La zona volcànica de la Garrotxa

REDUCTES DE BOSCOS ATLÀNTICS ENTRE  VOLCANS i COLADES

Per bé que una sortida al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa es pot considerar com a clàssica, sempre resta algun racó desconegut i sorprenent per a descobrir. Aquest cop no deixem pràcticament res sense visitar i fem un escombrat dels punts clau del parc. Comencem pel principi, és a dir, visitem el casal dels Volcans al Parc Nou d'Olot per a poder conèixer els origens i característiques geològiques, botàniques i faunístiques d'aquest especial espai natural determinat per l'activitat volcànica. Donem també un tomb pel parc, amb especial atenció al reducte de roureda de roure pènol (Quercus robur) del parc. Seguim camí fent cap a la fageda d'en Jordà, allí on encara resonen les paraues d'en Joan Maragall, si bé no tenim l'ocasió de veure-la lluir encara amb la frescor del verd de la primavera, ni obviament, amb els càlids colors de la tardor.  Deixem la fageda i anem cap l'alzinar que envolta el volcà del Croscat i la seva didàctica ferida i el volcà de Santa Margarida. El temps amenaça pluja però encara ens queden dos punts importants de visita: les colades basàltiques de Sant Joan les Fonts i, com a despedida, l'altre reducte de roure pènol periurbà, la Font Moixina. El dia és prou atapeït com per no poder abastar un últim punt de l'agenda, l'alta garrotxa i la seva singular  Polygala vayredae. Possiblement en una altra ocasió serà.

COMENCEM PEL PRINCIPI. EL DOMINI DELS VOLCANS

Per tal de conèixer la fenomenologia geològica del parc, visitem en primer lloc el Museu dels Volcans, allotjat a la Torre Castanys (1854), dins el Parc Nou d'Olot.

La zona volcànica de la Garrotxa, amb uns quaranta cons volcànics de tipus estrombolià i freatomagmàtic, juntament amb més de vint colades basàltiques de remarcables morfologies i afloraments de dipòsits piroclàstics, constitueixen un dels conjuns volcànics més interessants d'Europa. Se'n poden destacar concretament els següents elements,

L'activitat eruptiva de la zona està associada a l'extensió o rifts intracontinental neògeno-quaternari (entre 10000 i 700000 anys) que afectà l'Europa occidental, essent responsable d'altres manifestacions com l'Eiffel alemanya o l'Alvèrnia francesa. La composició de les laves, de tipus alcalí i per tant, més fluides i menor capacitat per retenir els gasos, determinà els tipus d'activitat eruptiva, totes elles de baixa explosivitat:  (i) l'estromboliana, en la qual es formen cons d' escòria i es projecten fonamentalment lapil·lis, cendres i blocs; (ii) la freatomagmàtica, on hi ha un contacte amb aigua freàtica, i per tant, generació de gasos i augment del nivell d'explosivitat formant edificis tipus Maar i anells de Tuff amb expulsió de cendres i (iii) l'efusiva, la menys explosiva, generant fluïdes colades de lava resseguint les valls fluvials.

L'activitat volcànica de la Garrotxa es centrà en el Pliocè, essent l'erupció del Volcà Croscat, amb 11500 anys, la més recent de la península ibèrica. Per tant, ens trobem davant un conjunt de materials de recent formació i per tant, en un molt bon estat de conservació.

1. Con d'escòries del Volcà Croscat, amb vegetació de caire mediterrani al seu voltant

Autor: Jordi Badia

Potser l'exemple més didàctic el trobem justament en el Volcà Croscat, també el més alt de la península, amb 160 m d'alçada relativa. La seva estructura, completament cònica, correspon a un con d'escòries amb la boca del cràter orientada a ponent. La seva erupció va travessar tres fases,  les dues primeres de tipus estrombolià i la darrera de tipus efusiva. Va ser en la segona fase estromboliana en què es va constituir el con d'escòria, mentre que s'ha d'atribuir a la fase efusiva la conformació dels cràters prinicipal i secundaris i la colada de lava basanítica. Aquesta colada, anomenada Bosc de Tosca, es va extendre uns 6 km en suau pendent direcció Olot i és justament en el seu extrem oriental on es situa la fageda d'en Jordà.

