanyant alçada i abandonar les zones més intervingudes per l'home, l'alzinar va progressant i l'estrat arbori es va enriquint en tàxons més habituals d'àrees muntanyenques i continentals, com la blada de fulla petita (Acer opalus subsp. granatense), lamoixera de pastor (Sorbus torminalis), laservera (Sorbus domestica) o  amb arbustos com l'espantallops (Colutea arborescens). Un bon exemple ens l'ofereix la raconada de la font de la Mançanera, actualment en molt mal estat degut al desprendiment d'una paret rocosa arran d'un temporal i que provocà que gran part del cabal es desvïi per sota el seu nivell,

27. Blada de fulla petita, caducifoli de zones humides, ombrívoles i barrancs rocosos, amb tendència a tenir una distribució més meridional que la subespècie opalus i de altituds lleugerament inferiors. Morfològicament parlant, mostra algunes diferències, com un tamany de límbe inferior, menys dents i menys arrodonides.

Autor: Albert Pujolar

28. Plançó de moixera de pastor prop de la Font de la Mançanera. La moixera és un caducifoli d'escorça fisurada, característic d'ambients frescals de roureda, de fulles amb 3-4 parells de lòbuls aguts i dentats, com es pot apreciar a la imatge.

Autor: Albert Pujolar

29. L'espantallops, amb flor i llegum ben visibles. Aquesta papilionàcia de distribució esparsa en rouredes i alzinars poc densos i màquies, forma arbustos que poden arribar a una mida considerable. Les fulles són imparipinnades i el fruit és un notori llegum que conté les llavors. El suposat efecte intimidatori del soroll en moure's i picar uns contra els altres fomanenta la seva denominació popular.

Autor: Marta Queralt

També comencem a trobar representants de la família de les Orquidàcies, entre ells la flor caputxina (Anacamptis pyramidalis), el  curraià grogós (Cephalanthera damasonium), l'abellera becada (Ophrys scolopax subsp. scolopax) o fins i tot un presumpte híbrid d'abellera catalana (Ophrys bertolonii subsp. catalaunica) i d' abellera aranyosa (Ophrys incubacea) (=Ophrys sphegodes subsp. atrata), segons determinacions d'en J. Enrique Arnold,

30.  Curraià grogós en flor. Les orquídies del gènere Cephalantera es caracterítzen per posseir rizoma en comptes de tubercle com la majoria dels altres gèneres d'orquídies. A destacar en aquesta espècie que la flor té una disposició axilar respecte la bràctea de la qual surt, molt més llarga que la flor i que les fulles són més amples a la part basal que la seva cosina el curraià blanc (Cephalanthera longifolia).

Autor: Marta Queralt

31. Exemplar de presumpte híbrid, d'acord amb l'opinió d'en J. Enrique Arnold, d'abellera catalana i d'aranyosa, és a dir, una Ophrys catalaunica X incubacea. Imatges frontal i lateral.

Autor: Marta Queralt

32. Exemplar d'abellera becada al barranc de l'Astor. Localitzem aquesta orquídia, indicadora de sòls bàsics i escasa humitat, repetidament durant la sortida.  Es distingeix fàcilment d'altres espècies del seu mateix gènere per els àpendix pilosos laterals i l'extrem corbat del label, de color verd clar i orientat cap amunt.

Autor: Marta Queralt

DE L'ASTOR A LA FORADADA. LA MAQUIA DE GARRIC I MARGALLÓ

Un cop la pujada es suavitza a l'Astor, travessem una extensa plana de garric (Quercus coccifera) en plena inflorescència, que atorga al paisatge un intens color torrat.

33. Les garrigues, poc abans d'arribar a la Foradada, comunitat secundària que ocupa l'espai de l'alzinar original després de la seva degradació i destrucció pels incendis de dècades enrera.

Autor: Marta Queralt

La garriga constitueix aquí un matollar de transició que reemplaça l'alzinar a les zones arrasades  pels incendis de la dècada dels vuitanta. Juntament amb altres arbustos esclerofil·les com el llentiscle (Pistacia lentiscus), l'estepa borrera (Cistus salviifolius), l'arçot (Rhamnus lycioides) o el característic margalló (Chamaerops humilis) de la màquia de litoral, forma matollars densos, de baixa alçada.

34. Garric, arbust monoic, amb els amends masculins pènduls que donen aquesta tonalitat torrada a les garrigues durant l'època de floració. El garric, com la resta de membres del seu gènere, presenta fulles esparses, coriàcies, però posseix marges punxents i de color verd tant en l'anvers comel revers. Les aglans són força distintives de l'espècie, amb una cúpula d'escates espinescens, a diferència de l'alzina.