Com a contrapunt al volcà Croscat, l'altre volcà que visitarem, el de Santa Margarita, constitueix un edifici de tipus freomagmàtic sobre gresos de l'Eocè. Malgrat que trobem un cràter perfectament circular, no tot ell està format de material volcànic sinó que la pared interior meridional és un afloramen de roques prevolcàniques. L'erupció d'aquest va iniciar-se amb un breu episodi estrombolià, amb projeccions escoriàcies preferentment cap el N, seguit de l'activitat freomagmàtica, amb episodis variables quant a la violència de les seves explosions amb emisions direcció SW, dipositant  blocs de basalt i fragments de sòcol i arribant a generar una petita colada piroclàstica, localitzable a cara S. Tots aquests materials van ser coberts per un mantell piroclàstic de lapil·li i fines cendres del veí Croscat d'espesor variable entre 1 i 4 metres.

Un cop el museu ens ha introduït en el context geològic de la zona, podrem entendre millor com aquest determina els hàbitats que el parc abarca. Per això, el museu també ofereix una pinzellada de cadascun d'aquests entorns, la majoria dels quals podrem trobar durant la sortida, començant pel mateix parc Nou i el seu reducte de roure pènol.

EL PARC NOU. UN PETIT COMPENDI BOTÀNIC

Efectivament, el parc Nou pretèn ser una mostra representativa de les espècies que podem trobar dins el Parc Natural, començant pel valuós reducte de  roure pènol (Quercus robur subsp. robur), habitual en zones de clima medieuropeu subatlàntic del continent, però rar en una zona sub-pirenaica com la de la Garrotxa. En total, hi podem trobar, identificades mitjançant plaques, una vintena d'espècies arbòries diferents i més d'un centenar d'espècies arbustives i herbàcies, totes elles relacionades en major o menor grau a les rouredes humides.

2. Imatge de les fulles d'un roure pènol a la tardor. El llarg peduncle que posseeix, d'uns 10-12 cm, del qual pengen les aglans dona nom a aquesta espècie. Una altra característica distintiva n' és el pecíol gairebé inexistent de les fulles, clarament auriculades a la base.

Autor: Jordi Badia

Una característica d'aquest tipus de comunitat és el potencial grau de diversitat de les espècies que hi poden arribar a conviure, conformant boscos densos, on l'estrat arbori és dominat per l'abans esmetat  roure pènol (Quercus robur subsp. robur). És acompanyat per altres caducifolis com el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), l' oma (Ulmus glabra), el trèmol (Populus tremula), l' auró blanc (Acer campestre), el til·ler o tell de fulla petita (Tilia cordata) o el cirerer bord (Prunus avium). L'avellaner (Corylus avellana), el  sanguinyol (Cornus sanguinea), el roser repent (Rosa arvensis), l'evònim (Evonymus europaeus)i el boix (Buxus sempervirens) poden arribar a composar l'estrat arbustiu. L' estrat herbaci, que llueix a la primavera aprofitant les clarianes vernals, compta amb espècies com l' heura (Hedera helix), l' heura de terra (Glechoma hederacea subsp. heredacea) o la  campaneta d’ortiga (Campanula trachelium).

Així, juntament amb els magnífics exemplars de roures de més de 25 m d'alçada i de 200 anys, tenim ocasió de trobar-hi boix (Buxus sempervirens) i  grèvol (Ilex aquifolium) en un estadi arbustiu molt desenvolupat. Quant a d'estrat herbaci, i de forma especial als limits de la roureda i també esteses a la resta del parc Nou, trobem l'al·liària o allenc (Alliaria petiolata), el melcoratge de bosc (Mercurialis perennis), la sarriassa (Arum italicum), la búgula (Ajuga reptans), l' heura de terra (Glechoma hederacea subsp. heredacea), o la llet de gallina (Ornithogalum umbellatum), entre altres.

3. L'al·liària, planta herbàcia de fulles oposades que es desenvolupa típicament en vores de boscos humits. Al Parc Nou vàre poder comprovar in situ la seva característica olor d'all

Autor: Marta Queralt

4. Melcoratge de bosc, planta diòica de boscos caducifolis. Tal i com suggereix el seu nom científic, així com per exemple, la seva denominació en angles "Dog's mercury", és una planta tòxica degut al seu contingut en mercurialina, una metilamina volàtil. Les inflorescències de la foto, amb 8-15 estams, corresponen a flors masculines

Autor: Marta Queralt

5. L'heura de terra, planta perenne que creix a llocs humits i ombrivols, de fulles peciolades oposades de forma cordiforme i flors axil·lars amb corol·la violeta.

Autor: Marta Queralt

6. La búgula, labiada perenne de caracterísitques fulles oposades però de corol·la zigomorfa, el tub de la qual mostra una anella de pèls a l'interior.

Autor: Marta Queralt

7. Detall de les flors de la llet de gallina, liliàcia de bulb subterrani i flors blanques de sis tèpals. Curiosament l'etimologia del nom científic, Ornothogalum (del grec Ornis, Ornithos, ocell & gala, llet), ja usat per Dioscorides i Plini, té relació directa amb la denominació vulgar més corrent d'aquesta planta i possiblement es refereixi a la robusta constitució dels bulbs i a la blancor de les seves flors.

Autor: Marta Queralt

Al sector NE del parc, entre aquest i la roureda de roure pènol del mas Pau, s'està treballant en una antiga àrea de conreu mitjançant la introducció d'arbres de roureda humida menconats anteriorment, així com d'alguns arbustos com el boix (Buxus sempervirens), el  galzeran (Ruscus aculeatus), l'avellaner (Corylus avellana)i el saüquer (Sambucus nigra), amb l'objectiu d'ampliar la superfície de roureda i així intentar recuperar la connexió entre ambdues i afavorir una futura connexió amb els boscos de la Moixina, que també tenim ocasió de visitar al final de la sortida.

Al museu dels volcans, i al marge de les rouredes humides, també és descriuen altres àmbits del parc, com les rouredes de  roure martinenc (Quercus humilis), els alzinars, les zones de bosquina, prat i ambients ruderals, els boscos de ribera o la fageda. Justament aquesta última és l'objectiu de la següent parada, la fageda d'en Jordà.

Abans de deixar el parc Nou, seria injust no fer menció a uns dels seus més notoris habitans, l'oca vulgar (Anser anser) domesticus,

8. Un dels exemplars d'oca vulgar (Anser anser) domesticus, habitant i guardià indiscutible del parc Nou

Autor: Marta Queralt

UNA FAGEDA SINGULAR

La Fageda d'en Jordà és un bosc singular degut, tant al seu assentament sobre una antiga colada basàltica de característiques morfologies, com a la baixa altitud (550 m) a la que es desenvolupa.

La fageda doncs està ubicada sobre l'última colada de lava del Croscat, en un terreny ondulat, de suaus turons, anomenats tossols. El seu orígen rau en el contacte entre aigua i lava, quan la colada, a elevades temperatures, travessà una zona d'aiguamolls. Això provocà l'evaporació súbita de l'aigua i el vapor resultant deformà la superfície de la colada, ja parcialment solidificada, fins a trencar-la. Aquests tossols, que poden assolir els 20 m d'alçada, es poden identificar clarament en passejar per la fageda. Hem d'agrair la pervivència d'aquest espai natural al caràcter irregular, gairebé ferèstec, d'aquestes terres (anomenades en l'àmbit geològic com a colades del tipus AA o malpais) i conseqüentment, al seu escàs interès en ser aprofitades pel conreu.