Autor: Marta Queralt

35. El margalló, l'única palmera autòctona catalana, de fulles palmades, capaç de rebrotar després d'un incendi, una de les raons per la qual la trobem en aquestes contrades associada a les garrigues de substitució d'alzinar cremat. Com es pot apreciar a la imatge, tenim ocasió de trobar-la en floració.

Autor: Albert Pujolar. Detall inflorescència, Marta Queralt

36. Estepa borrera en floració. Aquesta cistàcia té fulles ovades-oblongues i no viscoses, a diferència de l'estepa negre, i és característica d'espais descalcificats i ambients d'elevada temperatura i baixa humitat.

Autor: Albert Pujolar

37. L'arçot, un arbust espinós característic de màquies litorals i continentals sobre sòl generalment carbonatat, profusament ramificat, de fulles linear-espatulades sèssils i planes, i discretes flors grogues tetràmeres reunides en fascicles que, al ser fecundades i madurar, generen drupes de color negrós.

Autor: Marta Queralt

Vàrem poder trobar en aquest mateix espai un estrat herbaci relativament ric, amb espècies en vistosa floració com la candelera (Phlomis lychnitis), la porrassa (Asphodelus cerasiferus), el talictre tuberós (Thalictrum tuberosum), el pinzell (Coris monspeliensis subsp. monspeliensis), el  lliri menut (Iris lutescens subsp. chamaeiris) o la atractiva manxiuleta (Digitalis obscura),

38. La candelera, una mata característica d'erms i pastures amb preferència per sòls bàsics, de fulles linear-lanceolades, verdoses a l'anvers i d'un to grisós general degut a la pilositat abundant. La fotografia mostra la característica agrupació en verticil·lis de les flors.

Autor: Marta Queralt

39. Una altra planta abundant a les garrigues, la porrassa, afavorida pels espais intervinguts per l'home i pels incendis. La seva floració té lloc cap a  principis de primavera, amb la qual cosa ja la trobem en el estadi de fructificació iniciat .

Autor: Marta Queralt

40. Delicades flors de talictre tuberós, ranunculàcia de garrigues, herbassars i vorades de boscos. Com a característica especifica, cal remarcar els tubercles subterranis que suporten el desenvolupament d'aquesta herba perenne.

Autor: Marta Queralt

41. Pinzells, amb inflorescència terminal de flors rosades. És una mata de petites dimensions i recoberta de unes caracterísitques fulles lineals patents a reflexes, sovint present a les garbigues i brolles.

Autor: Marta Queralt

Seguim direcció NE salvant les últimes pujades fins a trobar la Foradada (694.7 m), balcó a la badia de Sant Carles de la Ràpita i la part sud del Delta de l'Ebre, la barra del Trabucador i la punta de la Banya.

LA FORADADA I LES RUPÍCOLES

Arribem a la Foradada i constatem el que ens temiem. La boira no ens deixa albirar el paisatge sobre la plana de Sant Carles.

No obstant això, si ens deixa admirar la petita comunitat de rupícoles de la formació calcària, amb tàxons especialistes en terrenys de pendents superiors als 90º, com l'herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla), compartint espai i escletxes amb la  linària origanifolia (Chaenorhinum origanifolium subsp. crassifolium) i  l'erinus alpinus

42. La sarcocapne o herba freixurera, una papaveràcia d'espectacular i peculiar flor amb esperó i fulla d'un to glauc, composada per folíols cordiformes. Especialista en roquissar calcari, ocupa esquerdes i parets verticals.

Autor: Albert Pujolar

43. L'erinus alpinus, una altra rupícola que vàrem poder localitzar a la foradada.  Com es pot apreciar a la imatge, té unes característiques i vistoses flors pentàmeres rosades a púrpures i petites i discretes fulles dentades.

Autor: Marta Queralt

44. La linària origanifolia, de fràgils tiges glanuloses recobertes de fulles suculentes, grans flors de color blau i gorja ataronjada i que habita esclexes de zones rocoses, com mostra la imatge.

Autor: Marta Queralt

Tant amb vistes com sense, la foto de grup no es podia fer en un altre lloc que no fos aquest punt culminant de la sortida,

45.  Envoltat per la boira, el grup a la roca Foradada

Autor: Jordi Badia

A la vora de la Foradada decidim fer un breu recès per dinar i a continuació reprenem camí direcció N, aquest cop ja de baixada, cap al bosc del Burgar, deixant a banda i banda la Mata-Redona (567 m) i la Moleta de Fredes (507,5 m) .