Per altre banda, les peculiars condicions geoclimàtiques justifiquen la seva localització a latituds inusuals. La causa n'és la veïna serra del Corb, la qual conforma un relleu de vall tancada, on el fenòmen de la inversió tèrmica, és a dir, l'aire més fred i dens s'assenta al fons de les valls mentre que el càlid ascendeix per convexió a les parts més muntanyoses, emplaça les fons de vall olotines a un ambient sovint boiròs, humit i fresc, ideal pel desenvolupament de fagedes i rouredes de  roure pènol (Quercus robur subsp. robur).

Així doncs, aquest espai està cobert per un bosc caducifoli de caire hidròfil, amb domini indiscutible del faig (Fagus sylvatica). El primer que crida l'atenció és l'escàs estrat arbustiu, cosa que permet veure amplis espais dins el bosc, mentre que passa el contrari amb l'estrat herbaci, en especial a la primavera, quan esclaten les flors abans que els brots de faig es desenvolupin i l'ombra domini el sotabosc.

9. Aspecte de la fageda a la primavera. Aprofitant lallum al sotabosc i mentre el faig no desenvolupa els seus brots, una munió de plantes aprofiten per florir.

Autor: Jordi Badia

Així, hi son abundants espècies com el buixol (Anemone nemorosa), l'herba fetgera (Anemone hepatica), el joliu (Scilla lilio-hyacinthus), el raïm de guineu (Paris quadrifolia)…, acompanyats d'el·lèbor verd (Helleborus viridis subsp. occidentalis), boix (Buxus sempervirens) i  grèvol (Ilex aquifolium).

10. Fulles i flor de buixol. Planta tòxica, com moltes espècies de la mateixa família, es distigeix per les fulles palmaticompostes clarament peciolades. Les flors actinomorfes, solitàries i de desevolupament força prematur, característic de les flors de sotabosc. No obstant això, el seu desenvolupament durant l'estiu continua, gràcies al seu rizoma horitzontal subterrani.

Autor: Marta Queralt

11. L'herba fetgera, una altra ranunculàcia al sotabosc de la fageda. Les flors, també solitàries, tenen de 6-7 tèpals de color generalment blavós, o més rarament blanc o rosat. Les seves fulles coriàcies, dividides en 3 lòbuls enters, vermelloses al revers i tacades a l'anvers, recorden la forma i teixit hepàtic, expliquen l'origen de la seva denominació científica.

Autor: Marta Queralt

La fageda muda cada època de l'any, oferint facetes tan antagòniques com belles: bigarrades catifes de flors vernals, homogeneïtat verda de sotabosc d'estiu, miríada de tons càlids de tardor o freda grisor d' escorces nues sobre un vellutat mantell de fulles. No és pas estrany doncs, que hom no es pugui estar, en especial durant la tardor i l'hivern i amb el bosc com a única companyia, d'escoltar el seu silenci i de invocar les paraules del poeta Maragall,

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels vols d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, profond i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!

Deixem la fageda enrera, però no pas la colada de lava on aquesta s'assenta, i anem a cercar precisament el seu originador, el volcà Croscat.

VOLCANS I BOSC MEDITERRANI

El volcà Croscat s'aixeca davant el pla de Massandell, a l'est de la fageda d'en Jordà i al Nord del volcà de Santa Margarida.

El camí que ens porta cap a la gredera del flanc NE transcorre per un alzinar muntanyenc, d'altra banda dominant a les zones de solell i obagues altes de tot el parc. Tot el con volcànic es troba cobert de vegetació excepte la gredera, antiga zona extractiva de lapil·li. Els impactes derivats d'aquesta activitat minaire i la localització d'un abocador van desencadenar la necessitat de protegir aquesta zona d'alt valor naturalista i pedagògic. Malgrat l'aprovació al parlament a l'any 1982, no va ser fins el 1991 en què es van aturar les extraccions i es va iniciar l'adecuació de la zona.

El punt central de l'itinerari permet veure en detall el profund tall esgalonat de més de 100 m d'alçada i 500 m de longitud. En aquest es pot observar els diferents nivells d'escòries composats per fragments irregulars, molt vesiculats i de mida lapil·li. El color dominant és el gris-negre, si bé a les àrees més properes al centre les coloracions són  rogenques i ocres, degut a l'acceleració dels procesos oxidatius per la major temperatura de les zones properes a la xemeneia.

12. Gredera del Croscat. El tall ens permet veure la gradació de color del lapil·li, des dels més externs i foscos, als colors ocres i rojos de procesos oxidatius de les àrees més internes.

Autor: Marta Queralt

A la zona baixa de la gredera s'observa un nivell d'escòries soldades de color vermell, originades durant la fase estromboliana inicial. Seguidament es va iniciar la formació del con d'escòries, amb capes inicialment horitzontals i que en acumular-se, es van anar verticalitzant. També hi van haver expulsions esporàdiques de bombes fins a la fase efusiva, amb l'emissió final de la colada de lava.

13.  Zona baixa de la gredera, composada per escòries vermelles originades a la fase estromboliana inicial.

Autor: Marta Queralt

Deixem enrere el Croscat desfent el camí del vessant E i anem a cercar un altre clàssic del parc, el volcà de Santa Margarida, amb l'ample cràter circular visitable, de 350 m de diàmetre i 70 m de profunditat, dins del qual hi ha l'ermita del mateix nom.

14. Cràter i ermita del volcà Santa Margarida. Originàriament romànica, fou però destruïda pels terratrèmols del segle XV i reconstruïda l’any 1865.

Autor: Marta Queralt

Tot el con volcànic excepte el cràter està poblat per boscos d'alzina (Quercus ilex subsp. ilex)a solell i caducifolis mixtos amb  roure martinenc (Quercus humilis) a l'obaga. Nosaltres fem la pujada al volcà pel vessant E. Per fer menys feixuga la pujada, aprenem a distingir entre les tres espècies de violes de la nostre comarca, la viola silvestre (Viola sylvestris), la  viola de Willkomm (Viola willkommii) i la violeta de bosc (Viola alba). La violeta de bosc (Viola alba), que creix en alzinars, es distingeix de les altres dues per ser una herba acaule amb fulles llargament peciolades que neixen d'una roseta basal i flors de pètal central inferior amb esperó cap enrera. D'aquesta espècie en trobem la subsp. alba, de flors violetes o blanques. Amb preferència per boscos més humits com les rouredes, les dues altres espècies no són acaules sinó que formen tiges. Però hom pot diferenciar ambdues per les estípules a la base del pecíol, que en la viola silvestre (Viola sylvestris) són fines i fimbrades, mentre que les estípules de la  viola de Willkomm (Viola willkommii) són amples i enteres. Un altre tret distintiu és el color de les flors, en aquesta última lleugerament més granatós. També retrobem, amb una certa abundància l'el·lèbor verd (Helleborus viridis subsp. occidentalis)en floració,

15. Flor d'el·lèbor verd, ranunuculàciarizomatosa de boscos caducifolis humits i les seves clarianes. Fulles característiques dividides en 7-13 segments i inflorescència cimosa amb 2-4 flors amb 5 sèpals patents de color verd.

Autor: Marta Queralt

Mentre fem la baixada, el temps comença a amenaçar pluja, per la qual cosa ens desplacem amb una certa celeritat per a visitar Sant Joan les Fonts i les seves interessants colades basàltiques.

SANT JOAN I EL BOSC DE RIBERA

Tant didàctica resulta la visita als volcans Croscat i Santa Margarida, on es manifesten diferents gènesis volcàniques, com el conjunt de dipòsit basàltics corresponents a diferents colades de lava i hàbits de retracció de Sant Joan les Fonts.

En el procés de refredament de la lava, el basalt segueix diferents dinàmiques de cristal·lització en funció de les condicions externes, constituint els anomenats hàbits de retracció, que en aquest material poden esdevenir de tipus prismàtic, lenticular o massiu.

Comencem la visita des del centre de la vila, on travessem el pont medieval sobre el Fluvià i enfilem el camí cap el primer aflorament, el del Molí Fondo.