A la baixada, seguim voltats dels arbustos de garrigues i màquies de litoral, amb plantes acompanyants com la gatosa (Ulex parviflorus), la  melandri blanc (Silene latifolia), i força més exemplars de pinzell (Coris monspeliensis subsp. monspeliensis),  abellera becada (Ophrys scolopax subsp. scolopax) i de l'espectacular manxiuleta (Digitalis obscura),

46. Alguns exemplars més d'abellera becada, amb els labels decorats amb un heterogeni patró.

Autor: Marta Queralt

47. La manxiuleta, única representant del gènere Digitalis en terrenys calcaris i pedregosos de contrades meridionals, és una mata llenyosa de fulles en forma de cinta, d'un verd lluent. Les flors, que es disposen al llarg de la tija, són d'un color terrós fosc i tenen la característica forma de didal.

Autor: Marta Queralt

Insectes com la  papallona dels cards (Vanessa cardui), volten activament,

48. La papallona dels cards, una de les poques papallones migradores del nostre territori. A partir del mes d'abril, se la pot localitzar en migració provinent del nord d'Àfrica, on passa l'hivern esquivant les baixes temperatures del nostre territori. Les seves larves s'alimenten fonamentalment, tal i com indica el seu nom, de cards tot i que també pot alimentar-se de malves i ortigues.

Autor: Marta Queralt

Girant cap a W, comencem a endinsar-no en un fons de barranc amb un alzinar atapeït, entorn diferent al que ens ha acompanyat durant la caminada. És el bosc del Burgar que, amb una superfície d'unes 40 hectàrees, constituiex junt amb el bosc de Miralles, l'alzinar principal de la serra de Montsià.

EL BOSC DEL BURGAR, NATURA I EXPLOTACIÓ HUMANA

Arribem a la font del Burgar, a l'entorn de la qual s'han distruït plafons informatius sobre l'espai natural, l'explotació de recusos i el seu impacte, així com sobre les actuacions realitzades i planificades per tal de recuperar i preservar aquest espai.

49. Una de les grans alzines supervivents al bosc del Burgar, prop de la font, zona habilitada amb plafons informatius sobre aquest espai natural.

Autor: Marta Queralt

La font del Burgar, possiblement de les de major cabal de la serra, deu el seu origen a l'estructura geològica de la conca que, a les parts altes i per entre les esquerdes de les calcàries, recull per filtració l'aigua de les pluges. L'aigua circula fins els nivells del Barremià -període del Cretaci inferior-, consistent en calcàries arenoses i episodis margosos o semipermeables que afloren justament a l'entorn d'aquesta font.

50. Imatge obtinguda d'un dels plafons informatius, on es detalla l'origen geològic de la font del Burgar, relacionat amb l'alternança dels nivells calcaris i margosos del Barremià.

Autor: Marta Queralt

Aquest aflorament d'aigua, recollit en abeuradors amb finalitats ramaderes, és també un punt important per la fauna pròpia de l'alzinar, així com un lloc idoni per la reproducció d'amfibis diversos, entre ells el tritó palmat (Lissotriton helveticus).

El tritó palmat (Lissotriton helveticus) és un salamàndrid europeu, d'origen probablement ibèric del Pleistocè. Es distribueix per tota la Europa occidental de clima temperat, boscos humits caducifolis i prats. De complex cicle biològic - estadis d'ou, larva, jove i adult- , presenta un clar dimorfisme sexual. Els mascles són lleugerament més petits, cos de secció quadrangular i pigmentació més viva que la femella. Durant el període reproductor, els mascles desenvolupmen un filament negre i curt al final de la cua, unes membranes negres entre els dits de les potes i inflor de la regió cloacal. Aquestes diferències les podem apreciar en les següents imatges,

51. Imatge d'un tritó palmat mascle. Aquí podem apreciar bé el dimorfisme sexual - compareu amb la següent imatge d'un exemplar femella-, una notòria pigmentació i peus palmats.

Autor: Florenci Vallès

52. Exemplar femella (imatge central), sovint de major tamany que el mascle, i larva ( imatge interior) de tritó palmat. Comparant amb la imatge precedent, s'evidencia la diferència de color amb el mascle, així com l'absència de membranes als peus.Respecte la larva, es pot apreciar clarament les brànquies externes, en forma de plomalls, de color vermell degut al seu elevat grau d'irrigació, ja que és el punt de bescanvi de l'oxígen dissolt a l'aigua.

Autor: Marta Queralt

Segons ens indica en Joan Maluquer, aquests reducte prové de la població en perill de tritons dels Ullals de Baltasar al Delta.

Visitem breument els entorns de la font, on els plafons ens permeten aprofundir en la influència de l'explotació humana sobre l'evolució d'aquest bosc.