16. Plafó informatiu al Molí fondo, on detalla les fases d'evolució de les 3 colades que constitueixen l'àrea de Sant Joan les Fonts (cliqueu sobre la imatge per a poder-ne llegir el text)

Autor: Marta Queralt

En aquesta zona s'observen tres colades de lava. La primera, que constituiex la llera del riu i part de la resclosa, correspon a la colada datada en uns 700.000 anys dels volcans de Batet, que va reseguir l'antiga llera del riu Fluvià. L'erosió però formà un nou curs, que fou novament ocupat per una segona emisió basàltica de procedencia indeterminada i formació en lloses (hàbit lenticular). Sobre aquesta el riu va dipositar material sedimentari fins a consituir una terrassa fluvial. Finalment, amb hàbit prismàtic trobem una tercera colada, datada en 133.000 anys i procedent del volcà de la Garrinada, que va cobrir aquests sediments i que és la que també aflora a la pedrera del Boscarró.

17. Imatge de la resclosa del Fluvià al Molí fondo. El llit del riu constitueix la primera colada dels volcans de Batet.

Autor: Marta Queralt

18. Aflorament de la tercera colada, procedent del volcà de la Garrinada, al Molí fondo. En aquest tram es pot observar en detall la capa de sediments de còdols gresosos i basàltocs i per sobre, la colada d'hàbit columnar.

Autor: Marta Queralt

Deixem el Molí fondo i de camí cap el Boscarró trobem espècies en floració com el  setí ( Lunaria annua), la  verònica camedris (Veronica chamaedrys) o el boix moll (Lonicera xylosteum),

19-Flors de setí, amb fulles irregularment dentades que la distingeixen, entre altres trets, de la seva cosina la Lunaria rediviva. Inflorescència amb els 4 pètals característic de les crucíferes, de colors púrpura, violeta o blanc. Aquesta és una planta ruderal, típica de marges de carreteres i camins de zones humides i ombrivoles.

Autor: Marta Queralt

20. Verònica camedris en floració, amb raïms de flors que neixen a les axil·les de les fulles.

Autor: Marta Queralt

21. Detall de les flors geminades del boix moll o xuclamel Santjoaner, que en madurar, genera fruits tòxics de color vermell. També es pot apreciar a la foto les fulles blanes, pubescents i ovades d'aquest arbust.

Autor: Marta Queralt

La pedrera del Boscarró, la qual es va deixar d'explotar a prinicis del segle passat, és un bon exponent dels diferents hàbits de retracció de l'última de les colades de lava a la vall. Hom pot distingir cinc nivells manifestant diferents hàbits de solidificació.

22. Foto de part del grup a la pedrera del Boscarró

Autor: Jordi Badia

A la zona inferior la colada presenta una disjunció columnar, amb prismes hexagonals i pentagonals d'una alçada de 2 a 3 metres. L'hàbit prismàtic és el que es produeix en condicions de refredament ràpid. Al segon i quart nivell trobem formacions en lloses corresponents a l'hàbit lenticular, característic de cinètiques de cristal·lització lentes. Entre ambdues, és a dir, a l'estrat central, el basalt presenta una morfologia compacta corresponenet a l'hàbit massiu on el refredament és més lent. Finalment, el nivell més extern, just sota el sòl, presenta una disjunció amb estructuració esferoïdal.

23. Estructuració en diferents hàbits de la tercera colada a la Pedrera del Boscarró. A la part inferior, amb hàbit columnar, se sobreposa la formació en lloses, que precedeix un estrat central de morfologia compacte. Per damunt seu, retrobem l'hàbit lenticular i a la part superior s'aprecia una estructuració esferoïdal.

Autor: Marta Queralt

Més endavant, seguint el camí paral·lel a la riera de Bianya, el cingle de Fontfreda, pedrera abandonada i usada fins el 1993 com a abocador d'escombreries, és un nou aflorament d'aquesta última colada i un bon exponent d'hàbit columnar.

24. Imatge del cingle de Fontfreda que mostra molt clarament la secció hexagonal d'una de les columnes basàltiques despreses.

Autor: Jordi Badia

Tan interessant resulta la matèria inert com la vegetació del bosc de ribera de la riera de Bianya. A pesar del suau però continu plugim que cau, identifiquem sota un bosc tancat una bona colla de plantes, entre elles el curiós frare de verneda (Lathraea clandestina), la consolda menor (Symphytum tuberosum subsp. tuberosum), la herba de la freixura (Pulmonaria affinis), l'ortiga morta groga (Lamium galeobdolon), el buixol (Anemone nemorosa), la rèvola (Stellaria holostea), l' heura de terra (Glechoma hederacea subsp. heredacea), l'al·liària o allenc (Alliaria petiolata) o la sarriassa (Arum italicum),

25. La planta del dia, el curiós frare de verneda, amb la tija subterrània pràcticament en la seva totalitat, inflorescències zigomorfes agrupades en raïms de 4-8 flors bilabiades. Es desenvolupa en boscos de ribera i fagedes, on parasita arrels d'espècies de Salix, Fagus i Alnus, essent per aquest últim, pel qual reb el nom comú en referència al vern

Autor: Marta Queralt

26. Detall de les flors de la consolda menor, herba pubescent formant cimes de 8-16 flors pèndules i amb amb rizoma tuberós, en el qual s'hi localitza l'al·lantoïna, actiu amb funcions amida, present a l'alantoide, el líquid amniòtic i l'orina fetal i amb propietats queratolítiques i suport de la prolíferació cel·lular, per la qual cosa s'usa el compost sintètic en productes farmaceutics i cosmètics.

Autor: Marta Queralt

27. Flor d'herba de la freixura o pulmonària de fulla ample. Una altra boraginàcia al sotabosc de Sant Joan les Fonts. És una herba amb rizomes reptants, fulles amb un llarg pecíol, i limbe verd oblongo-ovat amb característiques taques blanques que, de nou i com passava a l'herba fetgera, semblaven invocar a la memòria 'organs i teixits humans a qui els va atorgar el nom popular.

Autor: Marta Queralt

28. Inflorescència d'ortiga morta groga, disposada als nusos cap a la part alta de la tija en grups de fins a 8 unitats, el llavi inferior de les quals és dividit en 3 lòbuls aguts i poc diferenciats. La planta és pubescent, amb tija de secció quadrangular, fulles oposades amb limbe ovat i dentat.

Autor: Marta Queralt

29. La rèvola, herba perenne, de tija amb llargs entrenusos, amb fulles oposades i decussades., i inflorescències laxes, corol·la de 5 pètals bipartits fins a la meitat, tret característic d'aquesta planta.

Autor: Marta Queralt

30. Viola silvestre, malgrat que la imatgesno mostra les estípules fines i fimbrades característica de l'espècie.

Autor: Marta Queralt

Tanmateix, aquest ambient humit propicia el desenvolupament de pteridòfits diversos com la  llengua de cérvol (Phyllitis scolopendrium), la cua de cavall (Equisetum arvense), el polístic (Polystichum aculeatum) o la  falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum subsp. adiantum nigrum) , convivint aquesta última amb una altra espècie ruícola, com són els  barretets (Umbilicus rupestris),

31. Barretets, crassulàcia de fulles suculentes, convivint amb la falzia negra, representada per la subespècie adiantum nigrum, característica de roques silíciques o descarbonatades de zones humides, amb algunes diferències morfològiques amb la subsp. onopteris, més pròpia d' alzinars com els de Montserrat o Mura de les nostres contrades.

Autor: Marta Queralt

32. Una altra polipodiàcia, aquesta de fulles enteres, la llengua cèrvol. En aquesta imatge s'aprecen perfectament la filera de sorus lineals oblongs al revers de la fulla.

Autor: Jordi Badia

33. Detall de les beines aplicades, amb dents negroses i vores blanques, entre 6 a 12 dents, identificativa de les tiges estèrils i força ramificada de l'espècie arvense.