De fet, el camí de Mata-Redona que el travessa, es troba ja documentat des del s. XIII (1273), en t'atorgament del comanador d'Ulldecona d'una devesa als habitants de Ferreginals. L'explotació de la fusta de roure i alzina n'ha determinat l'estat actual. Talat tant per a "llenyes de forns ordinaris, servicis de cases, com encara per a fer barques o instruments aratoris y altres obres de torneria..." (1605), com més endavant i fins després de la guerra civil, per a vendre la major part d'arbres a un calafat de la Ràpita, excepte els del voltant de la font - per ser lloc d'abeurada i descans del bestiar-, la única zona supervivent ha estat aquesta magnífica fondalada de barranc.

Trobem encara vestigis d'aquest i altres usos, com els forns de calç. Alrederor de la font es troben restes de dos d'aquests forns i pel camí, un cop deixem la font enrere, trobem més restes,

53. Restes d'una antic forn de calç, un altre de les formes de subsistència que contribuiren a modificar aquest espai natural.

Autor: Marta Queralt

Els voltants del forn eren ben guarnits amb trèvol pudent (Psoralea bituminosa) en floració,

54. Les vores de camí guarnides amb trèvol pudent en floració.  Les seves flors blaves i l'olor a betum de les fulles, l'origen químic de la qual encara és objecte d'articles científics, fan inequivoca la seva identificació.

Autor: Marta Queralt

Pel camí aprofundim en les característiques de l'alzinar que ens envolta. De fet, l'explotació d'aquest espai fins fa unes dècades, fa que les àrees veïnes al bosc del Burgar, fora de la fondalada del barranc, siguin comunitats secundàries de substitució, sovint garrigues, brolles, fenassars i llistonars que esdevindran potencialment de nou alzinars on l'erosió no hagi estat excesiva. Per recolzar aquesta recuperació, s'han dut a terme algunes actuacions, com l'aclarida de rebrots per tal de enfortir el creixement de les alzines ol'adecuació de l'espai mitjançant construcció de marges de pedra per a disminuir l'erosió.

De fet, l'alzinar original que podem veure, consisteix en formacions denses i ombrívoles, de sotabosc més divers que el de les màquies i bosquets baixos, on hi trobem espècies com el galzeran (Ruscus aculeatus), l' heura (Hedera helix) o el clavell violaci (Limodorum abortivum), l'orquídia sapròfita que trobem a les parts més ombrívoles,

55. L'espectacular inflorescència del clavell violaci, orquídia heteròtrofa (sapròfita amb micorizes) d'un to violaci per l'absència de clorofil·la, habita boscos secs de pins o alzines. Cal destacar el llarg esperó que la distingeix de la seva cosina, la Limodorum trabutianum. El nom científic de l'espècie, abortivum, fa referència al fet que les seves fulles i flors sovint no arriben a desenvolupar-se completament.

Autor: Marta Queralt

Sortim de l'atapeït alzinar i retrobem màquies i brolles i, ja de baixada cap el Cocó de Jordi, ensopeguem amb una bona població de  lliri menut (Iris lutescens subsp. chamaeiris),

56. El lliri menut, iricàcia de sòls calcaris, pedregosos i asollejats  de terres baixes i mida inferior als seus congèneres Iris, que vàrem poder observar en zones puntuals del recorrecut.

Autor: Marta Queralt

Seguim la pista asfaltada del camí de Mata-redona fins prop de Sant Carles, i per la vora del camí seguim identificant membres habituals de les màquies litorals com el garrofer (Ceratonia siliqua).

I acabem la sortida arribant a la civilització,  allí on l'autobus ens espera, amb les vores de la carretera guarnides amb  borraina (Borago officinalis) florida, com a despedida a una sortida sorprenent, amb espais tant diversos com interessants.

Textos i webs consultats,

• Fitxa Geozona 319 Montsià–Mata-Redona. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya
• La Vegetació de les basses de la foia d'Ulldecona. J.M.Llarch-García, J. Virgili i Guàrdia (1991).
• Inventari de Zones Humides de Catalunya. Departament de Medi Ambient i habitatge. Generalitat de Catalunya (2001).
• Les fonts del Montsià. X. Martí i Martí, Raïls 11, (1998).
• Flora i vegetació de les planes i serres litorals compreses entre el riu Ebre i la serra d'Irta. F. Royo Pla. Tesi Doctoral. Dpt. de Biologia Vegetal. Universitat de Barcelona (2006)
• El tritó palmat a Andorra. La supervivència d'un petit amfibi en un entorn extrem . F. Amat. La revista del CENMA (2003).
• Orquídies de la Garrotxa. Monografies de patrimoni natural, ICHN-Delegació de la Garrotxa, 1a ed. (2009)