Autor: Marta Queralt

Deixem aquest magnífic paratge i encara resta temps per a despedir-nos de les terres olotines visitant la roureda de la font Moixina.

EL REDUCTE DE LA FONT MOIXINA

Els boscos de la Moixina, profundament influenciats per la intervenció humana, són un conjunt divers i complex d'una alta diversitat biològica, amb canals, llacunes i aiguamolls com a protagonistes.

Conformen aquesta xarxa aquàtica, que atorga al paratge una atmosfera ben peculiar, trobem els aiguamolls de la Moixina, d'una extensió d'uns 500 m quadrats, el bosc humit de  roure pènol (Quercus robur subsp. robur) amb zones inundables, canalets que condueixen l'aigua provinents de surgències naturals, l'estany del Broc, petita llacuna artifical creada el 1991 o els canals de la Deu Gran.

A la vora dels canals, hi és ben representada la vegetació helòfita amb el lliri groc (Iris pseudacorus), que desafortunadament no trobem florit. A l'estany, el  canyís (Phragmites australis subsp. australis) i la  boga de fulla ampla (Typha latifolia) també hi són presents, així com la canuguera (Cardamine heptaphylla), la  búgula (Ajuga reptans), l'all de bruixa (Allium ursinum) i la sarriassa (Arum italicum) a les vores dels canals.

34. Sarriassa, de grans fulles hastades i espata de 15 a 40 cm d'un gor verdós i més llarga que l'espàdix, de color groc, tan i com es pot apreciar a la imatge.

Autor: Marta Queralt

35. Una altra de les plantes que reben el nom popular d'all de bruixa. Aquesta liliàcia té les fulles peciolades i, com es pot apreciar a la foto, la flor, que forma una umbel·la laxa, és d'un color netament blanc.

Autor: Marta Queralt

36. La canuguera, amb característiques fulles pinnaticompostes de 5 a 9 folíols dentats i pètals blancs, en ocasions tendint a violaci o rosa.

Autor: Jordi Badia

Sense més temps, deixem per una altra ocasió la descoberta de la singular  Polygala vayredae  per una altra ocasió.

EL QUE PODIA HAVER ESTAT

I com que sempre hi ha qui no admet resignar-se, uns quants incondicionals decidim muntar expedició, triant això si el dia més plujós i tormentós del mes, per anar a cercar la  Polygala vayredae, gràcies a les  indiciacions d'en Jordi Badia, "pioner explorador bagenc" que va aconseguir localitzar-les.

Descobrim un indret que no és només un paradís per aquesta espècie, sinó una plaent explosió de Polygales - Polygala vayredae i Polygala vulgaris - entre altres espècies, esplèndides catifes tonals, tant de colors vençuts i sotmesos a un cel plomís, com d'agosarades i dominants combinacions, que ens van sorprendre per l'abundància i alhora satisfer, sabedors de tenir al davant tal singularitat.

37. Una polygala vulgaris de tonalitat rosada prupúria. S'observa en aquesta imatge les fulles linear-lanceolades de la part superior de la planta. on les ales no sobrepassen la corol·la,

Autor: Marta Queralt

38. Una altra polygala vulgaris de flor blanca. Aquí es pot apreciar com les ales no sobrepassen la corol·la.

Autor: Marta Queralt

39. Diverses imnatges de la Polygala vayredae, tant de les catifes que cobrien el sòl, com de les vistoses corol·les purpúries i carenes d'un groc intens, un espectacle de color.

Autor: Marta Queralt

Textos i webs consultats:

• Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Web del departament de Medi Ambient
• Jardí botànic del Parc Nou. Web de l'ajuntament d'Olot
• Fitxa Geozona 210 dels Volcans de Santa Margarida, Croscat i Rocanegra. Direcció General del Medi Natural. Generalitat de Catalunya
• La vegetació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: Grau de coneixement, referències i catàleg de comunitats vegetals. X. Oliver i Martínez-Fornés, ICHN-Delegació de la Garrotxa (2004)